Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 d'abril de 2018
1 comentari

El mite de l’extrema dreta independentista

Arran de la polèmica puntual que es viu a Ripoll entre el CDR local i la patriota Sílvia Orriols reprenc la línia argumental que he expressat en anteriors apunts orientats a combatre el mite de l’extrema dreta independentista que s’atia des del progressisme abstracte i banal per tal de desacreditar la causa genuïna de la independència de la nació catalana.

La cantarella d’un suposat feixisme català al rerefons de l’independentisme va néixer als anys trenta del segle passat amb el propòsit de deslegitimar Estat Català i concretament les seves Joventuts i els Escamots de voluntaris liderats per Miquel Badia. El grup de gent d’ERC que s’aplegava al voltant del setmanari L’Opinió foren dels primers a fer córrer aqueixa brama que fou ràpidament divulgada pels sectors llibertaris, especialment la FAI, abanderats d’un anarquisme universalista violentament hostil al nacionalisme. Recomano la lectura crítica de l’article de Xosé M. Nuñez Seixas, “Nacionalismos periféricos y fascismo. Acerca de un memorándum catalanista a la Alemania nazi (1936)”, publicat a la revista Historia Contemporánea número 7, corresponent a l’any 1992.

Posteriorment, foren els comunistes del PSUC els que consolidaren aqueixa estigmatització preventiva contra el conjunt del separatisme de l’època contraposant-lo a l’internacionalisme leninista. I així ha arribat fins als nostres dies propagat des de totes les variants del progressisme nostrat, des del PSC als anticapitalistes passant pels Comuns i ICV. Una mostra recent n’és el “pensament” d’Arcadi Oliveres que declara en una entrevista del proppassat dia 15 a Vilaweb: “Una confluència d’esquerres és l’única solució per a fer anar el país endavant”.

Avui, dia l’acusació de personificar una extrema dreta independentista falsament equiparada a l’extrema dreta espanyolista s’aplica als hereus ideològics d’Estat Català, titllats de racistes pel simple fet de defensar una “Catalunya, catalana” i discrepar del dogma de la “Catalunya multicultural”, com si catalanitat i diversitat fossin antagònics. Com si la independència de Catalunya no pogués ser propugnada sense anar acompanyada d’adjectius que haurien de connotar l’estat català, en absència dels quals no mereix ser defensada i acomodar-se a continuar sota la dominació espanyola i francesa mentre no arriba el model nacional perfecte.

Ningú als Països Catalans avui fa plantejaments ètnics per definir el poble català però s’acusa de nazi als que sostenen que l’objectiu de la independència és preservar la continuïtat del poble català per tal que pugui evolucionar com fan totes les societats obertes del món occidental. Si aqueix no és el punt de partida, allavòrens la independència per a què ha de servir ?

La nació catalana neix abans que el capitalisme fos concebut i hauria de poder sobreviure a la seva eventual desaparició perquè els grups humans que desenvolupen una psicologia col·lectiva, una forma de vida, una mentalitat específica i unes institucions jurídiques pròpies, com és el cas dels catalans, desenvolupen la consciència de poble, i com a tal, la primera obligació moral és la de continuar essent-ho. La campanya “casa nostra, casa vostra“, demostra fins a l’extenuació la voluntat acollidora dels catalans com a forma de veure reconeguda pels nouvinguts la nostra aferrissada voluntat de persistir com a nació.

Malgrat això, al si mateix de l’independentisme polític subsisteixen estereotips que arbitràriament atribueixen desqualificacions absolutes als qui defensen conceptes com “identitat”, “liberalisme”, “patriotisme” en funció d’un codi d’allò que és políticament correcte segons els paràmetres del progressisme abstracte al qual he fet referència al començament. El cas més patètic va ser l’acusació de “nazis” als militants de la ja desapareguda Unitat Nacional Catalana, als quals els neo-antifeixistes de la Plataforma d’Unitat d’Acció van agredir (en colla i encaputxats) al Pi de les Tres Branques l’any 1996. O l’acusació de racistes als catalans amics d’Israel, com si aqueix estat jueu i democràtic fos un règim d’apartheid i els que en som admiradors (i també crítics) en fóssim còmplices.

