Honorar els herois del poble: B. Durruti, comandant del poble en 1936.

A l’anterior apunt deixàvem Durruti a Barcelona, tot just retornat del seu exili, finalment establert a Brussel·les. S’esdevingué uns dies després del 14 d’abril de l’any 1931, dia de la proclamació de la II República a l’Estat espanyol.

Durruti (dreta) en Montjuic amb companys de lluita, tot just retornat de l'exili, en abril del 1931.

Durruti (dreta) en Montjuic amb companys de lluita, tot just retornat de l’exili, en abril del 1931.

El canvi de règim fou una reacció a la corrupció monàrquica i de la “casta” governant d’aleshores (el duopoli liberal-conservador, amb evidents semblances a la situació actual), però fou tan sols una regeneració, no una revolució; una modernització liberal burgesa en la línia d’altres països europeus, que comptava amb la col·laboració socialdemòcrata (com ara) i que va afavorir sobretot les classes mitjanes i benestants, sense voler abordar les necessàries reformes estructurals (reforma agrària, entre d’altres) que millorassen les condicions de vida de la classes més desafavorides. Amb aquest panorama i coneixent Durruti, la seua lluita i la dels seus companys havia de continuar, com continuava la repressió del poble assalariat. En tornar de l’exili, el grup d’en Durruti es va afiliar a la FAI i va protagonitzar les insurreccions de 1932 i 1933. (“El triomf polític, sense el triomf econòmic, és un engany”. F. Ascaso, 04/03/1931.)

Al Bienni reformista (1931-33), socialrepublicà, el va succeir el bienni negre (1933-36) radicalconservador (afavorit per l’accés al vot de les dones i l’abstenció dels anarquistes), el qual va paralitzar o retirar les reformes de l’anterior govern. Els socialdemòcrates van radicalitzar-se i acostar-se als anarquistes, afavorint-hi lluites més “reeixides” com l’anomenada Revolució d’Astúries del 1934, protagonitzada pels minaires de la regió; la qual fou sufocada de forma implacable i cruent per les forces militars de la Legió, comandada pel reaccionari i despietat general Franco.

El retorn al poder de l’obscurantisme d’anys i panys (els terratinents, els propietaris de títols nobiliaris, els manaires de l’Església, els capitostos de l’exèrcit, de tradició colpista…), que a més disposaven de nous defensors força perillosos:  els feixistes de la Falange (fanàtics i el militaristes com els seus homònims italians i alemanys), va conduir a la creació del Font Popular (on s’aliaren republicans burgesos, socialdemòcrates, nacionalistes no espanyolistes i comunistes), el qual (amb el vot dels CNTistes, sindicat majoritari, que en aquest cas trencà el seu acostumat abstencionisme) aconseguí recuperar el poder en febrer del 1936. Mentrestant, com que les millores socials no arribaven, creixia el recolzament del poble treballador als sindicats UGT i, sobretot, CNT.

400px-Spanis_Civil_War_1936-ca.svgAquesta bipolarització va esclatar (com havien previst i advertien arreu els anarquistes) quan un grup de generals rebels proclamaren un colp d’Estat en contra de la legitimitat democràtica republicana, el qual inaugurava, un 18 de juliol de 1936, la catàstrofe social anomenada “Guerra Civil Espanyola”, eufemisme interessat que amaga una resposta del poble en legítima defensa contra l’agressió dels feixistes.

Les millores en les llibertats formals, en el reconeixement dels pobles i cultures diferents a la castellana hegemònica, en la laïcitat… del període republicà (les quals, insistesc, no varen suposar cap avanç significatiu en la igualtat i llibertat reals, en la justícia social), foren segades de soca-rel per les hordes assassines dels generals colpistes, amb l’ajut de les forces paramilitars tradicionalistes i les forces militars del III Reich i de Mussolini, finançades pels poders econòmics (no hem d’oblidar que, quan els hi van mal dades a aquests poders –cobdiciosos de mena–, no els fa res soltar la fera feixista). Resultat: imposició d’un règim polític terrorista, dominat per la barbàrie i la tirania; una tornada cap a l’Edat Mitjana que encara patim en mans dels hereus del franquisme.

