Observar, llegir, escriure

Diuen que “menjar i rascar, tot és començar”.

Prou que sabem que les multinacionals i les grans superfícies de distribució i botigues de franquícia estan acabant amb les petites i mitjanes empreses i amb el petit comerç. Però fem (i m’incloc) ben poca cosa per capgirar la situació.

Sóc conscient del fet que ens trobem encerclats i assetjats per aquests “llops amb pell de corder”. Entenc que el monopoli creixent del mercat pels més grans no ens deixa gaires opcions a triar. Comprenc que la situació laboral actual (si tens treball, en tens massa) no ens deixa gaire temps lliure per anar de botiga en botiga i manta vegades has de morir a ells.

No es tracta de “fuetejar-nos” ni ser massa radicals (perquè, vista la dificultat que tenim, més aviat serà una “arrencada de cavall” seguida d’una ”aturada d’ase”), sinó d’anar-hi guanyant terreny ferm a poc a poc, com passa amb allò important a la vida. Cal fer despesa als de casa. Què tal començar amb la compra de fruites i verdures ecològiques, ous, lactis, mel, etc. a productors responsables de ben a prop? Què tal fer una passa més enllà i integrar-nos en algun grup de consumidors o una cooperativa de consumidors i productors?

Tots hauríem de saber que multinacionals i supermercats, malgrat la propaganda que escampen, amaguen una ocupació de baixa qualitat (contractes escombraria, salaris indignes, condicions laborals dolentes, restricció de drets sindicals), una extorsió als seus proveïdors (camperols, ramaders, empreses més petites), un empobriment del territori on s’instal·len (hom calcula que la reinversió dels guanys en la societat és d’un minso 5 % front a un 45 % del comerç tradicional, per fuita de capitals, rebaixa d’impostos, etc.), un foment del consumisme fora mida, que fa malbé la nostra salut i l’entorn natural, entre d’altres.

És força important que entenguem en quin bassal ens hem ficat per, en acabant, tractar d’eixir-ne. Per això són tan importants persones compromeses com Esther Vivas, que fa pocs mesos va publicar un llibre reeixit a Icaria: “El negocio de la comida. ¿Quién controla nuestra alimentación?”. Us el recomane perquè dóna una visió global del negoci agroalimentari actual, una visió crítica de les seues pràctiques immorals; però també ens presenta alternatives reals per superar-les.

Esther Vivas posa sobre la taula de debat, amb tot de dades, una pila de males pràctiques socials a càrrec d’empreses multinacionals: la progressiva i accelerada desaparició d’espècies agrícoles tradicionals a mans de les multinacionals de les llavors i els transgènics, la creixent “kilometrització” dels aliments que comprem amb la conseqüent agressió al medi ambient, l’augment de la fam al món conseqüència de l’especulació alimentària (expropiació de terres a països africans, per conrear cereals per biocombustibles a càrrec d’inversors estrangers i l’oligarquia local), el perill per a la salut que suposen els aliments escombraria que omplin prestatges als supermercats amb aparença de salutífers, l’ocupació de baixa qualitat, l’empobriment del territori on s’instal·len, l’opressió als proveïdors, els perills per la seguretat alimentària (esmentats abans), etc. Sense oblidar que, com ella diu, “l’agricultura i l’alimentació tenen nom de dona” i, en les nostres societats patriarcals i masclistes, les dones són les que més patacades reben: malgrat el seu paper fonamental en l’agricultura i l’alimentació de tothom, són invisibilitzades i, a més, pateixen més fam que els homes (segons dades de l’ONU).

Si llegim “El negocio de la comida” sabrem per què una coneguda multinacional de llavors i pesticides hauria d’anomenar-se “Mondiable”; per què una altra que galleja de lliurar-nos “l’espurna de la vida” ara mateix és un malson per als seus treballadors i per a molts ciutadans de països on els xucla els recursos hídrics; per què darrere una altra que ofereix “Big menús” s’amaguen “Big menjars escombraria” i “Big repressió laboral”; per què “el secret” d’una altra de pizzes no “està en la massa” sinó en la màxima precarietat laboral i en els màxims beneficis; per què hauríem de malfiar-nos dels preus baixos d’uns autoanomenats “supermercats de confiança” en provenir de la pressió als seus proveïdors i treballadors i també de la “kilometrització” creixent dels productes que venen; etc.

De bell nou brolla amb força al llibre el concepte de sobirania alimentària, la necessitat de democratitzar realment el sistema agroalimentari (poder triar el que mengem), així com la resta d’elements de la xarxa social, que ara són a mans de cada vegada menys corporacions multinacionals, finançadores, productores o comercialitzadores (supermercats, grans magatzems i botigues franquiciades), recolzades per governs i institucions corruptes, dins o fora dels Estats formalment democràtics. Front a aquesta concentració creixent del poder i el capital, que anorrea la nostra sobirania, cal avançar en la descentralització i l’autogestió, sinònims de democràcia real.

Aquest món capitalista que ens ha tocat viure o, millor, de dominació i explotació de sempre és una disbauxa del màrqueting i la propaganda: “és més fals que la llenya de figuera” (i que em passen la comparança les nobles i sofertes figueres). Tanmateix, la pressió publicitària és tan gran que, més aviat o més tard, tots ens “pugem al carro” o ens hi fan pujar. Cal una bona dosi d’esperit crític, fermesa i perseverança per no caure sovint en el parany. Sortosament no tothom (empreses, consumidors…) és pas igual.

Siguem positius i pràctics. Hem de parar atenció a l’origen d’allò que comprem (aliments, roba, calçat, mobles, estris diversos) i triar, sempre que puguem i si presenta les mínimes condicions de qualitat i seguretat, el més proper, el que està produït a la nostra comarca o al nostre país, amb un tracte just per a proveïdors i treballadors. Vist el “panorama”, pense que l’esforç paga la pena, per nosaltres i pels altres. Tot és començar!