El conflicte amb l’ordre estatal espanyol ofereix l’oportunitat d’observar la realitat del nacionalisme espanyol i contrastar-lo amb el català i adoptar una autopercepció de la pròpia construcció social de la nació emergent més ajustada a la pràctica dels integrants del moviment d’alliberament nacional més innovador i engrescador de l’Europa contemporània.

Post Scriptum, 8 de febrer del 2019.

Vilaweb publica avui una breu però contundent informació sobre “Les connexions entre el populisme i l’espanyolisme” que desmenteixen les imputacions d’aqueix caràcter a l’independentisme català.

Post Scriptum, 5 d’agost del 2019.

D’ençà la seva elecció com a consellera municipal a Ripoll Sílvia Orriols concentra les invectives dels falsos antifeixistes estil David Fernàndez, Gabriel Rufián i el diputat d’ERC José Rodríguez, entre molts altres, que malden per equiparar VOX i els independentistes catalans del nou FNC, demostrant el punt de desorientació al qual ha arribat el progressisme abstracte i banal hegemònic al nostre país.

La persecució contra Sílvia Orriols pren caire de purga estalinista quan es fa extensiva a tothom que hi té contacte. Així els capitostos de l’Ateneu Empelt a la Conca de Barberà han denunciat que la Universitat Nova Història que se celebra des de fa anys a Montblanc acull enguany la presentació de l’Organització per a l’Alliberament de Catalunya, que compta amb la regidora ripollenca entre els seus promotors.

Post Scriptum, 8 d’agost del 2019.

PSC, CUP, ERC i Junts per Catalunya voten sistemàticament en contra de totes les propostes que presenta Sílvia Orriols (sobre l’abillament islàmic de les treballadores municipals o en suport del grup Koiné) com explica Ramon Sargatal en aqueix article publicat avui al Punt, “A Ripoll, tots contra Orriols”:

“La mateixa setmana que el president del Tribunal Revolucionari de Teheran, Mousa Ghazanfarabadi, anunciava penes de deu anys de presó per a les dones que es treguin públicament el hijab, la regidora del FNC Sílvia Orriols presentava una moció al ple de l’Ajuntament de Ripoll instant-lo a prohibir-ne l’ús en horari laboral i dins de les dependències. Prou que ho sabia, que la moció no prosperaria: la conxorxa pretesament democràtica dels altres grups la marginarà sempre—i abans d’escoltar-la— de qualsevol debat o presa de decisió. Quins “demòcrates”, oi? El cas és que la moció feminista estava ben fonamentada.

Al•legava la pressió que rep la dona musulmana dins dels àmbits familiars, de grup i a les xarxes socials. També la misogínia que implica la imposició d’una manera determinada de vestir a un dels dos gèneres. Per a uns feminismes internacionalistes de debò com diuen que són les nostres esquerres, el sol fet que el hijab signifiqui una repressió tan cruel per a la dona a altres parts del món ja hauria de ser argument suficient per rebutjar-ne l’ús al nostre país, si més no als espais d’una administració que es diu solidària. Però no: el grup municipal d’Esquerra va replicar que “com a bons republicans, entenem que el que han de fer les dones és escollir si volen portar el vel o no”. Bé, ja se sap: “siats de natura d’anguila”, que deia Bernat Metge…

I la CUP? Doncs la pretesa superioritat moral i intel•lectual de sempre: “Amb arguments sòlids i racionals hem desmuntat l’argumentació del Front, que girava a través [sic] del racisme i l’exclusió i no hi donem més transcendència». Per ells tothom és racista i au, a seguir parlant sòlidament, racionalment, en femení i a fer el transcendental símbol de la vagina amb les mans… Què va dir-hi el PDECat? Doncs que el port del vel “és residual a l’Ajuntament” (potser es manifestaran quan les seves regidores el duguin) i que la UNESCO n’avala la llibertat de dur-lo. Doncs ja hi tenim la UNESCO pel mig com a gran avaladora! La UNESCO, aquest organisme internacional desprestigiat, amb un consell executiu fortament pressionat pels estats àrabs i que l’abril del 2016 va negar en sessió oficial plenària ni més ni menys que tota relació entre els llocs sagrats de Jerusalem i l’estat hebreu… En fi, no ho recull el vídeo, però m’expliquen que al final del ple, un ciutadà va felicitar el FNC per dir el que ja tanta gent pensa…”.