Però les tropes feixistes no varen trobar un camí tan fàcil com es pensaven, atenent la seua superioritat i el recolzament amb què comptaven. Alguns membres de les forces armades lleials a la república se’ls oposaren; però, sobretot, fou el poble treballador, amb les poques armes amb què comptava (gràcies a la seua previsió), qui va acudir en defensa del règim, tot confiant en l’oportunitat revolucionària que se’ls obria per endavant. Aquí fou decisiva la intervenció valenta dels militants anarquistes, sobretot en el cas de Catalunya i, en concret, de Barcelona, on aconseguiren sufocar la rebel·lió comandats del grup Nosotros, una refundació de Los Solidarios, amb Durruti com a un dels membres destacats. Una proesa digna de figurar a la Història dels herois del poble.

Durruti caminat vora una carretera cap al front d'Aragó.

Durruti caminat vora una carretera cap al front d’Aragó.

La superioritat numèrica i moral dels anarquistes a l’est de la península, fonamentalment a Catalunya i Aragó, junt amb el buit de poder de l’Estat durant els primers mesos de guerra, els permeté d’engegar un procés revolucionari en aquestes regions; consistent a la implantació d’un comunisme llibertari, amb col·lectivització dels serveis bàsics, de les fàbriques estratègiques i de les terres de conreu. Un procés que hagués estat modèlic si no fos per l’actuació durant les primeres setmanes d’elements incontrolats, que cremaven esglésies, saquejaven propietats i assassinaven presumptes col·laboradors de la causa feixista sense judici previ, per cobdícia o per venjança, al més pur estil del seus amos explotadors. Durruti, en aquest cas, destacà per tot el contrari, ajudà l’arquebisbe de Barcelona a fugir i també a d’altres capellans (un dels quals, mossèn Jesús Arnal, fou escrivà seu al front d’Aragó). Per altra banda, els dirigents anarquistes, seguint les seues bases, promogueren ben aviat la creació dels anomenats Consells de Defensa, que regulaven les confiscacions i les intromissions de les columnes de guerrillers en la vida política dels pobles per on passaven.

La necessitat dels partits que representaven les classes mitjanes (UR, IR, PSOE, ERC…) de neutralitzar els anarquistes, per por a perdre els seus privilegis, va aconseguir que aquests se’ls unissen i ajornassen a poc a poc les seues aspiracions revolucionàries, per mor d’una major eficiència en la lluita antifeixista. El resultat fou que els anarquistes anaren perdent protagonisme en els organismes dirigents de l’Estat en armes, els quals havien comandat fins llavors en solitari i amb bastant encert. A més a més, a aquests se’ls va limitar l’enviament de material bèl·lic al front, amb el pretext que hi era escàs.

Combatents de la columna Durruti.

Combatents de la columna Durruti.

Per proveir-se d’armament i d’altres matèries primeres, s’estava cada vegada més a les mans de la Rússia stalinista, en haver-nos girat l’esquena França i Anglaterra. La qual cosa va fer que aviat augmentàs la influència dels comunistes al govern i a les institucions de l’Estat republicà, minoritària fins aleshores, i que revifàs la tradicional rivalitat entre comunistes (PCE, PSUC), per una banda, i anarquistes (CNT, FAI) i d’altres comunistes no stalinistes (POUM), per altra. Malvolença que mesos a venir va petar en els anomenats “fets de maig del 1937”, on ambdues faccions de milicians (la dels comunistes amb el suport de les forces d’ordre públic, la UGT i Estat Català) es van enfrontar als carrers de Barcelona durant vora una setmana, amb resultat de centenars de morts i més d’un miler de ferits. Foren els comunistes i els seus socis qui varen començar aquella lamentable “guerra dins la guerra”, que dissortadament va facilitar encara més la desfeta del bàndol republicà.

Vist en perspectiva, el partit comunista dirigit per Moscou semblava un partit burgés més, com els socialdemòcrates i els republicans més conservadors (d’aquests darrers se sabia que, des de bon començament, no havien parat de cercar un acord amb els militars colpistes). Certament, tot semblava una conxorxa per anorrear els anarquistes i altres comunistes dissidents, perquè havien aconseguit la confiança del poble, gràcies a la seua generositat en la lluita contra els capitalistes i explotadors de tota mena, fossen tradicionalistes o renovadors. Potser fóra un fet casual, però llavors funcionà una mena de “pinça”, amb un braç feixista i un altre de socialrepublicà, contra els anarquistes.

El soterrar de Durruti a Barcelona.

El soterrar de Durruti a Barcelona.

