Observar, llegir, escriure

“Com quasi tota la meua generació, vaig ser educat en l’esperit del refrany: ‘l’ociositat és la mare de tots els vicis’. […]

“Tanmateix, les meues opinions han experimentat una revolució. Crec que s’ha treballat massa al món, que la creença que el treball és una virtut ha causat uns enormes danys i que el que cal predicar als països industrials moderns és quelcom completament diferent al que hom ens ha dit sempre. […]

“Vull dir, amb total serietat, que el camí cap al benestar i la prosperitat passa per una reducció organitzada de la feina. […]

“La tècnica moderna ha fet possible que l’oci, dins de certs límits, no siga un luxe tan sols a l’abast de les poc nombroses classes privilegiades, sinó un dret equitativament repartit entre tota la comunitat. La moral del treball és la moral dels ‘esclaus’, i el món modern no necessita pas d’esclavitud. […]

“Si l’assalariat ordinari treballàs quatre hores al dia, la feina arribaria per a tothom i no hi hauria atur. […]

“Sense una considerable quantitat de temps lliure l’home es veurà privat de moltes de les millors coses de la vida. I no hi ha cap raó perquè el gruix de la gent haja de patir aquesta privació; sols un neci ascetisme, generalment vicari, ens porta a seguir insistint en treballar quantitats excessives, ara que no és necessari. […]

“Hom podria dir que, mentre que una mica d’oci és agradable, els homes no sabrien com omplir els seus dies si sols treballassen quatre hores de les vint-i-quatre. En la mesura que això siga cert al món modern, serà una condemna de la nostra civilització; atès que no ha estat cert en cap període anterior. Abans hi havia una capacitat per a l’alegria i els jocs que, fins a cert punt, ha estat inhibida pel culte a l’eficiència. L’home modern pensa que tot hauria de fer-se per alguna raó determinada, i mai per si mateix. […]

“En un món on ningú no siga obligat a treballar més de quatre hores al dia, hi haurà sobretot benestar i joia de viure, en lloc de nervis gastats, cansament i dispèpsia. La feina exigida llavors bastarà per fer de l’oci quelcom deliciós i no per produir esgotament. […]

“Els homes i les dones corrents, en tenir l’oportunitat d’una vida bona, arribaran a ser més amables i menys inoportuns i inclinats a mirar els altres amb desconfiança. L’afició a la guerra desapareixerà, en part per la raó anterior i en part perquè suposa una llarga i dura feina per a tothom. El bon caràcter és, de totes les qualitats morals, la que més necessita el món, i aquest és la conseqüència de la tranquil·litat i la seguretat, no pas d’una vida d’àrdua lluita. Els mètodes de producció moderns ens han donat la possibilitat de la pau i la seguretat per a tothom; hem triat, en canvi, l’excés de feina per a uns i la inanició per a altres. Fins ara, hem estat tan curts d’enteniment com abans de tenir les màquines, però no hi ha pas raó per a seguir sempre així.”

En un dia com avui caldria recordar una obra que considere imprescindible: “In praise of idleness” (Apologia de l’ociositat) de Bertrand Russell, matemàtic i filòsof, publicat el 1932; assaig on podem trobar les frases que he traduït per encapçalar aquest apunt.

La idea principal d’aquesta obra de Russell és que la humanitat observa un culte no raonable a la feina, la qual cosa li fa treballar sempre més del que caldria. Russell hi defensa aquesta tesi en base a dos arguments principals:

El primer és que el valor del treball és un prejudici moral de les classes privilegiades, que diuen que l’absència d’activitat portaria la majoria dels éssers humans, sobretot aquells de les classes més desafavorides, a l’ociositat —entesa negativament— i la depravació. Conseqüentment, segons aquesta creença i vistes les opcions que ens imposen les “regles del joc” capitalista, l’interès més important de les persones empobrides pel Sistema hauria de ser restar explotades o autoexplotades de per vida.

El segon és que la producció industrial actual és suficient per assegurar, amb un mínim de feina, les necessitats bàsiques de tots els éssers humans. La racionalització de la producció en temps de guerra ha demostrat que no cal un gran nombre de persones per produir tot el necessari per a tota la població. A més, si aquesta feina fos compartida entre tots, implicaria que cada individu no hauria de treballar gaire per produir les necessitats imprescindibles per a la vida de tothom, sense malbaratar els recursos del planeta.

Consegüentment, Russell hi afirmava que unes quatre hores laborals per dia bastarien per fer que tota la població poguera viure amb prou comoditat, mentre que la resta del temps que abans es gastava en la feina, ara es podria dedicar a l’oci. Aquest oci prendria moltes formes, de les més populars fins a les més intel·lectuals, que ens farien gaudir d’una vida més bona, més temps encesa. 

Perquè, com ens canta el poeta Antonio Orihuela al seu llibre “Palos” (La linterna sorda, 2016), en el capítol “El trabajo gustoso”, la vida encesa seria la vida lliurement dedicada a una activitat escollida, desinteressada, en termes de benefici i prestigi social, però electritzant, absorta, sense horaris, tal i com sobreviu avui a l’art, l’escriptura o la recerca. Una tasca que deixaria molt de temps lliure per a la cooperació, l’esdeveniment, la complicitat, la tendresa, el plaer i la joia. Una ocupació que produiria, a la fi, el poble que ens manca.

Per això, en un dia com avui, 1 de maig, Diada Internacional del Treball, caldria reivindicar no solament una feina digna per a tothom, sinó menys hores de treball assalariat amb un sou just, que ens permeta viure una vida digna, o, el que és el mateix, més temps d’oci, més llibertat per a tothom. Menys hores de feina ben pagada al dia ens permetrien repartir-la entre tots i que tots gaudíssem i compartíssem una vida bona!