La Història del nostre país vista des d’una costeruda vall valenciana.

Si el rastre del castell i de les torres causa encara admiració, no us deixeu enlluernar per la imaginació cavalleresca i penseu en aquells vassalls, llauradors, que van ser els que van portar les pedres i construir aquells murs, ajudats per les dones i els fills, obligats a fer-ho […] Imagineu-los sotmesos als senyors cristians, que els obligaven a restaurar aquella fortalesa no per protegir-los sinó per emparar-se’n.” (“La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, Ferran Zurriaga i Agustí, Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, 2019, pàgina 121). He triat aquesta frase –referida a la contemplació de les restes del castell d’Alí Maimó o del Real de Vilaragut– entre les nombroses que m’agraden del llibre –l’esperit de la qual ja faig servir sovint quan visite esglésies, castells o edificis antics–, com a carta de presentació d’aquest assaig historiogràfic que tot just he enllestit fa uns dies i he llegit amb interès i fins i tot amb avidesa, coneixedor d’altres obres d’aquest mestre olocauí.

Podria, però, haver-ho fet amb aquesta, que parteix del passat per encarar un millor futur: “Aquells avantpassats van viure en una modèstia que, la major part de vegades, era pobresa, causada per les sequeres. Ells van conservar i estimar aquells racons de fonts i bancals ara abandonats. Situades prop del barranc, les hortetes havien estat robades al llit d’aquest, i qualsevol temporal les podia desfer. La història que hom ensenya i escriu de les nostres contrades oblida mostrar l’esforç que, generació rere generació, van aportar els llauradors dels secà mediterrani. Com els va costar de continuar vivint en aquelles condicions. El seu esforç és una lliçó que, potser, ens servirà de nou, si volem construir un futur sostenible.” (pàgina 347).

Recorde amb goig el seu, i de Daniel Climent, “Herbari. Viure amb les plantes“, monografia publicada per la revista Mètode en 2012; un recull dels articles publicats per aquests autors en diversos números d’aquesta revista científica de la Universitat de València, més dos d’inèdits, on ens oferien una visió etnobotànica d’espècies vegetals que encara podem trobar al nostre territori, sobretot als conreus de secà i als boscos de muntanya. Un costumari botànic que ens arrela a la terra i ens ompli de saviesa sobre usos que malauradament gairebé s’han perdut. A la meua ressenya hi deia: Ciència, història, lingüística i literatura: cultura a raig i passió pels mots i per la terra. Als més majors, les paraules ens fan acudir records, de vida més humil però més natural; sabors, colors i textures d’un temps perdut i enyorat. Als més joves, els faran descobrir la saviesa que s’amaga en els camperols d’horta i de secà, i la importància de preservar la diversitat de les espècies vegetals. A tots ens fa respectar i estimar una colla de companys arrelats a la terra, nobles i generosos de la Mediterrània i més enllà. Tots dos autors demostren que són uns mestres admirables.

Amb el mateix esperit, ara el mestre Ferran Zurriaga ha volgut regalar-nos el fruit de molts anys d’estudi, amb humilitat i rigor, de la història del seu poble i dels altres dos que formen una unitat, geogràficament definida per una vall o conjunt de petites valls situades a la fi de la banda sud-est de la serralada Ibèrica, que fou un mateix terme durant l’època àrab i esdevingué senyoria després de la conquesta cristiana; terme situat a l’actual serra Calderona (antigament muntanyes de Portaceli), dins de la meua comarca del Camp de Túria. Una costeruda vall que envolta el naixement d’un barranc que, després de recórrer 45 km, fa cap a la Mediterrània per Alboraia (Horta Nord). Un barranc que a la vall on naix fou conegut com el barranc Gran, però que després passà a anomenar-se Carraixet o Riu Sec, com es deia a prop de la seua desembocadura, on jo vaig nàixer.

Aquesta és la història dels pobladors d’una llarga escletxa que s’obri cap al pla del Camp de Túria i, més avall, cap a l’Horta Nord. La història d’una orografia feréstega, terra de secà, sotmesa a sequeres freqüents, amb petites hortes guanyades a la muntanya amb l’ajut de murs de pedra seca, que calia refer després dels aiguats tardorals; llauradors esforçats en lluita constant per a la seua supervivència, amb resultat incert, contra la cruel natura i el jou dels no menys despietats senyors que els xuclaven els guanys; camperols empobrits que a les sequeres els venia la fam si no trobaven jornal a comarques properes, on hi havia horta, camps d’arròs o de blat. Una feina dura que al llarg dels segles millorava massa a poc a poc en comparança amb altres països europeus; que durant el segle XX ho aconsegueix gràcies a la mecanització i l’extensió del regadiu per l’obertura i canalització de pous. Això fins a la desfeta de l’agricultura familiar tradicional –base de l’anomenada sobirania alimentària–, a partir de la segona meitat d’aquell mateix segle, per la poca vocació cooperativa dels llauradors valencians i sobretot per la imposició de la globalització de l’economia, que no té en compte els costos energètics i ecològics reals del sistema. Des de llavors, la feina del camp ja no serà l’activitat principal de la Vall, sinó el sector serveis i l’industrial, amb un pes important del sector turístic i la disseminació d’urbanitzacions de primera i segona residència. “Aquells llauradors que sense anar molt a l’escola sabien expressar-se i conservaven una cultura agrària són cada vegada més difícils de trobar i no saben a qui transmetre-la.” (pàgines 426-427).