Post Scriptum, 7 de juny del 2023.

Quina vergonya, Vilaweb barreja els partits identitaris catalans amb VOX: “L’extrema dreta irromp amb molta força als principals ajuntaments de Catalunya”. I, Vicent Partal intenta justificar-ho amb un editorial desencertat: “Es pot ser independentista i ser d’extrema dreta, l’una cosa no té res a veure amb l’altra. El debat sobre Sílvia Orriols i Aliança Catalana crea confusió perquè barreja coses que en realitat van per vies separades”.

La principal font de confusió l’originen aquells que s’investeixen amb l’autoritat de qualificar els altres com allò que no són, amb quin criteri hom pot deslegitimar una opció patriòtica titllant-la d’extrema dreta ? perquè no és filo-islamista, pro-immigracionista, antisionista, esquerranista com s’escau al progressisme abstracte i banal hegemònic ? perquè s’afirma defensora dels valors civilitzacionals cristians i occidentals ? perquè té el coratge de sostenir allò que creu sense cedir al xantatge dels falsos antifeixistes ?

La millor resposta a Vicent Partal és l’escrit del mestre de patriotes Robert Surroca i Tallaferro:

“Arran del creixement d’Aliança Catalana a Ripoll els mitjans d’informació l’han qualificat, sistemàticament, d’extrema dreta; d’una manera fàcil i còmoda però sense entrar a debatre la seva argumentació. He tractat, esporàdicament, a la Silvia des del 2004 quan feia la revista “L’Intransigent” en que havia aportat alguna col·laboració amb els tríptics dedicats a patriotes catalans de l’interior o de l’exili ja morts que, aleshores, jo feia.

La Sílvia és una seguidora de les doctrines de Daniel Cardona, un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya , on vaig ingressar el 1962, per tant l’afinitat nacional la tenim. La Sílvia destaca per un independentisme desacomplexat, per dir les coses com ella les percep, encara que siguin políticament incorrectes segons els canons dels autonomistes.

Però aquesta etiqueta -que no es fa servir amb l’extrema esquerra catalana: CUP- li ve donada per la seva actitud amb l’islamisme que tant mal record ha deixat als ripollesos. Ella va denunciar a l’imam Abdelbaki es Satty, promotor dels atemptats de Barcelona i Cambrils, quan aquest predicava un discurs homòfob i salafista a la mesquita de Ripoll i, per això, se la va atacar. Dissortadament els fets li van donar la raó; l’imam en qüestió teledirigit pels serveis espanyols van muntar l’atemptat “para dar un pequeño susto a Cataluña” (Villarejo dixit) però se’ls va escapar de les mans. Encara no s’han diluït les responsabilitats, es més, s’han tapat.

La Sílvia defensa la nostra cultura i la nostra identitat aparellant-la als valors occidentals i cristians, combat el masclisme que impregna l’islamisme i demana una immigració controlada a les nostres necessitats i, sobretot, que no amenaci la nostra idiosincràsia ja prou perseguida per sucursalistes i feixistes -els de debò que, casualment, sempre parlen en castellà- i quan l’espanyolisme se’ns està menjant, amb complicitats vergonyoses de dins de casa, el que no podem fer és atacar amb mentides els combatents de primera línia com la Sílvia. Nosaltres sabem molt bé què és la xenofòbia, com a catalans la patim contínuament.

La Sílvia, en dir les coses pel seu nom, destapa les febleses i covardies dels altres que es resignen a l’ocupació enlloc de lluitar pel nostre alliberament dels jous espanyol i francès. La veu de la Silvia no es la veu de l’extrema dreta es la veu de la nostra dignitat nacional. Els ripollesos han sabut veure-ho clar.”

Post Scriptum, 9 de juny del 2023.

