“La resistència avui” per David Fernàndez (Auditori Escola Massana, 30/05/2018) (1).

Vull compartir amb vosaltres el plaer de sentir, d’escoltar en David Fernàndez, la seua veu càlida i dolça, la claredat i senzillesa de les seues amorosides i colpidores paraules, uns mots de saviesa que ens fan avançar en l’aprenentatge necessari per viure amb dignitat, per acarar aquesta època tan decisiva per al nostre país i també arreu, per a qualsevol temps i país, vist el domini general i constant del pitjor que tenim com a homínids.

Tot seguit us posaré una versió escrita –el més fidel que he sabut– del que ens va parlar en David el dimecres, 30 de maig, a l’auditori de l’Escola Massana (Centre d’Art i Disseny), en una xerrada-col·loqui anomenada “La resistència avui”, que s’encabia dins del cicle sobre pensament i actualitat, “L’hora del present”, organitzat per Òmnium. Si coneixeu la seua veu, podeu afegir-hi la “música” que hi falta; tanmateix, podeu gaudir-la en viu i en directe tot “clicant” en el següent enllaç:  https://www.youtube.com/watch?v=ARH3ppHTjsg&t=2832s

<< El primer acte de resistència és aturar-nos a pensar on estem, què ens passa i per què, davant les mentides del Poder i els seus altaveus.

La història de la humanitat és també la de les seves resistències, les seves insubmissions, les seves desobediències.

Els darrers sis mesos estem resistint aquesta absurda excepcionalitat política, jurídica, penitenciària… que viu el nostre país, engegada contra les seues majories socials, polítiques i democràtiques. L’actualitat política torna a parlar de presos polítics, d’exiliats, d’un país nostre intervingut, investigat… Som dos milions i escaig de persones a les quals ens demanen trenta anys de presó per rebel·lió. Persones que hem de resistir la sempre sinistra raó d’Estat, aplicada sense cap mena d’escrúpol democràtic ni jurídic. Volen allargar l’excepció per impedir qualsevol solució democràtica.

L’exercici de la ciutadania –entesa en termes de la revolució francesa– també és resistir, contra la “hybris” del Poder i dels diners, que es carrega les llibertats formals quan li convé.

Resistència fins quan? Els qui ens han precedir en circumstàncies molt pitjors ens han fet saber que mai no hi ha victòria final, sinó que tota la vida hem de tenir cura d’allò que paga la pena protegir, sense la qual tindria molt poc sentit viure en col·lectivitat, en comunitat.

L’art de la resistència exigeix una paciència infinita i constant, essent conscients honestament del que hem fet bé, del que encara no hem fet i del que no hem fet tan bé o malament; mentre resistim la “bilis” d’un Estat demofòbic, autoritari, repressiu, inquisitorial, que aplica la cultura del càstig i la venjança, i que ens està condemnant a un llarg hivern.

Resisteixes per parar el colp, però també i sobretot per crear alhora alguna cosa diferent, alternativa, millor a la que tenim.

Hem de resistir davant el i els de sempre: la potencialitat degradadora del Poder i del poder dels diners; davant els qui ho volen manar tot, els tirans estructurals, i els qui s’ho volen quedar tot, els lladres vocacionals.

I contra bords i lladres, que diria el poeta, només hi ha dos estris molt fràgils que cal preservar cada dia i són la democràcia política i l’ètica de la decència comuna. I això implica resistir, comprometre’s, lluitar, organitzar-se, implicar-se.

I també implica mirar-se al mirall d’una condició humana que és capaç del terrible i del sublim. Coneixem la nostra pitjor versió i la millor, i aquest és el material amb què treballa la resistència ètica.

La resistència contra la “intempèrie”, capaç de construir refugis comuns on protegir allò que mereix ser salvat. I no són tantes coses com ens presenta la societat de consum, tan sols algunes d’essencials per preservar la dignitat humana.

Hem de resistir també contra la lògica brutal de la desigualtat, contra la “indústria” de la corrupció del Poder, que fa que ens costi molt dir que això és un règim democràtic; potser sí formal, però sempre que no t’impliques contra aquest Poder.

En l’àmbit de la desigualtat i a nivell global, és evident que vivim en un món injust, desigual i absurd, on seixanta-dues persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de tota la humanitat, en un món que ha avançat molt en curar les malalties, on sabem que la fam és evitable, com també molts conflictes que avui condemnen les majories socials a l’empobriment, la desigualtat i la mort prematura; on tot això podria ser canviat i no es fa fonamentalment per voluntat política.

Si ens apropem als nostres Països Catalans, tenim un vint-i-tres per cent d’exclusió social –és a dir una de cada cinc catalanes es troba fora del circuit d’una vida autònoma i digna–, que és un bon motiu per resistir i implicar-se en les transformacions polítiques i socials, per generar comunitats amb justícia i llibertat. No tant per arribar al paradís –que, ja ho hem aprés, no existeix— ni a la perfecció  –que, com diria un poeta nostrat, és feixista–, sinó perquè amb sortir de l’infern en tenim prou.

Fa molt de temps que resistim tres crisis: la democràtica, derivada de la corrupció; la socioeconòmica, aquesta gran estafa que ens han fet i que hem permès –en no haver-hi oposat prou resistències–: hem deixat rescatar la banca, autopistes sense cotxes, aeroports sense avions, línies de tren sense passatgers…

El moviment afroamericà de lluita pels drets civils deia que el problema no és mai el que fa una minoria particularment cruel i poderosa, sinó el que fem la majoria, amb la nostra indolència o amb la nostra exigència.

Quan li preguntaven a Sigmund Freud per què la gent es rebel·la, deia que la qüestió important no és aquesta, sinó per què no ho fa quan hi ha uns marcs generals d’injustícia i abús de poder. D’on neix aquesta inèrcia, aquesta apatia, aquesta cultura de l’obediència cega i del cap cot?

Respecte d’aquesta democràcia formal, on ens concedeixen el dret de ser electors quatrianuals, espectadors quotidians i consumidors frustrats, podríem dir ben bé que en realitat no és tracta d’una democràcia política, sinó d’una “poliarquia”, on ens deixen escollir quina franja de l’elit ens farà la vida una mica menys complicada, i sobretot d’una “plutocràcia”, perquè mana qui més té, qui té el poder dels diners i d’incidir i modular les nostres realitats.

Això no ens condemna a la fatalitat de que sempre ha estat així; per sort, no hi ha història sense contrahistòria i hi ha hagut i hi ha milers d’històries, algunes de conegudes i d’altres no, moltes de petites, però també de grans, d’accions polítiques col·lectives que han sabut superar situacions de terrible injustícia.

I l’altra gran crisi es diu capitalisme. La meva opció personal, que no és pas ideològica sinó antropològica, també és anticapitalista, conscient de la màquina absurda en la qual s’ha convertit l’actual model econòmic en la seva darrera fase “histèrica”, si volem dir-ho així.

I si tenim una metamorfosi autoritària i feixistitzant de l’Estat espanyol, com ens ho recordava un gran gallec d’esquerres, en Xosé Manuel Beiras, recordo també la Miren Etxezarreta, economista progressista de l’Autònoma, que sempre diu que ens trobem en una fase de capitalisme senil, que no sap ni on va; però l’Anton Costas, del Cercle d’Economia, ens sorprenia parlant de capitalisme “zombi” i Miquel Puig, que és liberal, parla també de capitalisme “suïcida”. […]

Però si el capitalisme, una màquina de trinxar tots els límits, que quan ens dóna per ser bones persones i bones societats n’accepta alguns, quan ens “despistem”, hi tornen, com ha passat des del final de la dècada dels setanta del segle passat i ho han denunciat altres persones que ens han precedit, ja des de la primera ofensiva neoliberal de Reagan i Thatcher. Altre motiu per resistir davant tot el dolent per tractar de bescanviar-lo.

Deia l’enyorat en Xavier Vinader –que fa més de tres anys que “se n’ha anat de vacances” i ho deia en referència a un altre horror de la història: la degradació estalinista– que és molt més efectiu un bolígraf o una paraula que una bala. I deia també que és tan important resistir com saber com fer-ho.

En l’escola permanent i inacabada dels aprenentatges per l’emancipació i la transformació social i política, pense que hem après molt de la profunda capacitat transformadora de la desobediència civil pacífica; no només perquè no delega, sinó perquè ens autoresponsabilitza: cadascú amb el seu cos, com vam fer l’1 d’octubre.

Un 1 d’octubre del que encara em costa parlar, perquè encara ressona, el qual mai ens el prendran, que fou una victòria del nostre “exèrcit” desarmat (amb els seus bombers, els seus estibadors, la seua gent gran…)  i ens recorda que el Poder no pot amb tot. El poder del Poder no va poder contra una comunitat absolutament dempeus contra la dominació. La força de la societat contra la brutalitat de l’Estat. El millor de la gent contra el pitjor dels repressors.

Sempre en peu de pau, deia en Xavier i amb motiu, perquè crec que és un dels estris amb una capacitat transformadora i de projectar la resistència molt més enllà d’on neix. I hi podríem parlar de la insubmissió, de la plataforma d’afectats per les hipoteques… i, per suposat, de l’1 d’octubre.

L’altra qüestió a tenir en compte és que moltes vegades, quan creus que tens les respostes, canvien les preguntes. Estem en un cicle especialment nefast. Per si algú hi tenia expectatives, us informo que no estem a les portes d’una revolució democràtica, tipus Revolució Francesa; ens trobem més aviat en un esquema tipus final d’Imperi Romà. Això ja ho deia una institució que es diu NASA –l’agència espacial nord-americana!–, que en un informe del 2012 preveia que al capitalisme, a la civilització industrial occidental tal com la coneixem avui, li quedaven uns vint anys, fruit fonamentalment de dos tipus de tensions que ha generat: una, les socials, per les enormes desigualtats que ha obert en algunes zones al món, que han esdevingut absolutament ingovernables; i l’altra, les ecològiques, per l’esgotament d’uns recursos finits que posen en perill la biosfera.

El capitalisme, amb els seus poderosos mitjans de propaganda, ens fa oblidar un parell de coses fonamentals: una que ens morirem, que la vida humana es finita i vulnerable, i una altra que la condició humana és interdependent i ecodependent. A l’home li ha entrat fa molt de temps l’“afany de déu”, com diria Leonard Boff. Abans la condició humana depenia de la natura per sobreviure i ara hem anat tan lluny que és la natura qui en depèn de nosaltres. I això és perillós: quan a l’home li agafa aquest “complex de déu”, la fantasia en política acaba sempre en somnis criminals. En la resistència contra aquesta fantasia hem d’oposar la imaginació, que implica posar-se en el lloc de l’altre (l’”alteritat” d’en Lévinas, que tant m’ha ensenyat en Xavier) o, millor, en el lloc hipotètic d’un mateix: allà on podríem estar.

En temps de crisi sempre triomfen els més brutals, d’una banda, però també els més cooperadors; les dues tendències més extremes de la condició humana. El que es tracta, en aquest cas, és de que guanyen els segons, la cooperació social davant la brutalitat de la desigualtat.

…>> [continua a la segona part.]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *