Observar, llegir, escriure

Ara que som a l’estiu, període càlid de mena, voldria compartir amb tots vosaltres algunes evidències de l’escalfament global que patim, a causa de l’augment fora mida dels gasos d’efecte hivernacle, generats per l’activitat humana en creixement exponencial. Els científics ho han confirmat de forma pràcticament unànime i han alertat dels efectes catastròfics que ja són una realitat i que està previst que augmenten en els propers anys per a tots els éssers del planeta, si no posem límits a aquest creixement descontrolat de manera urgent. Una desesperada advertència que no sembla importar gaire als responsables governamentals de tots els països del món, que s’han venut a major glòria d’un sistema depredador com pocs: l’ “economia de mercat”, el capitalisme neoliberal.

El clima actual ja no es correspon amb el que teníem fa tres dècades a la façana mediterrània de la península Ibèrica. Les evidències són cada vegada més clares. En un apunt anterior, citava les conclusions dels climatòlegs valencians pel que fa al canvi climàtic que estem patint (“Climes i temps del País Valencià”, Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2019) i deia que és indubtable que ens trobem immersos en un escalfament generalitzat del planeta, que ens està portant a canvis significatius en el clima global i local, que estan afectant les nostres vides i ens obliguen a prendre decisions de cara a assegurar el nostre futur i el de les generacions que vindran; planificant i actuant en elements com, per exemple, les infraestructures hidràuliques, de cara a garantir el subministrament d’aigua potable i el drenatge escaient de les aigües pluvials en situacions extremes.

Tanmateix, si volem solucionar el problema de veritat, també caldrà actuar sobre les causes primeres d’aquest escalfament i els seus efectes negatius sobre el clima (negatius per a la supervivència de les espècies actuals); causes prou conegudes, com són la industrialització descontrolada i el consumisme que se’n deriva, que al seu torn tenen una causa arrel evident, però políticament i mediàticament amagada: el sistema econòmic capitalista, que està basat en el creixement sense límits dels posseïdors del capital i els mitjans de producció, que són una minoria depredadora com més va més minoritària (segons Intermón Oxfam, en 2017 l’1 % més ric de la població mundial ja acaparava el 82 % de la riquesa). On són els predicadors que fan “postureig” de la necessitat –evident– del repartiment de la riquesa?

Al País Valencià observem, a més d’un increment progressiu de les temperatures, especialment les mínimes, canvis en les variacions estacionals de les precipitacions i en la seua intensificació, que ens estan portant a menys precipitacions de caràcter moderat, però més episodis d’alta intensitat (plou menys dies a l’any, però ho fa de forma més concentrada) i fora del període tardoral, causats entre d’altres per l’escalfament de les aigües de la Mediterrània. A algunes zones a prop de la costa, sobretot a les comarques tradicionalment més plujoses del sud de València i del nord d’Alacant, s’observa un increment de les precipitacions; tot al contrari del que s’esdevé a l’interior: una disminució d’aquestes, que ens està portant a una perillosa reducció de l’aigua dels rius i els aqüífers. L’evolució climàtica estudiada ens indica que ara tenim més calor i les pluges són més irregulars que abans, incrementant-se també el nombre i la durada de les onades de calor i els períodes de sequera (dies consecutius sense ploure). Hom preveu que els extrems pluviomètrics (sequeres i inundacions) esdevindran encara més extrems i freqüents. Sense anar més lluny, a finals d’aquest juny, hem patit una onada de calor excepcional, que a molts indrets de l’interior dels països catalans durant uns dies ha portat temperatures superiors als 40º C, que han provocat danys a l’agricultura i la ramaderia, especialment importants a la Catalunya Nord.

A nivell mundial en els darrers anys ens estem trobant amb episodis de calor extrema mai vistos des que tenim dades: com a exemples, valors de fins a 54º C a Kuwait en 2016, altres 54º C a Pakistan en 2017 i ara tenim l’onada de calor de mitjans de juny d’aquest 2019, registrada a països de l’orient mitjà, on s’ha arribat a 55º C a l’Aràbia Saudita i 63º C a Kuwait, rècord històric al planeta; i una altra d’extraordinària a l’Índia, amb més de 50º de màxima durant setmanes, que ha produït una sequera extrema i milers de morts per la calor i la manca d’aigua; un fenomen extrem massa habitual els darrers anys en alguns països d’Àfrica i Amèrica, en un món on any rere any avança cap a la desertificació. Però cap continent no s’escapa del problema: a Europa, els estius més càlids des del segle XV s’han registrat en el que va de segle XXI, amb onades de calor excepcionals com la de Rússia del 2010; a Austràlia en 2012 i 2013 s’esdevingué el tristament conegut com a “angry summer”, amb rècords històrics de temperatura màxima i una setmana seguida a prop dels 40º C. Segons els experts, des del 1800, les onades de calor al planeta s’han multiplicat per 50. Per altra banda, les temperatures en ascens, que des de fa anys estan fonent el gel dels casquets polars i els glaciars, ara ho fan de manera accelerada, detectant-se pèrdues cada vegada més extraordinàries a l’Antàrtida, Alaska, Groenlàndia o l’oceà Àrtic, en aquest cas amb velocitats de 10.000 tones foses per segon l’any 2018, que estan abocant a l’extinció diverses espècies animals com els ossos polars. Quant a incendis forestals causats per les sequeres, cada vegada en tenim de més devastadors, com la temporada del 2018 a Suècia o Califòrnia (EUA); país aquest darrer on els més importants de la seua història s’han produït en els darrers anys. Quant a inundacions, el darrer decenni ha registrat les majors conegudes a EUA (Carolina, 2015, Maryland, 2016 i 2018), Índia, Nepal i Bangladesh (2017), Índia (Kerala, 2018), Argentina (Santa Fe, 2018); on aquest tipus d’aiguats extrems s’han quadruplicat al planeta des de 1980, alguns causats per huracans (Amèrica) o tifons (est d’Àsia), pertorbacions atmosfèriques devastadores, sobretot pels forts vents que produeixen, que també han augmentat en nombre i intensitat des de 1970 (fins a un 30 % els huracans d’intensitat màxima: categories 4 i 5, i els tifons corresponents fins a un 15 % i les tempestes més fortes s’hi han duplicat o triplicat, segons l’indret). Però d’inundacions també s’estan produint ran de mar, el nivell del qual està pujant any rere any pel desgel accelerat abans esmentat; així són notícia algunes illes del Pacífic, com Kiribati, Tubalu o les Marshall, pel seu risc imminent de desaparició. A aquests efectes més directes de l’escalfament global hem de sumar-ne d’altres més col·laterals si voleu, però no menys importants, com l’augment de les migracions per catàstrofes climàtiques o l’extensió d’epidèmies per l’expansió de l’hàbitat d’insectes portadors de bacteris o virus, com els mosquits del dengue, el zika, la febre groga o la malària; per citar-ne alguns, ja que la llista és llarga i no s’esgota ací. [fonts: https://www.youtube.com/watch?v=P2QZu2EQ1rY i altres mitjans d’informació digital.]

A nivell valencià, els climatòlegs han estudiat aquesta qüestió en un període que inclou els últims decennis i han trobat una sèrie de canvis significatius en el clima, que us extractava més amunt. Entre aquests canvis, un augment considerable de la temperatura dels dies i nits calorosos, especialment de les mínimes, sobretot a partir de la dècada dels anys 80 del segle passat; així, en poc més de mig segle, s’ha duplicat el nombre de nits tropicals en observatoris oficials com el de la ciutat de València. Com a humil aportació d’aquest aficionat a la meteorologia, ací us deixe diverses gràfiques que he confegit amb les dades de què dispose, relatives a un indret situat al terme municipal de Bétera, comarca valenciana prelitoral del Camp de Túria: (1) Evolució anual de la temperatura mitjana registrada en la darrera dècada. (2) Evolució anual de les precipitacions recollides en els darrers 21 anys. (3) Evolució anual dels dies caniculars en la darrera dècada. (4) Evolució anual de les nits tropicals en la darrera dècada.

Si parem atenció a les rectes de regressió lineal de les gràfiques, que ens donen una estimació de la tendència de les variables analitzades en funció del temps transcorregut, hi veiem que:

• Les precipitacions anuals han minvat de l’ordre de 40 mm en 21 anys respecte del patró triat (dades del 1971 al 2000 a l’observatori de l’aeroport de Manises); és a dir, està plovent de mitjana un 9 % menys.
• La temperatura mitjana anual ha augmentat de l’ordre de 0,6º C en 10 anys. Un augment que ja suposa uns preocupants + 1,1º C respecte del valor que he agafat com a patró (cal tenir en compte que els científics experts recomanen no ultrapassar els 2º C d’escalfament global durant aquest segle per evitar efectes més catastròfics).
• El nombre de nits amb temperatura mínima igual o superior als 20º C (anomenades tropicals, que només es donen a l’estiu) ha augmentat de l’ordre d’un 12 % en 10 anys.
• El nombre de dies caniculars (dies de màxima calor, que he considerat com de temperatura màxima igual o superior als 30º C i he circumscrit a l’estiu, quan aquests són majoria aclaparadora) ha augmentat de l’ordre d’un 17% en 10 anys.

Recolzem les mobilitzacions que es convocaran arreu per aturar aquesta bogeria humana que avança sense gaire fre cap a la pròpia destrucció. Avall el capital i amunt la vida! Per una llei de canvi climàtic ja!