Comparteixo plenament l’escrit de Carles Castellanos publicat ahir a Llibertat.cat: “Espanya és l’extrema dreta – I l’extrema dreta és Espanya: és així de senzill. No cal donar-hi més voltes”.

Post Scriptum, 5 de setembre del 2024.

La “lluita” contra “l’extrema dreta” (catalana) substitueix el compromís per la independència de la nació catalana en els propòsits dels “antifeixistes” nostrats, quan realment no passen de mesells còmplices del PSOE en la perpetuació de la dominació i l’espoliació del nostre país. El clima per justificar els actes de violència al carrer contra Aliança Catalana es va congriant a tots nivells (mediàtic i polític).

Post Scriptum, 23 de novembre del 2025.

A mesura que les expectatives electorals d’Aliança Catalana augmenten l’hostilitat mediàtica i política en contra seva arriben a extrems delirants: Junqueras diu que és una creació dels serveis secrets espanyols i altres insisteixen a equiparar-los amb VOX. Heus aquí una contundent resposta de Marc Gès avui a facebook: 𝐐𝐮𝐚𝐧 𝐥𝐚 𝐬𝐢𝐦𝐩𝐥𝐢𝐟𝐢𝐜𝐚𝐜𝐢𝐨́ 𝐞́𝐬 𝐮𝐧𝐚 𝐚𝐫𝐦𝐚: 𝐀𝐥𝐢𝐚𝐧𝐜̧𝐚 𝐂𝐚𝐭𝐚𝐥𝐚𝐧𝐚 𝐧𝐨 𝐞́𝐬 𝐕𝐨𝐱, 𝐢 𝐜𝐨𝐦𝐩𝐚𝐫𝐚𝐫-𝐥𝐞𝐬 𝐞́𝐬 𝐮𝐧 𝐞𝐫𝐫𝐨𝐫 (𝐢 𝐮𝐧 𝐩𝐞𝐫𝐢𝐥𝐥).