Una història que, en perspectiva, ens mostra una successió d’imperialismes (el darrer, l’espanyol) on domina la llei del més fort i l’injust dret de conquesta. Una narració on són majoria els documents i esdeveniments dels poderosos (reis, nobles, bisbes, generals, terratinents, polítics o empresaris), perquè són per als qui sempre s’ha escrit la Història, però on l’autor s’ha esforçat perquè no hi manque bona cosa de referències de la vida dels seus protagonistes més esforçats i humils: la gent del poble pla, que aplega en paràgrafs sota l’epígraf “Els treballs i els dies”.  És també la història d’unes pedres antigues que testimonien la feina dels esclaus de cada època, de cada imperi. Recordant-nos-ho –de forma subtil i respectuosa–, ens demostra la gran qualitat professional i humana de l’autor. Una història que considera dividida en dues parts: primera, la més antiga i segona, la que dóna origen als llinatges actuals (“La història dels habitants de la Vall té dues parts: l’una, fins al 1609, quan els veïns moriscs seran expulsats, ens mostra una societat colonial medieval on els senyors, administradors i càrrecs senyorials són cristians descendents dels conqueridors i repobladors aragonesos i catalans. La segona part, a partir de 1610, correspon a la repoblació després de l’expulsió; aquests pobladors seran l’origen dels llinatges actuals.” [pàgina 13]).

Jo de jove sempre dubtava de la història oficial que ens contaven al col·legi; la veia com un grapat de relats interessats, d’històries inventades a major glòria dels qui retenien el poder. Si no ho recorde malament, fou potser l’assaig “Otra historia de España” de Fernando Díaz-Plaja –un senyor de dretes– el que en ple franquisme em va destapar la possibilitat que la sacrosanta història que era escrita als llibres de text fos mentida i em va fer créixer la malfiança envers aquesta disciplina acadèmica i les narracions historiogràfiques. A aquestes, però, hi he tornat, tractant de destriar el gra de la palla, com un deure de conèixer d’on hem vingut realment; perquè la memòria personal i social ens fa humans conscients, ens permet de tenir un relat racional i coherent de nosaltres mateixos i de la societat en què ens ha tocat viure; una visió que hauria d’estar basada en fets contrastats i no en les llegendes interessades que ens conten els manipuladors de torn, tractant-nos com uns nens. Som memòria. Som història.

Per aquesta història de la vall on naix el Carraixet passen un bon grapat de persones i d’esdeveniments al llarg dels segles; vides i fets que ens emocionen i ens entretenen, però que sobretot ens fan conèixer i comprendre aquests esdeveniments com a part de la solució per a un futur millor. És el tipus de cultura que s’hauria de transmetre generació rere generació, per saber d’on venim, perquè ningú ens la puga falsejar per tal d’alienar-nos i dominar-nos, com sempre han fet els poderosos d’ara i sempre. Ja sabem que qui perd els seus orígens, perd la seua identitat, o, millor, resta a mercè de modes i influències interessades; sobretot ara, a l’era dels mitjans digitals d’informació i els “big data”, on la sobresaturació de dades ens pot confondre si no fem servir un bon garbell d’escepticisme i un ben informat i greixat esperit crític, al qual ajuda la lectura d’aquest llibre. “Noves generacions van anar naixent i molts van intentar oblidar els fets, però la història cal conèixer-la, especialment per a no repetir-la” (pàgina 382).

Aquesta és al meu parer l’enorme vàlua d’aquesta obra: fornir-nos d’una aproximació honesta, sincera i ben documentada a la veritat dels fets històrics d’aquesta vall, com a exemple il·luminador del que hem viscut a d’altres contrades del nostre país, i on la menor dimensió del territori considerat i la menor dispersió de les dades ens permet copsar millor els enrevessats processos històrics, les variacions i les constants que s’han esdevingut al llarg de les generacions i els imperis; base d’un bon esperit crític que ens permeta albirar camins de lluita contra la nostra dominació per elements externs a nosaltres i que portem ben interioritzada, fruit d’adoctrinaments i experiències diverses. Per a un lector poc avesat a la Història com jo, ha estat una sort haver-la trobat (gràcies a l’Ateneu de Bétera). Us la ben recomane.

En una segona part continuaré amb la meua tria de frases del llibre.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.