Observar, llegir, escriure

“Fer d’una anècdota intranscendent una categoria universal és en definitiva el ‘modus operandi’ dels clàssics. En ells percebem la distància imposada pels contexts socials que condicionaren els seus escrits, a més de les preferències estètiques i dels models narratius –o poètics— del temps  de cada un d’ells, i alhora una proximitat immediata perquè burxen en les fibres més íntimes de la condició humana. Amb Fuster, com amb Montaigne o Voltaire, l’art de raonar i enraonar sempre està garantit.” (“Contra Unamuno i tots els altres”, Joan Fuster, Bromera, 2007, introducció i traducció de Ferran Garcia-Oliver, pàg. 33).

El mestre Joan Fuster –que, si visqués, aviat faria cent anys–, fou un obrer de la ploma, de la màquina d’escriure. Escriure fou la seua vocació i la seua professió final. Lletraferit des de ben jove, a poc estant en la feina segura de lletrat, decidia bescanviar-la per la més incerta de literat. Malgrat el seu talent per a conrear tots els camps de l’art de la lletra, com palesen els seus poemes de joventut, triava l’assaig, amb la secreta intenció d’il·luminar-nos, d’alliberar les ments del seu país, de mostrar-nos les millors expressions artístiques que es componien ací i arreu, i el que es coïa a la cuina de la millor intel·lectualitat europea del segle XX. Sempre que podia ho feia en la llengua que més estimava, la dels seus pares i la d’aquells que ens saludem amb el “Bon dia”.

Com apuntava Ferran Garcia-Oliver, la seua fou una escriptura jornalera d’idees. Per a guanyar-se les garrofes, durant força anys hagué d’avenir-se amb editors i directors, que marcaren el gruix de la seua producció, a mercè d’encàrrecs i articles que publicava als diaris de llavors. A més a més, hagué d’agusar l’enginy per a eludir la censura franquista, amb eufemismes, profusió de cursives, punts suspensius… bastint el seu inconfusible estil, aquesta prosa brillant i valenta que tant i tants admirem, i que, pel seu valor universal, encara conserva actualitat, a cent anys de la naixença de l’autor.

En qualsevol qüestió que hi tracta, sempre mostra una especial habilitat per a raonar i enraonar, amb un coneixement enciclopèdic que ens deixa bocabadats, clar, fluït, documentat, ple d’enginy, assenyat, irònic, de vegades sarcàstic… que gairebé sempre ens convenç, malgrat –o gràcies a– les impertinències que de vegades hi empra contra aquells –pedants, enredaires, botiflers…– que bé s’ho mereixien. Del seu geni massa curt, barrejat amb una bona dosi d’humor, extreia art i saviesa, a l’estil dels mestres de la Il·lustració francesa que tant admirava. Em captiva el seu esperit crític insubornable, el seu escepticisme que tant ens enamora als esperits científics, el seu antidogmatisme radical, que traspua una honestedat difícil de trobar al seu gremi. Això fa que, des de les qüestions més erudites fins a les més banals, ens faça goig llegir-lo: per a passar una bona estona i alhora depurar-nos el pensament, fent-nos respirar claredat, saviesa, enteniment. Raonar és enraonar amb un mateix. Enraonar és parlar escoltant, dialogar per a tractar d’arribar a conclusions constructives, útils i positives per a tots; la qual cosa exigeix, sense faltar a la veritat demostrada, una actitud oberta, flexible i realista. Joan Fuster fou i serà un mestre i artista del pensament, sempre a l’abast quan el necessitem.

“Jo no diré que, en el fons, la coherència dels meus punts de vista siga impecable, ni que de les reflexions apuntades es desprenga una ‘lliçó’ ferma i sense ambigüitats. Només els individus propensos al dogmatisme són sistemàtics, fixos i robustament irreversibles. No és aquest el meu cas. M’acontente amb la temptativa neta d’anar articulant els meus judicis –el meu judici— en l’esforç d’enjudiciar els altres. I, com algú ha dit, un no acaba de ser qui és sinó quan deixa de ser: quan es mor. Mentre hi ha vida, hi ha dubte, hi ha perplexitat, hi ha alguna renúncia per digerir.” (“Contra Unamuno i tots els altres”, Joan Fuster, Bromera, 2007, p. 185).

Fa poc he enllestit un recull d’articles del mestre de Sueca, d’on he tret les cites que he transcrit ací; uns petits assaigs que originalment aparegueren en castellà, en diversos diaris en què hi col·laborava entre 1970 i 1974 –a finals de la dictadura franquista, doncs. No és de les seues obres més conegudes i el seu contingut és prou divers i en part –la que recull els articles escrits per a entretenir l’estiu dels lectors— intranscendent; però sempre paga la pena respirar llegint Fuster. Potser el més interessant siga la primera part, la que anomena “El ruedo ibérico”, on se centra a fer una crítica als historiadors espanyolistes de més anomenada d’aquell moment, en un to irònic i, de vegades, burlesc; que prou s’ho mereixien aquests funambulistes de la Història, que contravenint la historiografia científica disponible, feien equilibris sobre la soga imperialista que, malgrat les teòriques diferències entre ells, rojigualda o tricolor, la compartien tots plegats. Les raons d’en Fuster els feien desestabilitzar i empipar, en veure’s fent el pallasso; però l’Estat espanyol, parlamentari o autoritari, els havia posat tal xarxa de seguretat –l’adoctrinament de la població, en soc testimoni–, que els protegia –i els protegeix– àmpliament.

La natural confederació de nacions de la península Ibèrica, basada en la seua història i diversitat cultural –si obviem i no ho hauríem de fer, que allò dels regnes de partida eren el resultat de guerres, espolis, sotmetiment dels pobles inicials, per una colla de lladres i genocides espavilats: reis, nobles i clergat, que es conxorxaven entre ells–, era forçada a encabir-se en una falsa unitat –com sabem, la unificació d’Españita vingué forçada al segle XVIII, després d’una guerra de successió entre dinasties i aliances, on els vencedors ens imposaren, per la força de les armes, els costums, la llengua i la cultura de Castella— i, per a justificar-la i enaltir-la, historiadors i pensadors a sou han estat inventant relats d’allò més pintorescos sobre la sacrosanta identitat nacional espanyola: que si reconquestes, dompelaios, reiscatòlics, espanyols celtibèrics avant la lettre… Ai, l’irresoluble problema d’espanya! Quina manera de fer el ridícul, si no fossen tan cabrons –i demane disculpes a les cabres de debò, amicals companys, tafaners i eixerits.

Vegem-hi una mostra més de la clarividència d’en Fuster:

“Si la cita d’un text de sarsuela no ha de ser presa, ací, com una falta de respecte, jo adduiria un passatge de la romança d’’Españita’, a ‘La patria chica’ dels senyors Álvarez Quintero, que, després d’exclamar un ‘¡Me carga la Constitución!’, explica: ‘Me encantan los moros/ y la Inquisición,/ y voy a los toros,/ y, luego, al sermón’.” (op. cit., p. 63-64).

“A través dels llibres d’Américo Castro flueix una tremenda veta de nacionalisme, en el pitjor sentit de la paraula, que, si bé els proporciona un èmfasi patètic apassionant, i valga la possible redundància, els priva de cauteles i d’asèpsia en el rigor científic. O siga, no són ‘història’, sinó ‘assaig’, és a dir, ‘disputa’, ‘al·legat’, ‘temptativa’. Unamuno, amb un desembaràs monumental, arbitrava hipòtesis fantàstiques i agrestes. Don José Ortega, a ‘La España invertebrada’, no es quedava gaire enrere, atès el seu desdeny pels papers de la historiografia vàlida en l’època. Castro treballa amb materials exactes i sense reprotxe, i això l’obliga a ser més circumspecte. No gaire més, però més.” (p. 65-66).

“Don Américo fou un ferotge ‘nacionalista’. Calcule que tan ferotge com don Claudio. Al costat d’aquests dos individus, don Ramón Menéndez Pidal i el professor Tamames són unes criatures de primera comunió. En el fons, Castro i Sánchez només dissentien en uns quants petits detalls.” (p. 72).

