Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

18 de gener de 2021
0 comentaris

“A mala anyada, dóna-li passada”. Reflexió de Cap d’Any del 2021. La llum de la ciència i la riquesa de la diversitat.

Des que el vint-i-cinc de desembre, superada la setmana del solstici, la durada del dia solar avançava un minut, aquest temps, molt a poc a poc, no ha parat de créixer i per Ninou ja en són 4, de minuts; ben pocs com el migrat sou dels assalariats més explotats per les cobdicioses elits, en bona part ocultats com a falsos autònoms, que han d’ocupar la part de sota de la piràmide jeràrquica i antidemocràtica que domina empreses i economia, a nivell mundial i local, amb l’ajut dels deslleials i servils governs.  Aquest jou, imposat per la força, ha portat en el 2020 conseqüències pitjors que altres anys per als més afeblits i empobrits, per aquest sistema economicosocial capitalista, sobretot dels sectors més afectats per la pandèmia, aquesta catàstrofe sanitària mundial que ha marcat de forma inesborrable aquest final de la segona dècada del segle XXI.

Un “pandemoni” sanitari el del 2020 que ens ha trasbalsat la vida personal, econòmica i social a tothom i arreu; però que ho ha fet més del compte pel desgavell incompetent de l’OMS en primer lloc, al qual s’ha afegit la improvisació i l’autoritarisme desmesurat de molts governs, sempre dubtant entre salvar l’economia o la vida de les persones, sotmesos a les pressions dels lobbies empresarials. Dirigents polítics entre els quals hem d’incloure el de l’Estat en què ens ha tocat nàixer i, avançada la pandèmia, també el de les seues descafeïnades “regions autònomes”, responsables d’uns serveis sanitaris públics afeblits per les retallades i les desvergonyides privatitzacions que començaren fa més d’una dècada. Un espoli de bens públics imposat pels habituals governs-titella arran de la darrera crisi-estafa, provocada pels gegants de l’economia financera mundial. Uns descarats evasors d’impostos que volen enredar-nos amb continues mentides al seus majoritaris mitjans de propaganda, que faríem bé de combatre o, si més no, bandejar. Uns serveis de salut privats que van trigar-hi a donar un colp de mà fins que els va caure la cara de vergonya. Desgovern escandalós que ha fet i fa malabarismes per no haver de traure diners per als necessitats serveis públics d’on saben que n’hi ha de sobrer: als bancs, les societats privades i els paradisos fiscals on operen les multinacionals i els centenars de famílies més enriquides d’aquest país. I ara ens trobem amb limitacions per a agilitar l’aplicació de les vacunes a la població de risc.

Un any 2020 marcat per la pandèmia que ens ha canviat la vida, també als països que fins ara ens havíem lliurat d’altres pandèmies semblants; però que la nostra “lloada” economia globalitzada i ecocida, amb el seu consum i mobilitat accelerades, ens l’ha portada fins a la nostra pròpia casa.

Un any, aquest 2020, en què no hauríem d’oblidar ni perdonar les desenes de milers de morts provocades pel mal govern de la nova malaltia i la desídia dels serveis de moltes residències de gent gran, especialment les privades, sempre atentes al benefici econòmic i no pas a la vida, on hem sacrificat una bona colla dels companys més majors de la nostra societat, als qui devem una saviesa mai valorada com cal.

Un any en què hem d’agrair i recompensar l’esforç titànic de metges, infermers i tot tipus de personal sanitari, que ha donat tot i més de les seues forces per a tenir cura de l’allau d’ingressos als hospitals, sense disposar-hi de prou mitjans materials i humans. Un any en què per tot plegat hem vist la necessitat de lluitar per una sanitat pública i de qualitat, davant polítics i empreses corruptes.

Un 2020 en què, una vegada més, s’ha demostrat l’enorme valor de la recerca científica, en concret de la que treballa per a millorar la salut de tothom, que en aquest Estat nostre està tan poc recolzada econòmicament. Una colla de científics d’arreu del món a qui mai no agrairem prou haver treballat contrarellotge per a desenvolupar les vacunes que ens trauran del pou en què ens trobem. Una feina, no ho oblidem, que han finançat i en què han col·laborat els serveis públics de molts Estats, és a dir pagats per tots nosaltres, i que haurem de pagar per duplicat, per a enriquir a una colla de multinacionals assedegades de diners. Que no ens enreden: els serveis privats sempre surten més cars a la societat que no els públics, a més d’esprémer el seu personal contractat.

Un anys amb llums i ombres com tots; però que recordarem sobretot pel distanciament social, les limitacions de la mobilitat, l’ús profús de la mascareta o l’obsessió per no tocar segons quines superfícies i rentar-se amb sabó o desinfectar-se les mans amb alcohol.

Dissortadament ha continuat l’explotació laboral arreu i dels recursos naturals dels països colonitzats, el masclisme, les discriminacions de tota mena, el creixement de les desigualtats entre rics i pobres, de l’extrema dreta, el domini dels sistemes polítics autoritaris –disfressats o no de democràcia formal–, les morts d’immigrants que cercaven una vida millor, les guerres injustes, la fam de milions de persones –vora mil milions segons l’ONU, inclosos nens–, el canvi climàtic que no s’atura i les seues conseqüències… Però també han reeixit, tot i la seua limitació per les restriccions de la pandèmia, algunes lluites socials justes i valentes, enfrontades a tirans, covardament protegits per les seues lleis i forces armades; lluites com algunes vagues laborals a Europa contra el tancament o deslocalització d’empreses, la rebel·lió antiracista als EUA, la revolta contra el dictador de Bielorússia, la dels “ànecs grocs” a Tailàndia, la de Xile per la reforma constitucional, la de Guatemala contra una imposició de l’FMI, la de Perú contra el nou president interí, etc., etc.

A casa nostra i en relació amb la qüestió nacional, seguim amb l’incansable jou imperialista espanyol, atiat i recolzat per la “infumable” monarquia borbònica, partits polítics de dreta o d’una falsa esquerra, jutges i militars franquistes, caverna mediàtica, institucions i gent semblant, a qui no li cau la cara de vergonya de tenir empresonats o a l’exili polítics democràtics de debò, ni d’emmetzinar dia rere dia l’opinió pública amb difamacions i mentides, que cerquen desorientar-nos i dividir-nos, tant a la gent del poble, dels diversos pobles de la nostra nació, com de les nacions veïnes de l’Estat. Però tenim l’esperança, no pas en els polítics que diuen defensar-nos, sinó en la força de la gent, que no defallirà fins que aconseguim el respecte i la dignitat que suposa exercir el dret a decidir el nostre futur, segons el tracte que rebem.

Malgrat aquest panorama social nacional i internacional, on aquest 2020, com des que tenim història, he vist dominat per les ombres de la cobdícia, l’explotació i la dominació de les elits, també he trobat moltes llums que han mantingut la meua esperança en la intel·ligència del gènere humà, en la seua capacitat per a aconseguir una vida bona al nostre planeta. Una esperança, entre d’altres, en la llum de la cultura científica i en la riquesa de la diversitat cultural i sexual, fonts de gaudi, saviesa i esperit crític, que no sols hauríem de respectar, sinó estimar i fomentar. Relacionades amb la necessitat de promoció d’aquest valors, ciència i diversitat, volia enllestir aquest apunt transcrivint-vos un parell de cites que he sentit o llegit aquests darrers dies i amb les quals m’he sentit identificat. Que tinguem un bon any 2021!

Una de les lliçons més tristes de la història és aquesta: Si hom està sotmès a un engany massa temps, es tendeix a rebutjar qualsevol prova que ho demostre. En aquestes condicions, trobar la veritat deixa d’interessar-nos. L’engany se’ns ha empassat. Senzillament és massa dolorós reconèixer, fins i tot davant nosaltres mateixos, que hem caigut al parany. Quant es dona poder a un xerraire sobre un mateix, gairebé mai no es pot recuperar. Així els antics enganys tendeixen a persistir quan sorgeixen els nous. […] La percepció sense comprovació, sense fonament, no és prou garantia de veritat.”  (“El món i els seus dimonis”, de Carl Sagan, citat al canal de ciència de You Tube: “El Robot de Platón”).

Mentre a la vella Europa creix la intransigència autoritària, a les perifèries del món –perquè això també passa entre els indígenes d’Amèrica i els afroamericans– va sorgint una manera d’entendre la relació entre les cultures i les nacions més igualitària i respectuosa amb la diversitat. Una relació que sembla que per primera vegada fa que una part de la població històricament opressora senta la necessitat d’assumir personalment l’originalitat i el valor únic dels pobles oprimits per a poder construir-se a si mateixa. I aquest és un tret sorprenent i cridaner que, si creix i es consolida, serà tota una lliçó per als nacionalismes d’estat com l’espanyol i el francès. I un raig de llum que ens pot arribar a tocar a tots, des del llunyà Oceà Pacífic.” (Vicent Partal, editorial de VilaWeb del 06/01/2020).


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.