Fitxa de lectura: “Les darreres paraules”, de Carme Riera.

Gènere literari: NOVEL·LA HISTÒRICA. Títol: “LES DARRERES PARAULES”. Autora: CARME RIERA (Palma de Mallorca, 1948) és catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, és una de les autores més estimades per la crítica i els lectors catalans. Es va donar a conèixer el 1975 amb “Te deix, amor, la mar com a penyora”. Entre les seves novel·les, destaquen “Dins el darrer blau” (1994, premis Josep Pla, Nacional de Narrativa, Crexells, Lletra d’Or i premi Vittorini a la millor novel·la estrangera publicada a Itàlia l’any 2000), “Cap al cel obert” (2000, Premi de la Crítica Serra d’Or), “La meitat de l’ànima” (2003, Premi Sant Jordi),  “L’estiu de l’anglès” (2006), “Amb ulls americans” (2009), “Natura quasi morta” (2011) i “Temps d’innocència” (2013). La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües. L’any 2001 li va ser atorgat el Premi Nacional de Cultura i el 2012 va ser escollida membre de la Real Academia Española. Editorial: EDICIONS 62. Col·lecció: EL BALANCÍ, nº 762. Edició: 1ª, setembre del 2016. Pàgines: 176. Argument: En un manuscrit retrobat, Lluís Salvador d’Habsburg Lorena (Florència, 1847 – Txèquia, 1915) confessa els secrets dels seus amors, alguns de tràgics, ens ofereix punts de vista personals però objectius sobre els esdeveniments que canviaren el mapa europeu del segle XX, des de  Meyerling  fins a Sarajevo. Cosí de l’emperador Francesc Josep i de l’emperadriu Elisabet, la famosa Sissí, tal vegada tingué a l’abast  evitar el desencadenament de la Primera Guerra. Viatger impenitent i misteriós, home de lletres, naturalista i ecologista “avant la lettre”, l’arxiduc fou també un enamorat de Mallorca. A l’illa hi bastí el seu petit regne paradisíac. Les darreres paraules desvela, en unes suposades memòries, les vivències familiars, sentimentals i polítiques d’una personalitat extraordinària,  que, tot i  pertànyer a la Casa Imperial més important d’Europa, visqué allunyat dels convencionalismes.

poridentidadUna magnífica composició de na Carme Riera, per la seua trama tan interessant i el seu acurat estil, amerat de sensibilitat, que associe a la literatura romàntica; període històric, d’altra banda, on també se situen els personatges protagonistes de l’obra. Una mirada a la dissortada nissaga dels Habsburg mitjançant la visió d’un dels seus membres menys prototípics, l’arxiduc Lluís Salvador, que visqué captivat per Mallorca i els mallorquins; imperial família que fou delmada pels atemptats soferts a començament del segle XX, en part pel seu autoritarisme en no voler donar una estructura federal al seu aleshores imperi austrohongarès. La seua obstinació a no permetre cap descentralització del poder es va combinar amb d’altres circumstàncies internacionals, que foren l’origen de la guerra del 1914-18, un terrabastall que va portar la desfeta d’aquella monarquia dual de mig segle d’antiguitat.

Una obra sobretot psicològica centrada en les darreres voluntats d’un noble estrafolari, personatge objecte de desig literari de l’autora, el qual havia abusat del poder que li atorgava la seua condició privilegiada per fer realitat els seu capricis. Amb la cura, la tendresa, la humanitat que caracteritza l’escriptura d’aquesta artista de la paraula, retrata la vida d’un esperit massa lliure per l’època; una llibertat, però, que ell podia gaudir gràcies al poder que exercia sobre aquells de condició humil i necessitada que triava –i que es deixaven comprar– per acompanyar-lo a les seues aventures sexuals i de coneixement arreu del món; gent amb què fantasiejava una estima o adoració tan sols existents a la seua ment, com el temps s’encarregaria de demostrar. La dolcesa de la prosa de na Carme Riera no pot amagar la degradació moral del personatge, tot i la seua disfressa d’un romanticisme tronat, enmig de referències als mites clàssics i a un penediment sincer; immoralitat que venia no pas de les seues preferències sexuals, sinó de l’esclavatge daurat a què sotmetia els seus objectes de desig. Cercant els valors i contravalors morals de la història, trobe positiva la defensa de l’opinió i l’amor lliures; mentre que, per la banda negativa, la confirmació que les desigualtats extremes, l’acumulació de diners i poder que generen, han estat i són una font de dominació i explotació, d’indignitat i submissió de les persones i dels pobles econòmicament empobrits. Per fortuna, els diners no ho poden comprar tot.

Bona lectura!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *