“Fragments escollits”: Decidir bé malgrat els riscos, les ambigüitats, les incerteses i (ai las!) la ideologia.

En un apunt anterior (“Decidir sense por per a gaudir més de la vida”) presentava un llibre d’en Rolf Tarrach que m’havia impressionat favorablement: “El placer de decidir” (Ediciones B, 2016). Ara voldria compartir amb vosaltres una selecció de frases de l’obra, traduïdes al català, que em semblen d’allò més interessants i que confirmen la saviesa del seu autor. Ens informen de com prendre bones decisions i de com gaudir-ne; però també d’altres qüestions col·laterals i d’actualitat, que reflecteixen opinions ben entenimentades, fruit de la seua experiència vital ja ben propera a les set dècades. Us les recomane.

La meua felicitat es basa en cinc pilars: comprendre, decidir, actuar (i crear!), sentir i compartir.” (pàg 17)

Abans de decidir, cal transformar les situacions d’ambigüitat en situacions d’incertesa, reconeixent totes les possibilitats, i aquestes en situacions de risc, quantificant totes les probabilitats. […] La ignorància que es coneix, de la qual se n’és conscient, obre la porta a l’aprendre; però la que es desconeix, de la qual no en som conscients, és a vegades una causa d’arrogància: l’arrogància de l’ignorant.” (pàgs. 45-46)

Sols la ignorància, l’obstinació ideològica o la creença […] poden explicar que hi haja persones que no accepten aquests quatre punts [els que resumeixen el que a hores d’ara se sap del cert del canvi climàtic].” (pàg. 49)

Tots tenim algun tipus de creença, feblesa, ideologia, ideal o inclinació, i és sabut que, quan analitzem una situació, considerem de forma més severa el que ens agrada menys i amb més indulgència el […] més proper a nosaltres. Aquest biaix, el de confirmar les nostres idees més estimades, és a l’origen de moltíssims coneixements erronis i, a més, és un problema difícil d’evitar, perquè ocorre sense que en siguem conscients.” (pàg. 51.)

Recomane al lector de fixar-se en l’excessiva freqüència amb què s’esdevenen aquestes explicacions de quelcom que no s’entén amb quelcom que tampoc no s’entén [explicacions basades en la doble ignorància, normalment religioses o màgiques] i com resulten de lloades com a profundes, erudites i originals. La postura de l’agnòstic, tantes vegades honesta i correcta[com ara:] <per descomptat, no ho entenc, i en aquest moment no en conec una explicació>–, acostuma a quedar comparativament en segon lloc. Posteriorment, però, el fenomen s’explica científicament i la justificació esotèrica es revela com allò que és.” (pàg. 69)

En EUA aproximadament el 90 % de la població es declara creient d’alguna manera, però entre els científics aquest percentatge baixa fins al 40 %, i entre el més destacats […], és inferior al 7 %.” (pàgs. 73-74)

Aquest tipus de raonaments, en els quals les probabilitats es modifiquen en rebre nova informació, acostumen a anomenar-se bayesians en honor del matemàtic anglès Thomas Bayes […] [Per altra banda,] El criteri pel qual cal escollir el més senzill d’entre els que de bon començament són correctes es coneix com a <navalla d’Occam> […] El matemàtic i economista britànic John Maynard Keynes es reconegué bayesià en dir: <Quan canvie les dades, canvie d’opinió>, quelcom mal vist per alguns. […] Tan sols cal pensar en tantes discussions i debats polítics, econòmics, filosòfics i religiosos en els quals la ideologia i la creença tenen preeminència sobre les dades, i l’opinió mai no es canvia en considerar que la ideologia i la creença són per sobre dels fets i l’evidència. Això sols reflecteix la increïble capacitat per a l’autoengany de què gaudeix l’ésser humà, que sempre sorprèn i fa dubtar, i força, de la nostra denominació com espècie: Homo sapiens. Clar que aquesta ens l’hem atorgada nosaltres mateixos.” (pàgs. 78-79)

L’important és resoldre els problemes de la millor forma possible, encara que aquesta no puga qualificar-se de <bona>, acceptar-ho i adaptar-s’hi. […] Aquest és un dels secrets de la felicitat: acceptar les solucions òptimes, perquè de millors que aquestes no n’existeixen.” (pàgs. 87-88)

Jo vaig fer insistència en que aquesta llista era incoherent [una llista antidiscriminatòria a dintre de la <Carta i codi europeu per a recercadors>], perquè barrejava característiques que les circumstàncies ens han imposat, com gènere i edat, que no podem canviar i llavors no admeten cap tipus de discriminació, amb d’altres que, si més no en part, són degudes a les nostres decisions i, doncs, susceptibles de ser modificades, com creença i opinió política, que cal que admeten discriminació quan aquesta puga justificar-se.” (pàgs. 90-91)

Un científic té la llibertat de creure o no creure, mentre que un religiós no la té, tret que renuncie a la seua creença amb totes les conseqüències que això tindria per a ell i la seua vida. Des d’aleshores el meu interès en debats amb creients ha minvat bastant. […] [Per altra banda,] hi ha una condició sine qua non que cal que complisquen les religions per tal que a hores d’ara puguem considerar-les com a institucions clarament beneficioses per a la societat: cal que reinterpreten els seus textos sagrats de manera que, sense cap ambigüitat, les dones siguen en situació d’absoluta igualtat amb els homes. […] Són elles les que tal vegada ens permetran resoldre els grans problemes socials i polítics del segle XXI. […] La qüestió que se’ns planteja és més aviat si actualment aquests mites i creences encara exerceixen un paper globalment positiu o si ja no el fan. Sense cap dubte, la major part dels humans es decanta pel primer, per bé que les barbaritats que s’han comés i es cometen en el seu nom justifiquen a bastament el dubte.” (pàgs. 94-95)

La teoria diu que si un polític sols treballa per als ciutadans, aquests haurien de triar-lo abans que a un altre que dedica bona part del seu temps a assegurar-se la reelecció; això tan sols és així si la majoria del ciutadans roman correcta, precisa i perfectament informada, la qual cosa no ocorre mai. […] Òbviament, [els polítics] es concentraran en decisions les conseqüències de les quals puguen ser valorades encara a la seua legislatura, és a dir, a curt termini, a fi que els servisquen per a fer més probable la seua reelecció. Tanmateix, la major part del problemes als quals ens enfrontem a hores d’ara no té solució a curt, sinó a mitjà o llarg termini.” (pàg. 108)

Vull esmentar la importància del foment de la creativitat i la imaginació, i que les ideologies i creences no s’haurien d’ensenyar, perquè s’acostuma a caure en l’adoctrinament; tot el contrari, la formació cal que siga tal que capacite i permeta al jovent escollir i modelar, de forma lliure i autònoma, la seua pròpia ideologia i les seues pròpies creences. L’adoctrinament d’ideologies i creences no hauria de formar part d’una bona educació ni contribueix al desenvolupament d’una ment crítica, creativa, escèptica i lliure; tot i que puga, d’alguna manera, ser eficaç.” (pàg. 114)

Dediquem massa hores a la feina per a haver d’acceptar que siga una activitat avorrida o que detestem; perquè és molt difícil ser feliç en aquestes condicions. […] des del meu punt de vista la feina contribueix en bona mesura a la felicitat, i si no fos així preferiria que ens concentràssem a fer que ho siga, en lloc de fer de la feina quelcom opcional. […] És clar que tal vegada ambdues ambicions siguen utòpiques.” (pàgs. 115 i 117)

I sense cap dubte els gens i la vida de cadascú fa que siguem el que som i que pensem el que pensem. […] Les nostres ideologies i creences també són un producte de la nostra vida, de les nostres experiències, de l’educació rebuda, de l’adoctrinament sofert, de les persones que hem conegut, del lloc on hem viscut, de la intel·ligència que hem heretat, i sols marginalment de la nostra llibertat d’escollir i decidir. […] Jo sóc europeista convençut, tal volta influït per la sentència d’Antonio Gramsci <contra el pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat>. Tanmateix, no crec que ho siga per lliure decisió, tot i que m’agradaria creure-ho, sinó perquè fou bilingüe i bicultural de petit, multilingüe i multicultural d’adolescent, vaig viatjar moltíssim per Europa de jove, vaig viure-hi després en bastants països i vaig conèixer a molts europeus amb qui compartesc la filosofia de vida. Europa és ma casa, una casa d’una diversitat sorprenent. He entès que quan es coneixen altres països, altres cultures i literatures, la idea de la superioritat basada en la nacionalitat ha de ser sempre força matisada, i que totes les nacionalitats tenen quelcom que pague la pena ser aprés i adaptat.” (pàgs. 129-130)

Aquesta és la meua creença: no hi ha lliure albir; tanmateix com sense creure-hi cap societat podria funcionar, ja que no hi hauria responsabilitat de l’individu, ens convé creure-hi. […] Estic convençut que a bastants religiosos els hi passa quelcom de semblant amb el seu déu, quan arriben al convenciment que aquest no existeix fora de la seua consciència; tanmateix decideixen, malgrat això, creure-hi.” (pàgs. 132-133)

El valor dels fracassos i les errades. Gran part del nostre progrés és degut a fracassos i, encara que menys, a errades, els quals una vegada entesos poden ser font d’inspiració i ens ajuden a obrir nous camins. L’excessiu rigor amb què els europeus jutgem els fracassos ens priva d’una bona part del progrés que se’n deriva.” (pàg. 143)

Lamentablement, quan hom ha publicat quelcom fals no hi ha manera d’esborrar-ho de les hemeroteques, arxius i memòries, tant electròniques com neuronals. Actualment el mitjans socials han incrementat encara més la densitat de falsedats amb què s’<informa> els ciutadans.” (pàg. 144)

Les grans crisis. Esbós d’una solució femenina: […] La força física feu dels homes els caçadors, els guerrers i els conqueridors, i les civilitzacions i les religions reflecteixen aquests caràcters masculins. […] El problema és que ens hem quedat sense la nostra “recepta màgica” dels darrers milers d’anys per a superar les crisis: destruir les ciutats i les infraestructures, matar a milions de persones i començar de nou. Necessitem un nou model; però no sabem quin és ni on trobar-lo. Tal vegada siga el moment de deixar el poder a les dones. Fou el poeta Louis Aragon qui va dir <el futur de l’home és la dona>.” (pàgs. 145-146)

Per a mi el plaer més definitori de la nostra espècie és el de decidir. És el més integrador d’allò que som, el més determinant de la nostra vida, el que té més conseqüències, però possiblement siga el menys compartit com a tal plaer pels individus de la nostra espècie. […] El plaer prové precisament de decidir malgrat els riscos, les incerteses i les ambigüitats, de comprovar que som capaços de transformar les incerteses en una decisió concreta, en una certesa; tot i que no puguem estar segurs de si ha estat o no la millor possible.” (pàgs. 149-151)

No podem viure vides alternatives i no recomane creure que vindrà una altra vida més enllà de la mort. Visquem de la millor forma possible la vida que sabem que existeix.” (pàg. 159)

Oblidar també és una font de plaer.” (pàg. 160)

Moltes gràcies, Rolf.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *