Observar, llegir, escriure

“Una vella seu a la sorra. […] Jeju és casa seva. […] Casa seva és a la vora rocosa davant del mar.[…]/ No hi ha prou diners a totes les butxaques de Corea per fer-me marxar —ha dit moltes vegades la Young-sook./ Com volen que se’n vagi? Casa seva és el niu on amaga les joies, les rialles, les penes i les recances de la seva vida. […]/ ‘Es considera una àvia del mar? O més aviat es veu com una sirena?’ […]/ Si un visitant hi insisteix, diu, sense miraments: ‘Si vols saber coses sobre mi, ves al Museu de les Haenyeo. Hi trobaràs la meva foto. Hi pots veure un vídeo sobre mi!’” (“L’illa de les dones del mar”, Lisa See, p. 13-15)

L’obra que vull ressenyar en aquest apunt, “L’illa de les dones del mar” —de Lisa See (Univers, 2020, traducció d’Esther Roig)—, descoberta a la colla lectora de l’Ateneu de Bétera, de bell antuvi m’ha interessat per una mena de curiositat cultural, d’atracció exòtica envers uns costums llunyans que desconeixia completament i, en avançada la lectura, pel seu caràcter de novel·la històrica, que m’ha fet copsar la duresa del segle XX també en aquell indret d’Àsia, i, en menor mesura, per la història d’amor ficcionada que constitueix el seu tema principal, el que t’hi enganxa de l’inici al desenllaç. El meu interès en aquesta primera lectura de l’obra, doncs, s’ha centrat més en qüestions col·lectives i generals que no pas en les cuites personals dels personatges més destacats, els quals, en un context tan colpidor, han restat en un segon pla.

Composició de tall clàssic, d’estil sobri i formal, amb descripcions, diàlegs i el text d’alguna carta, que interposa els capítols en dos temps narratius: en passat, com unes memòries que van des del 1938 fins al 1975, en cinc parts escrites en primera persona per la protagonista principal, i en present, en sis capítols esdevinguts durant quatre dies del 2008, que es conten en tercera persona impersonal. L’argument literari que estructura l’obra és una història d’amor entre dues “dones del mar”, truncada per la brutalitat de la guerra i l’extermini, i la injusta divisió en bàndols, que fa assenyalar com a heroïna la protagonista narradora, mentre que l’altra, l’amiga íntima, com a possible col·laboradora dels genocides, amb el consegüent conflicte i separació que conformen el nus de l’obra. La trama i el ritme estan ben resolts, perquè ens deixen afamats a cada capítol, convidant-nos a seguir llegint fins al final; gràcies també a una traducció ben entenedora.

Com he escrit abans, per a aquest lector, la novel·la ha suposat en primer terme el descobriment d’una cultura mil·lenària, la de les dones bussejadores de l’illa de Jeju, una illa volcànica situada al mar de la Xina, al sud de la península de Corea. Una professió dura i arriscada que fou portada a terme majoritàriament per dones, sobretot a partir del segle XVII, per la imposició d’un tribut massa alts als homes per aquesta activitat i per una major aptitud de la fisiologia femenina per a suportar aigües tan fredes com les coreanes. Durant força temps la feina de les haenyeo ―“dones del mar”― mantenia l’economia de les seues llars, fet que va portar-hi a una estructura familiar una mica més acostada a un matriarcat i, doncs, contrastada amb el patriarcat arreu dominant.

A més de la dimensió etnogràfica citada, l’obra de Lisa See és també una novel·la històrica ben documentada, que ens aporta dades fiables per aproximar-nos a un dels esdeveniments més colpidors del segle XX, ocorreguts en aquell indret insular sota administració coreana, fruit dels imperialismes tan inhumans que hi van patir. Primer durant l’ocupació japonesa i, arran de la retirada de l’Estat nipó per la seua derrota a la II Guerra Mundial, durant la posterior invasió estatunidenca, que va portar-los greus episodis d’abusos de poder per part de les successives dictadures militars i els seus botxins; com l’anomenat eufemísticament “Incident 3.4” (la massacre de Jeju iniciada el 3 d’abril del 1948), que va suposar una repressió ferotge, amb desenes de milers d’assassinats i destruccions massives de cases i conreus. Abusos feixistes que van continuar més endavant, entre 1950 i 1954, durant l’anomenada Guerra de Corea, entre la part Nord ajudada per l’URSS i la Sud pels EUA, considerada una de les més sagnants de la història, que va afegir-hi milions de morts civils. La fera feixista i masclista, defensora dels interessos dels privilegiats i protegida per les tropes armades estatunidenques —intervenció disfressada de democràcia, com hi fan sempre—, s’abraonava contra el poble coreà, que tan sols volia decidir el seu futur; acusant de traïdoria i assassinant qualsevol ciutadà mínimament sospitós de protegir els rebels, considerats “comunistes”, sense mirar si eren dones, nens o vells. Més enllà de la valoració ètica d’uns i altres combatents, ací veiem una vegada més la inutilitat de les guerres per a solucionar conflictes: més aviat els enquisten, retarden i empitjoren —típic capteniment masclista—, i com el desconcertat poble pla és el que sempre s’emporta la pitjor part, tant els homes que fan de carn de canó dels oligarques, allistats a la força, com els milicians antifeixistes i els malaguanyats civils, sotmesos als brutals i deshumanitzadors efectes col·laterals del “foc amic” o “enemic”.

Però la novel·la és sobretot la història d’amor entre dues dones del poble, quasi illetrades; on na Lisa See ens la presenta com una afinitat emocional profunda que, malgrat les evidències sàfiques, no gosa posar-li el nom que alguns lectors voldríem; una relació que sembla restar en amistat pregona, germanívola, asexual, coherent amb el que hi pensen les protagonistes —si més no, la narradora; perquè la companya s’hi fa preguntes: “Potser tenir un home és el que representa que hem de desitjar, però només et dona infelicitat.” (op. cit., p. 150).—, convençudes del seu paper social transmès durant generacions, que les destina al matrimoni heterosexual i la procreació. Certament mai no hi gosen fer una sola passa més enllà, sotmeses als rols de gènere que els hi ha marcat la societat tradicional on viuen. I, si bé en aquest cas això els atorga un cert poder de decisió com a proveïdores de la família, els deures bàsics, que els imposa el gènere assignat en nàixer, continuen sent els habituals per a les dones arreu on imperen els costums més conservadors: casar-se per acord entre famílies, tenir i mantenir fills, sotmetre’s als capricis i de vegades maltractaments del marit assignat pels seus majors…; que s’afegeixen en aquest cas a la feina esclava a la mar i al tros de terra familiar: collir als “camps humits” assignats a la colla de haenyeo i conrear els “camps eixuts”, faça calor o fred, dia rere dia. Tot dat i beneït pel xamanisme tradicional a l’illa, el confucianisme coreà o el cristianisme posterior —“Confuci no es preocupava gaire per les dones: ‘Quan siguis nena, obeeix el teu pare; quan siguis esposa, obeeix el teu marit; quan siguis vídua, obeeix el teu fill’.” (op. cit, p. 407). Més enllà de la comprensió de l’actitud submisa de les protagonistes del relat, ens resta l’esperança en algunes dones de generacions posteriors, personatges secundaris de l’obra, que hi semblen albirar els entrebancs del seu destí captiu; senyal d’un canvi alliberador en les seues vides, si es comprometien a trencar el motle femení que mana l’heteropatriarcat dominant.

I acabe amb algunes cites més com a tastet de l’obra:

LA FEINA:

“És el nostre deure ser guardianes i conservadores del mar. Si protegim els nostres camps humits, ens continuaran proporcionant l’aliment.” (p. 31). “Quan anem al mar, compartim la feina i el perill. Collim juntes, triem juntes i venem juntes, perquè el mar és per ell mateix comunitari.” (p. 32). “Diuen que el mar és com una mare. L’aigua salada, el pols i el ritme del corrent, el batec amplificat del vostre cor, i els sons sufocats que reverberen per l’aigua recorden junts la matriu. Però les haenyeo hem de pensar sempre a fer diners… i sobreviure.” (p. 37).

“Feia molt de temps, els homes de Jeju havien estat bussejadors, però els monarques coreans van imposar un tribut tan alt per la seva feina que al final la van cedir a les dones, que havien de pagar un impost més baix. Va resultar que les dones tenien aptituds per a aquella tasca. Les dones, com la meva mare, tenien paciència. Les dones entenien el sofriment. Les dones tenien més greix, i suportaven millor el fred.” (p. 55).

L’AMOR:

“Moltes noies tenen amigues, però vosaltres dues sou més íntimes que les amigues. Sou com germanes, i espero que tingueu cura una de l’altra i cada dia, com ho farien dues noies que tinguessin vincles de sang.” (p. 26).

“Quan la Mi-ja i jo ens vam conèixer, érem pols oposats. Jo era com les roques de la nostra illa: punxeguda, aspra, cantelluda, però útil i pragmàtica. Ella era com els núvols: fugissera, vaporosa, impossible d’atrapar o entendre del tot. Encara que totes dues acabéssim seny haenyeo, jo seria per sempre de la terra, en el sentit que era pràctica i sempre em preocupava per la meva família. La Mi-ja era més com el mar, sempre canviant i ocasionalment tempestuosa. […] L’amor s’ha de cuidar i nodrir de la mateixa manera que les haenyeo cuidem els nostres camps sota el mar. […] No estem lligats per una cerimònia o per la responsabilitat de crear un fill; ens lliguem a través de moments. La guspira de quan ens vam conèixer. Les rialles i les llàgrimes compartides. Els secrets que es guarden com un tresor, reservats i protegits. La meravella de veure que algú pot ser tan diferent de tu i alhora entendre el teu cor com ningú no ho farà mai.” (p. 53- 54).

“Aquella era l’amarga veritat. Érem dues núvies mortes de pena, incapaces de canviar els nostres destins. L’estimava. Sempre l’estimaria. Allò era molt més important que els homes amb qui ens casaríem. Havíem de trobar la manera d’estar en contacte.” (p. 169).

LA GUERRA:

“Allò volia dir, per molt que nosaltres no hi veiéssim la lògica, que l’URSS supervisaria Corea per sobre d’aquella línia i els Estats Units ho farien per sota, mentre fèiem la transició a la independència i formàvem el nostre propi país. Ens pensàvem que érem lliures, però de moment l’única diferència en la nostra vida a Jeju era que havien abaixat la bandera japonesa, i havien hissat la dels Estats Units. Un colonitzador n’havia substituït un altre.” (p. 203-204).

“Una amiga m’ha dit que són com gossos rabiosos quan es tracta del comunisme. Odien Jeju, perquè creuen que som rojos de manera de pensar. He sentit que l’havien batejat com a Petita Moscou. Es refereixen a Jeju com l’illa dels malsons.” (p. 249).

 “Aquell dia, el 3 d’abril, Sa-sam, es va conèixer com l’Incident 3.4, encara que llavors no sabéssim que aquella data seria tan important en les nostres vides. […] Aquestes falses històries van servir de base per a una política de línia dura.” (p. 266-267).

“Intentàvem convèncer-nos que tot allò no estava passant, però sí que passava. Un terç de la població de Jeju havia estat obligada a desplaçar-se a la costa, i havien assassinat tantes persones que se n’havia perdut el compte. El cel estava negre de corbs, que volaven de l’escena d’una matança a una altra.” (p. 277).

“Havíem crescut amb les Tres Abundàncies, però no estàvem preparats per a l’Estratègia dels Tres Tot —matar-ho tot, cremar-ho tot, saquejar-ho tot— de la política de terra cremada. L’impacte era difícil de pair. Sents parlar d’un incident, però no veus una mare, un fill, un germà. No sents el patiment individual.” (p. 278). “Però era l’època que vivíem, on pobles, famílies i amics estaven dividits i no podies confiar en ningú.” (p. 317).

“Recordar? Sí. Perdonar? No. La Young-sook no pot. Poder dir la veritat? Ha tardat massa, massa temps. […] A la Young-sook se li regira l’estómac. Un monument no canviarà mai com se sent. És injust que les víctimes hagin de perdonar els que van violar, torturar i matar, o van cremar pobles fins als fonaments. […] Hem de culpar els americans? —diu l’home—. Els seus coronels, capitans i generals eren aquí. Els seus soldats van veure el que passava.” (p. 334-338).

“En tots els pobles, les víctimes viuen al costat de traïdors, de policies, de soldats o de col·laboracionistes. Ara els assassins i els fills dels assassins governen l’illa. És gaire diferent de quan eres petita?” (p. 360).

[No us sembla un déjà vu del que va ocórrer —i encara ocorre— al nostre país? També en l’horror se semblen les històries de pobles allunyats. Perquè, dissortadament, arreu hi ha bèsties humanes —púrria feixista!— al servei dels més despietats usurpadors del poder. Mascles heteronormats havien de ser!]