Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

14 d'agost de 2021
3 comentaris

L’estranya desfeta

Marc Bloch, l’eminent historiador francès, combatent voluntari a la Segona Guerra Mundial, va deixar escrites les seves reflexions sobre la desfeta de l’estiu del 1940 en un assaig titulat “L’Étrange Défaite”, editat pòstumament a la seva execució a mans dels col·laboracionistes que no suportaven la seva condició d’actiu resistent i de jueu. Fou el primer analista a assenyalar la responsabilitat de les elits franceses que feia temps anhelaven un règim com el de l’Alemanya nazi o l’Itàlia feixista i, abocats a una guerra que no volien de cap manera, van preferir la victòria del nazisme abans que un eventual triomf del front popular. El resultat fou que el règim de Vichy encapçalat per Petain va rebre el suport majoritari, no solament de la burgesia, sinó d’un ampli ventall de la classe política que optar per la rendició i l’adopció d’un feixisme a la francesa tot col·laborant activament amb els ocupants alemanys a combatre la resistència i els aliats.

Salvant les distàncies, les deduccions de Marc Bloch són aplicables a la recerca d’una explicació a la sobtada i majoritària claudicació dels dirigents independentista al mateix octubre del 2017 divulgant, immediatament, la brama que el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre havia estat una desfeta nacional catalana. Sense autocrítica per la manca de preparació d’estructures d’estat durant els anys de procés independentista, ni reflexió honesta i oberta a partir de la realitat dels fets, jurídica i política, el discurs propagandista de la derrota ha esdevingut hegemònic al cap de quatre anys amb la complicitat del poder espanyol i els subalterns nostrats.

L’explicació rau en el fet que molts dels que aparentment tenien pressa per fer la independència amb 68 diputats, realment no la desitjaven perquè el seu projecte veritable era assolir la gestió autonòmica dels interessos de les elits autòctones de les quals aspiren a formar part. La llarga i minuciosa desconstrucció del procés independentista menada per ERC ha culminat reeixidament per aqueix partit amb la constitució del govern presidit per Pere Aragonès, amb la connivència plena de Jordi Sànchez, i beneït pels assistents a l’acte del Liceu convocat per Pedro Sánchez. L’actitud d’Esquerra té una explicitació, hi ha una ruptura entre les etapes en que Àngel Colom i, posteriorment, Josep-LLuís Carod-Rovira, dirigien el partit tenint ambdós com a prioritat la causa independentista, i els lideratges de Joan Puigcercós i Oriol Junqueras que la subordinen a pactes amb el PSOE com van fer durant els segon tripartit i reincideixen del 2017 ençà. L’actual ERC ha fet seu el model de partit dels capitans del PSC i s’ofereix de franc al PSOE per a la reforma del marc institucional estatal (com van fer amb el finançament autonòmic de Rodríguez Zapatero). Alhora que no tenen cap projecte de transformació de la situació estructural de dependència política i espoli econòmic, ans al contrari, malden per formar part dels gestors que la perpetuen (així cal interpretar, per exemple, el suport preferent a la UGT en detriment del sindicalisme nacional català).

L’actitud d’ERC té precedents, Josep Tarradellas fou un veritable Petain en el moment de restablir la Generalitat, com encertadament va assenyalar Josep Rahola, senador d’Esquerra, en l’article que li va dedicar quan encara era president de la Generalitat, “D’un petit De Gaulle a un Petain”. Avui, però no hi ha ningú dins del partit capaç de denunciar els nous petains que el comanden. Cal dir, però, que “l’estranya desfeta” nostrada no és responsabilitat només de Junqueras i els seus acòlits, el PDECat plenament, i en menor mesura la CUP i Junts per Catalunya, són còmplices d’aqueix aplanament vergonyós, de paraula o amb fets, com la ridícula abraçada de Jordi Cuixart a Miquel Iceta o l’amonestació als qui escridassen Ada Colau. El progressisme abstracte i banal de les “lluites compartides” és transversal des del PSC a la CUP, passant pels Comuns i Òmnium, que assenyalen l’extrema dreta com a enemic ocultant que el conflicte real és entre l’independentisme i el poder espanyol.

La cobertura mediàtica a aqueixa operació d’estat per liquidar (ajornar, diuen els polítics mesells catalans) l’independentisme és tan aclaparadora com ficticis són els arguments dels gregaris que divulguen impostures a mida que no resisteixen la crítica raonada. Un mostra n’és l’article “Paisatge basc després de la batalla“, del reputat periodista especialitzat en ETA, Antoni Batista, el proppassat 10 a l’Ara, on equipara, “la derrota de l’independentisme basc que era armat, i la derrota de l’independentisme català, que és pacífic”. Per concloure -erròniament- que “l’Estat s’ha imposat als dos sobiranismes nacionals més potents, i ara, l’un i l’altre, es veuen abocats a una llarga travessia d’autonomia encara més restringida que quan van començar les seves respectives lluites, i a veure-les venir encara molt pitjor si a Espanya governa l’extrema dreta”.

En primer lloc, l’autonomia basca i navarresa ha incrementat competències, en bona part a les esquenes dels catalans que, efectivament, som castigats col·lectivament per haver gosar desafiar l’ordre establert. En segon lloc, el final de la lluita d’ETA no hauria de suposat necessàriament la derrota de l’independentisme basc si, posem per cas, la dissolució unilateral s’hagués adoptat arran dels acords de Lizarra/Garazi l’any 1998, com el final unilateral de Terra LLiure entre el 1991 i el 1995 no va ser una derrota de l’independentisme català malgrat les detencions de l’operació Garzón. Ans al contrari, el creixement d’ERC i del sobiranisme en general, fou espectacular a partir d’aquell gest i d’aquell moment. El discurs derrotista, doncs, és una interpretació distorsionada que no suporta el contrast amb l’argumentació jurídica de la validesa del referèndum de l’1 d’octubre (que va fer, entre altres, el Col·lectiu Maspons i Anglasell), ni la validesa política que reiteradament sustenta, entre d’altres, Vicent Partal als editorials de Vilaweb. Mai el poble català havia arribat efectivament tan lluny, ni al 14 d’abril del 1931, ni al 6 d’octubre del 1934, i mai com ara té les condicions internes i internacionals per persistir amb expectatives reals d’èxit a mig termini.

Dissortadament, no tenim encara un Marc Bloch que escrigui “L’estranya desfeta” nostrada, tenim aspirants a Petain que s’ufanen del pas donat del (fals) conflicte al (real) col·laboracionisme amb el poder espanyol, el botiflerisme dels quals s’anirà fent més agressiu a mesura que fracassi la taula de diàleg i deixin al descobert la seva actitud claudicant, com va fer Pierre Laval (qui serà ?). Hores d’ara, els còmplices de la dependència són políticament majoritaris, mentre que els resistents són clarament minoritaris. Qui serà el De Gaulle que capgiri la correlació de forces ? Només pot ser-ho al capdavant d’un Consell per la República efectiu el president Carles Puigdemont, com es va atrevir a dir Júlia Taurinyà a Vilaweb el 28 de gener del 2020: “Cal apostar pel govern a l’exili, Puigdemont fa pensar en De Gaulle“, unes paraules que li van comportar plegar com a delegada a la Catalunya Nord d’aqueix organisme a instàncies del seu partit. Per això, ERC contribueix a l’assetjament espanyol Puigdemont boicotejant el Consell per la República.

Post Scriptum, 20 d’agost del 2021.

Aqueix editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb confirma, pel que fa a la llengua, el capgirament pro-espanyol que ha liderat ERC amb el seguidisme habitual de Junts per Catalunya i la CUP: La “taxa Junqueras” i les conseqüències per a la llengua catalana. “L’independentisme, en definitiva, ha comprat el discurs de Ciutadans de cap a peus –i, de fet, ara ja compra fins i tot els insults de Ciutadans contra els qui diem que no hi ha país possible sense llengua”.

Post Scriptum, 23 d’agost del 2021.

Dissortadament, l’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb fa veure fins a quin punt tampoc el Consell per la República és el revulsiu que caldria a l’independentisme: “Així no. Així el Consell no pot funcionar ni pot convertir-se en el revulsiu que molta gent vol que siga. I no s’hi val a buscar només les explicacions de tot plegat en l’animadversió d’Esquerra, en les divisions de la CUP, en el poc interès d’Òmnium o en els dubtes de l’ANC, per dir quatre coses que s’esmenten habitualment. Perquè no són prou per a explicar una conducta tan erràtica i poc complidora i una contradicció tan flagrant entre què diu el Consell que és i què és realment.”

Post Scriptum, 30 d’agost del 2021.

L’article de Joan Ramon Resina, ahir, a Vilaweb: “Potser sí que Barcelona era el Titànic? Fa molt que els catalans s’han resignat a desaparèixer com a personalitat històrica”, aporta uns raonaments que expliquen les causes profundes de la fàcil i ràpida desconstrucció nacional en la qual estem immersos com a poble. Per la seva part, Lluis Vila aporta idees per capgirar el fals derrotisme imperant en aqueix article d’avui a Llibertat.cat: “La importància del relat per generar canvis en l’actitud dels catalans davant de la independència“.

Post Scriptum, 6 de setembre del 2021.

El Consell per la República resta paralitzat a l’espera de la incorporació efectiva d’ERC, que no es produirà a no ser que el CxR s’autodestrueixi per deixar pista lliure al col·laboracionisme. Per això comparteixo plenament el parer de Joan Ramon Resina expressat ahir a Vilaweb: “La resistència, encara. El Consell per la República s’hauria d’abstenir de cercar una transversalitat fictícia amb l’ajuda dels partits. De Gaulle no pot col·laborar amb Vichy”. El missatge del president Carles Puigdemont fet públic avui en vistes a la Diada Nacional, “Enfortim el Consell: #PreparemNos per guanyar!“, no és prou contundent en aqueix aspecte.

Post Scriptum, 8 de setembre del 2021.

Vicent Partal, avui a Vilaweb, novament encerta a desmuntar l’argumentari del derrotisme que escampen els col·laboracionistes nostrats: “Cinc obvietats contra l’intent de reescriure el Primer d’Octubre. La intenció política és evident: el Primer d’Octubre és un esdeveniment massa gran per a deixar fer res a ningú políticament parlant a Catalunya sense esborrar-lo primer. O sense difuminar-lo”.

Post Scriptum, 3 d’octubre del 2021.

L’article d’avui d’Andreu Barnils a Vilaweb exemplifica com es pot fer una interpretació del conflicte català tenint en compte les febleses de l’enemic i no només les pròpies: “Estat feble. Quatre anys després del Primer d’Octubre podem insistir en la cara repressora de l’estat, o il·luminar-ne la cara feble.”

Post Scriptum, 9 d’octubre del 2021.

El punyent article d’Ot Bou, ahir a Vilaweb,”El complex d’autodestrucció”, exposa com: “La cruesa de la desfeta independentista ha servit per a amagar una altra desfeta encara molt més incontestable, molt més dura i molt més definitiva moralment: la dels comuns a Catalunya i la d’Unides Podem a Espanya.”

Post Scriptum, 15 d’octubre del 2021.

Encertat editorial de Vicent Partal a Vilaweb arran del segon aniversari de la sentència del TS contra els membres del Govern empresonats i els Jordis: “Per entendre que la victòria és a l’abast, primer cal saber on mirar. Si he de triar, preferesc un poble sense dirigents que dirigents sense poble.”

  1. Cada dia va essent més clar.
    I cada dia es verbalitzar millor allò que molts hem “descobert” fa molts nessos.
    Estaria bé un Bloch, però la idea ja es molt diàfana pels que no vulguin tancar els ulls.

  2. Jaume, primer que res enhorabona per l’anàlisi, que parteix d’un paral·lelisme històric ben argumentat (que bo l’article de Josep Rahola sobre Tarradellas!). Hi coincideixo en l’essencial, i subratllo això perquè ara m’entretindré a assenyalar els punts en què en discrepo, o que en tinc una percepció matisada, i no vull que, per això, sembli que estic en desacord amb allò substancial de la teva posició.

    – En primer lloc, l’evolució d’ERC i dels seus dirigents no és lineal. Ni Àngel Colom ni Carod-Rovira van tenir sempre com a prioritat la causa independentista (Colom actuant clarament a les ordres de l’estratègia convergent en la seva etapa final i Carod avalant el tripartit amb Montilla i formulant-ne la justificació estratègica amb la seva teoria de la “pluja fina” i el “patriotisme social”), ni Junqueras va seguir durant els primers anys l’estratègia de la rendició que patrocina ara: ben al contrari, Junqueras reorienta estratègicament ERC quan agafa el relleu de Puigcercós, i torna a apostar per un discurs nítidament independentista, com a conseqüència del qual ERC passa de 10 a 21 diputats al Parlament el 2012 i posteriorment arriba a l’empat de facto amb l’antic espai convergent en l’etapa 2015-2017.

    – Tu carregues els neulers de l’estratègia de la reculada i la rendició sobre ERC, i no et falta raó. Però si analitzem l’actuació de Junts no surt gaire més ben parada. Sota una pàtina discursiva teòricament partidària de la unilateralitat, la seva pràctica política és totalment calcada a la d’ERC. Junts es queixa i gesticula, però acaba fent el mateix que ERC. I no és només Jordi Sànchez (indubtablement, el gran representant d’aquesta manera de fer). Tots els consellers i alts càrrecs del govern actual i de l’anterior de Junts han seguit una pauta d’actuació completament autonomista. Cap diferència amb els consellers i alts càrrecs d’ERC. Fins i tot el president Torra (indubtablement independentista del morro fort) va haver de limitar la desobediència al poder espanyol a les dues decisions purament simbòliques que li han costat finalment la inhabilitació (la segona està en procés judicial), però no va impulsar cap acció de caràcter unilateral (probablement per la resistència dels partits del govern, tots dos).

    -Queda el paper de Puigdemont i del Consell per la República. És evident que president i organisme han estat sistemàticament boicotejats per ERC. Però també ho és que el president hauria d’haver estat més per damunt de la lluita partidista (va avalar el pacte de govern amb ERC, i també el pacte de Junts amb el PSC-155 a la Diputació de Barcelona). Així no es pot fer de De Gaulle. Pel que fa al Consell de la República, li trobo a faltar empenta i concreció (què ha fet, a banda de traduir a no sé quantes llengües la Declaració d’Independència?).

    – En definitiva, cal definir l’estratègia dels que no ens rendim ni ens empassem els contes a la vora del foc dels que -com deia La Vanguardia de l’altre dia- promouen el retorn a l’autonomisme, el pujolisme 2.0. Cal treure profit del Consell de la República, fer-lo treballar, tornar a mobilitzar els carrers (el jovent és el gran absent de l’independentisme aquests darrers anys, però el 2019, amb les mobilitzacions postsentència va demostrar que quan se sent interpel·lat, no falla), dinamitzar de nou l’ANC (que, més enllà d’errors que ha pogut cometre, ha estat torpedinada vergonyosament per ERC), i fer espavilar d’una vegada per totes els partits, si convé configurant una alternativa. Quan Solidaritat va treure 4 diputats el 2010, ERC va renunciar al montillisme. Quan l’ANC va irrompre el 2012, CDC va abandonar el pujolisme.

    Com m’agradaria parlar de tot plegat a bastament amb tu i amb molta més gent (si pot ser davant d’una taula ben parada, millor, és clar). Salut, company!

  3. No ens en sortirem si no som capaços des del ConsellxRepública de fer un sistema democràtic i electoral de nova planta digital.
    Per les municipals 2023.
    Un sistema on votem a alcaldia amb vot directe, igual que cadascun dels regidors, un regidor de districte I un de generacional.

    No hi ha competències, pel que l’embat democràtic amb l’autonomia i l’Estat, visualitza els límits.

    Els Consells Locals ho poden aplicar allà on es pugui pel suport social, i la partitocràcia esdevé prescindible.
    Igual de prescindible que els Bancs amb les criptomonedes.

    Catalunya serà un Blockchain o no serà res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!