“Quin tebeo, Déu meu! El dels donclaudios, els donaméricos, els donmadariagues, els doncorpus, els donbergamins, els donlaïns, els doncalvoserers…” (p. 74).

“Tots són llops de la mateixa llopada, si val la locució folklòrica: Sánchez, Castro i Laín (que no acaba d’adonar-se’n que ho és). Per a ells, Espanya no és una ‘història’ a dilucidar, sinó un ‘problema’ o un ‘programa’. Cosa que no encaixa amb el ‘rigor científic’. És una altra qüestió. Sobre la qual podríem parlar llargament. Don Claudio, en aquest punt, no parla: ‘crida’. I en això estem.” (p. 75).

“En un territori on es patrioteritza enèrgicament un partit de futbol, un ‘match’ de boxa o un raqueteig de tennistes –fins a l’extrem que, en l’entusiasme o en el desànim, el resultat es compara a Lepanto o a L’Armada Invencible–, sorprèn que s’haja deixat escapar l’oportunitat Picasso.” (p. 95).

“Ja no hi ha valleinclans a Madrid. Ni tan sols barojes. Baroja també fou un ‘historiador’ estimable. Sí, senyor. Ni Valle ni don Pío ‘fabularen’ tant –a pesar que el seu ofici era ‘fabular’, ‘novel·lar’— com tantíssims historiadors acadèmics i extraacadèmics que circularen i circulen per aquesta Pell de Brau i per les dependències del Nou Continent…” (p. 145).

“D’un temps ençà, proliferen els historiadors amb intenció ‘desmitificadora’. És el que convenia. Però hi observe que, en la majoria dels casos, porten ja el ‘mite’ en la massa de la sang, i no se n’adonen: al capdavall, un ‘mite’ és veritablement ‘mite’ quan no es sentit com a tal… […] Hi ha qui dóna la culpa al ‘Règim’. M’hi resistesc, a admetre l’explicació. Ni Menéndez Pidal, ni Castro, ni Sánchez Albornoz, ni Madariaga, pertanyen a la postguerra. El fenomen té unes arrels més fondes, més llunyanes… La ‘Història’ sempre fou ‘de dretes’.” (p. 148).

“Però vet ací uns quants objectius inequívocs, enfront dels quals no hi ha escapatòria: exigeixen un sí o un no. D’ells me n’ocupe en aquests papers: de l’irracionalisme fluent, de les fal·làcies ideologitzants, de l’aflicció permanent que pateix l’home en la seua llibertat i en la seua esperança. Són paraules majors, no cal dir-ho, i me n’excuse d’emprar-les. Són, amb tot, evidències escandaloses, l’abast de les quals ningú no sabria desconèixer o dissimular.” (p. 186).

“Sembla com si, quan consumeix ‘històries’ inventades, el veïnat aspiràs a una forma o altra de ‘compensació’. La vida corrent és empipadorament ‘immoral’: gairebé mai, o mai, guanyen els ‘bons’. Ara dic ‘bons’ en l’accepció mítica de la paraula, segons el model vigent. I en efecte: no és el ‘bé’ el que predomina, sinó el ‘mal’ sota espècie d’opressió, d’injustícia, de dolor, de misèria, de mentida, de compravenda, d’odi.” (p. 215).

“Ni hagué aquell Adam filològic, ni el seu Edèn passa de ser una dòcil voluta imaginativa. Les ‘paraules de la tribu’ no admeten purificació: en usar-les, la tribu les enterboleix, les rebrega, les perverteix, les banalitza.” (p. 224).

“De totes maneres, la col·lisió de ‘lleialtats’ s’accentua, i pren un tomb escandalós, a partir de l’instant en què el poder –centre de ‘fidelitat’— s’institucionalitza en Estat a la moderna.” (p. 254).

I ho deixe ací, perquè la seua perspicàcia és fecunda i se m’hi fa difícil triar. Llegim Fuster!