En motiu del 50è aniversari de la mort de Franco, alguns mitjans han decidit recuperar el vell recurs de convertir qualsevol discurs incòmode en un senyal de “retorn del feixisme”. És una fórmula còmoda, efectista i predictible: es pren una efemèride carregada emocionalment i s’hi enganxa tot allò que no quadra amb el relat dominant. A Catalunya, l’última víctima d’aquesta operació és Sílvia Orriols i Aliança Catalana.
Però confondre, simplificar i barrejar no és informar. És manipular.
I confondre Vox amb Aliança Catalana és precisament això.
𝟏. 𝐄𝐥 𝐫𝐞𝐥𝐚𝐭 𝐦𝐞𝐝𝐢𝐚̀𝐭𝐢𝐜: 𝐬𝐢 𝐩𝐚𝐫𝐥𝐞𝐬 𝐝’𝐢𝐦𝐦𝐢𝐠𝐫𝐚𝐜𝐢𝐨́, 𝐞𝐭𝐬 𝐕𝐨𝐱
L’article que vincula el “renaixement de l’extrema dreta” amb Orriols parteix d’una premissa greument esbiaixada: que qualsevol crítica a la immigració irregular o a l’islam polític és automàticament ultradreta.
Aquesta simplificació burda serveix per intoxicació ideològica, però no per analitzar la realitat.
Preguntem-nos:
𝐔𝐧 𝐩𝐚𝐫𝐭𝐢𝐭 𝐩𝐨𝐭 𝐩𝐚𝐫𝐥𝐚𝐫 𝐝𝐞 𝐬𝐞𝐠𝐮𝐫𝐞𝐭𝐚𝐭, 𝐝𝐞 𝐟𝐫𝐨𝐧𝐭𝐞𝐫𝐞𝐬 𝐢 𝐝𝐞 𝐜𝐨𝐡𝐞𝐬𝐢𝐨́ 𝐬𝐨𝐜𝐢𝐚𝐥 𝐬𝐞𝐧𝐬𝐞 𝐬𝐞𝐫 𝐕𝐨𝐱?
𝐎 𝐧𝐨𝐦𝐞́𝐬 𝐕𝐨𝐱 𝐭𝐞́ 𝐝𝐫𝐞𝐭 𝐚 𝐟𝐞𝐫-𝐡𝐨?
La resposta és òbvia.
Però no per a segons qui.
𝟐. 𝐕𝐨𝐱 𝐢 𝐀𝐥𝐢𝐚𝐧𝐜̧𝐚 𝐂𝐚𝐭𝐚𝐥𝐚𝐧𝐚: 𝐝𝐮𝐞𝐬 𝐫𝐞𝐚𝐥𝐢𝐭𝐚𝐭𝐬 𝐢𝐧𝐜𝐨𝐦𝐩𝐚𝐭𝐢𝐛𝐥𝐞𝐬
𝐕𝐨𝐱
— Defensa un nacionalisme espanyol centralista, homogeneïtzador i hostil amb qualsevol sobirania catalana.
— Neguen el dret d’autodeterminació.
— Volen recentralitzar l’Estat.
— Veuen Catalunya com una “regió”.
— El seu marc mental és el del 1978.
𝐀𝐥𝐢𝐚𝐧𝐜̧𝐚 𝐂𝐚𝐭𝐚𝐥𝐚𝐧𝐚
— És independentista, rupturista i partidària d’un estat català propi.
— Defensa el dret de Catalunya a controlar fronteres, institucions i població.
— Entén la identitat catalana com un fet polític i cultural específic.
— Rebutja l’espanyolisme i el nacionalisme castellà.
— El seu marc mental no és la Transició, sinó la Soberania.
𝐐𝐮𝐢𝐧𝐚 𝐞𝐱𝐭𝐫𝐞𝐦𝐚 𝐝𝐫𝐞𝐭𝐚 𝐞𝐬𝐩𝐚𝐧𝐲𝐨𝐥𝐚 𝐡𝐚 𝐞𝐬𝐭𝐚𝐭 𝐦𝐚𝐢 𝐢𝐧𝐝𝐞𝐩𝐞𝐧𝐝𝐞𝐧𝐭𝐢𝐬𝐭𝐚?
𝐂𝐚𝐩.
Comparar AC amb Vox equivaldria a comparar ERC amb el PNB perquè “tots dos parlen de llengua”.
Ridícul.
𝟑. 𝐎𝐛𝐣𝐞𝐜𝐭𝐢𝐮𝐬 𝐩𝐨𝐥𝐢́𝐭𝐢𝐜𝐬 𝐝𝐢𝐚𝐦𝐞𝐭𝐫𝐚𝐥𝐦𝐞𝐧𝐭 𝐨𝐩𝐨𝐬𝐚𝐭𝐬
El punt en comú que alguns mitjans volen exagerar —la crítica a la immigració irregular i al fonamentalisme islàmic— és només això: un punt.
Però l’objectiu de fons és radicalment diferent:
— 𝐕𝐨𝐱 𝐯𝐨𝐥 𝐛𝐥𝐢𝐧𝐝𝐚𝐫 𝐄𝐬𝐩𝐚𝐧𝐲𝐚.
— 𝐀𝐂 𝐯𝐨𝐥 𝐬𝐨𝐫𝐭𝐢𝐫 𝐝’𝐄𝐬𝐩𝐚𝐧𝐲𝐚.
Hom pot estar en desacord amb els dos.
Amb un.
O amb cap.
Però en termes polítics, aquests projectes no són germans, no són cosins, ni tan sols veïns.
Són antagonistes.
𝟒. 𝐄𝐥 𝐝𝐫𝐞𝐭 𝐝𝐞 𝐩𝐚𝐫𝐥𝐚𝐫 𝐝𝐞𝐥 𝐪𝐮𝐞 𝐞𝐥𝐬 𝐚𝐥𝐭𝐫𝐞𝐬 𝐜𝐚𝐥𝐥𝐞𝐧
La criminalització d’Orriols no neix del que diu, sinó del fet que ho diu fora del guió establert.
Durant anys, la política catalana ha tractat la immigració com un tabú:
— qui en parlava era assenyalat;
— qui advertia de problemes era titllat d’“alarmista”;
— qui connectava immigració irregular i seguretat era acusat de racisme.
Mentrestant, la realitat avançava sola.
Orriols ha trencat aquest tabú, i la seva existència política és, en part, el resultat del buit que han deixat partits que han preferit mirar cap a una altra banda.
Però trencar tabús no és feixisme.
És política.
La de debò.
𝟓. 𝐄𝐥 𝐭𝐚𝐜𝐭𝐢𝐜𝐢𝐬𝐦𝐞 𝐝𝐞 𝐜𝐨𝐦𝐩𝐚𝐫𝐚𝐫-𝐥𝐚 𝐚𝐦𝐛 𝐕𝐨𝐱
Quan els mitjans o sectors del poder associen AC a Vox no ho fan per rigor.
Ho fan per 𝐞𝐬𝐭𝐚𝐥𝐯𝐢𝐚𝐫-𝐬𝐞 𝐞𝐥 𝐝𝐞𝐛𝐚𝐭.
És molt més fàcil desactivar un partit independentista que posa el dit a la llaga etiquetant-lo d’“ultra”, que no pas havent de respondre a preguntes incòmodes:
— Com és que Catalunya ha tingut un increment de població tan alt en tan poc temps?
— Com impacta això en habitatge, escoles, serveis socials?
— Què fem amb el fonamentalisme islàmic en determinats barris?
— Hem de permetre o no el vel a les escoles?
— Quin control té realment Catalunya sobre la seva pròpia frontera?
Són preguntes legítimes.
I legítim és respondre-les.
𝟔. 𝐄𝐥 𝐩𝐞𝐫𝐢𝐥𝐥 𝐫𝐞𝐚𝐥 𝐝𝐞 𝐥𝐚 𝐬𝐢𝐦𝐩𝐥𝐢𝐟𝐢𝐜𝐚𝐜𝐢𝐨́
Equiparar AC amb Vox és no entendre la societat catalana.
I no voler-la entendre.
Vox ha crescut a Catalunya perquè el procés es va desinflar.
Aliança Catalana creix perquè la política catalana ha abandonat tres temes que importen a la gent:
𝐬𝐞𝐠𝐮𝐫𝐞𝐭𝐚𝐭, 𝐜𝐨𝐡𝐞𝐬𝐢𝐨́ 𝐢 𝐬𝐨𝐛𝐢𝐫𝐚𝐧𝐢𝐚 𝐫𝐞𝐚𝐥.
– El votant de Vox i el votant d’AC no són el mateix.
– El primer vol “una Espanya forta”.
– El segon vol “una Catalunya protectora i sobirana”.
– Fins ara, això eren categories claríssimes.
Amagar-ho sota l’etiqueta de “ultradreta” només confon la realitat i infantilitza l’elector.
𝟕. 𝐋𝐥𝐢𝐜̧𝐨́ 𝐟𝐢𝐧𝐚𝐥: 𝐧𝐨 𝐭𝐨𝐭 𝐞́𝐬 𝐛𝐥𝐚𝐧𝐜 𝐨 𝐧𝐞𝐠𝐫𝐞
És perfectament possible, i democràtic, discrepar de l’Orriols.
És democràtic criticar-la, debatre-la, replicar-la.
Però no és democràtic ni honest 𝐜𝐫𝐢𝐦𝐢𝐧𝐚𝐥𝐢𝐭𝐳𝐚𝐫-𝐥𝐚, “franquistitzar-la” o col·locar-la en un espai que no li correspon.
Aliança Catalana no és Vox.
I si algú vol combatre les seves idees, que ho faci amb arguments.
No amb espantalls del passat.
Aquesta crítica ve per aquest artícle de José Rico, periodista de El Periodico, grup que perteny el Setmanari Empordà: https://www.emporda.info/…/franco-temps-voxi-alianca…?

 

  1. Totalment d’acord,
    Ara ja diuen que junts és extrema dreta, fan riure, la secta junquerista i companyia tenen muntada una creuada contra tot el que faci olor a catala, Són pitjor que els de Vox, aquests ataquen desde dintre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!