Tanmateix, el dissortat Durruti no va arribar a patir ni els lamentables fets de maig del 37 ni la desfeta final dels seus i del seu país, el de la llibertat, la justícia social i la solidaritat; perquè va deixar el món dels vius el 20 de novembre d’aquell sagnant 1936, al front de Madrid, sembla que per un accident manejant el seu fusell. Un final humil per a un heroi humil.

 

Com a cloenda d’aquesta sèrie de dos apunts sobre Durruti i el seu temps, voldria exposar algunes de les contradiccions que, al meu pensar, en Durruti hagué d’afrontar; les quals, si pareu atenció, totes s’assemblen bastant a una de sola: IMPOSICIÓ, concepte bastant allunyat de LLIBERTAT, l’objectiu genuïnament anarquista:

LIDERATGE: Esdevingut líder –tot i que atípic– en contra del seu pensament igualitari, Durruti hagué de renunciar al seu desig de viure la instauració del comunisme llibertari, bescanviant-lo per la més peremptòria victòria sobre els colpistes.

MILITARITZACIÓ: Va haver d’acceptar, més mal que bé –tot s’ha de dir–, la militarització per lluitar contra el feixisme, que ell va dissimular emprant l’eufemisme ‘organitzar la indisciplina’. La militarització és la màxima expressió del poder absolut, de dalt cap a baix. Molts dels cridats a lluitar al front de batalla no hi volien anar.

MASCLISME: Tot i que ell no hi creia, va tolerar l’aclaparador masclisme de la societat espanyola, malgrat que no s’adia gens amb el principi d’igualtat anarquista.

Durruti dirigint-se al poble de Bujaraloz (Saragossa) abans de la retirada de la seua columna.

Durruti dirigint-se al poble de Bujaraloz (Saragossa) abans de la retirada de la seua columna.

AUTORITARISME: Va deixar incomplir la màxima anarquista que diu que “el fi no justifica els mitjans” –típicament aplicable al seu rebuig de la dictadura del proletariat comunista–; perquè, si bé les accions armades i les requises en defensa pròpia i de tot el poble estaven justificades en bona part per les situacions on s’empraven, els abusos per venjança i pillatge (la crueltat de les execucions de clergues i patrons, la crema d’esglésies, el saqueig destructor de cases i edificis…) que portaren a terme alguns dels seus correligionaris incontrolats, al començament de la guerra contra el feixisme (malgrat que foren menors en comparança amb el genocidi que escometia la gentussa feixista als llocs per on passava), no són compatibles amb la rectitud dels principis anarquistes que ell defensava. Hem de dir, tanmateix, en el seu descàrrec, per una banda, que a la FAI i la CNT –organitzacions on ell militava— era força fàcil integrar-se o infiltrar-se –perquè hi havia pocs controls i ens podíem trobar tant elements més aviat indesitjables com persones d’allò més senzilles, humanes i solidàries— i, per altra, que en assabentar-se d’aquests abusos per part d’alguns dels seus soldats –cosa que mai no els havia demanat ni proposat–, en Durruti es lamentava de debò i cercava solucions per tallar-los de soca rel, imposant un càstig exemplar als culpables (no hi admetia lladres ni bandits: els feia afusellar). Per altra banda, als pobles per on passava la seua columna de combatents no sempre trobava la col·laboració que necessitava, perquè molts pagesos eren –són encara— massa conservadors i no volien quedar-se sense les seues terres i el seu bestiar –que era tot el que tenien–. Llavors, com que se’n malfiaven i no els podia convèncer, havia d’obligar-los a col·lectivitzar-se; autoritarisme no gens anarquista. Una bona part del poble pla no hi estava preparat per a la revolució, fins i tot estimava els seus amos i els seus capellans opressors; per això, consideraven les seues normes –per bé que objectivament alliberadores— una imposició.

Una imatge de la gernació que acomiadava Durruti el 23/11/1936 a Barcelona.

Una imatge de la gernació que acomiadava Durruti el 23/11/1936 a Barcelona.

La malaguanyada guerra fou un bany de realisme per al nostre idealista, agosarat i honorable personatge. Les guerres són els artefactes més destructius de la humanitat, corruptors de vides i de valors, expressió del masclisme més despietat. Cal, doncs, que les aturem sempre i amb tots els nostres mitjans.

OTAN no! Bases fora!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.