Observar, llegir, escriure

N’hi ha que tenen una forma ben estranya de reclamar el nostre dret de decidir. Per unes coses, sí i per altres, no. Per la nostra independència cultural i política, sí; mentre que per la nostra independència econòmica, no pas com caldria. I parle de CiU, com podria parlar d’altres partits polítics propers, i de la seua actitud envers el futur TTIP.

Si som realment lliures, tenim dret a decidir-ho tot, inclosa, amb més raó moral encara, la nostra independència de qui menysté la nostra llengua i cultura, de qui ens minoritza pel nostre origen geogràfic o la nostra condició física, cultural o sexual; però també de qui ens domina i explota econòmicament o en qualsevol altre aspecte de la nostra vida. Dret de decidir l’economia que necessitem, la que no té el lucre com a valor central, sinó la vida, la cura de tots els éssers; una economia per al bé comú no d’una minoria d’explotadors, de dins i fora del país, que ja els aniria bé una mica de descans en la seua cobdícia sense aturador, una mica de solidaritat.

Sabem que CiU representa aquesta gent que, de bona o mala fe, vol defensar la seua riquesa, sense gaire empatia envers els més desafavorits, que ho són precisament perquè no han tingut el recolzament, l’oportunitat i la seguretat que es mereixen pel sol fet d’existir. Els inversors necessiten “carn de canó” per produir i consumir, per acumular riquesa sense fre. Els polítics que els representen oculten aquesta manca d’ètica, ensarronant-nos amb paraules i promeses que mai no compleixen. Podem valorar algunes actituds positives d’aquesta gent; però els fets són incontestables: ells continuen enriquint-se malgrat les “crisis” que provoquen, mentre que els altres ens anem empobrint.

Com és possible que per una banda es reclame més sobirania (a l’Estat) i per una altra s’estiga disposat a entregar-la (a les multinacionals)? Si atenem als principals estímuls que històricament els han fet bellugar a la vida, l’explicació més probable fóra el poder i el benefici econòmic que això els pot suposar. Mai no em refie d’aquells que ”estimen la pàtria”, però no pas qui hi viu i treballa, sense discriminacions ni privilegis .

Aquesta reflexió ve a tomb de l’acceptació dimarts, 25 de novembre, al parlament de l’Estat, d’una proposició no de llei presentada pel PP per demanar que s’accelere l’aprovació del tractat de lliure comerç  que actualment s’està negociant entre la UE i els EUA, amb els vots favorables de CiU, la pseudo-oposició de PSOE, PNV i UPD, i l’oposició frontal del Grup Mixt i de l’Esquerra Plural. Un acord que s’està negociant en secret i que amaga, segons els europarlamentaris que han pogut accedir al seu contingut, una nova reculada de la ja feble democràcia que ens deixen tenir i una pèrdua de sobirania del nostre país, com a conseqüència d’un avanç de l’anomenada “dictadura dels mercats”, la qual, com més va més, està fent malbé la vida de milions de persones al món, així com el medi ambient del nostre planeta.

No sóc cap expert en la qüestió; però, per una banda, em fa confiança qui em dóna aquesta informació i, per altra, he llegit i sentit parlar a bastament sobre altres tractats amb els EUA, que han suposat a mitjà termini un autèntic sinistre per a les classes populars dels països signants dels acords, especialment de la part econòmicament més dèbil (a llatinoamèrica, per exemple). Resumint-ho, suposa la implantació de la llei del més fort, sense cap protecció per al més feble o, millor, afeblit. És una passa més en la depredació capitalista de les grans corporacions financeres, productores i comercialitzadores, que ja no es conformen a actuar als països d’origen, sinó que necessiten “menjar-se” tot el món sencer. És el que hom anomena “globalització neoliberal”, una mundialització dolenta.

Justament, dos dies després de l’aprovació al Congrés dels Diputats de la proposició conservadora esmentada més amunt, l’associació ATTAC (famosa per demanar la implantació d’una taxa per les transaccions financeres, anomenada Taxa Tobin, d’on li ve el nom; però que fonamentalment pretén retornar el poder al poble, regenerant la democràcia perquè siga autènticament participativa), la seua secció del País Valencià, va celebrar a València una reunió amb diverses entitats, moviments socials i ciutadans, per crear una coordinació entre totes i encetar una campanya de difusió a la ciutadania d’allò que se sap d’aquest tractat, per alertar al personal de les greus conseqüències que pot portar el seu desenvolupament i aconseguir entre totes aturar-lo abans no siga massa tard.

 Segons l’escriptor i periodista John Hilary, al seu llibre “El TTIP. Una carta per a la desregulació, un atac a l’ocupació, el final de la democràcia” (que us podeu descarregar de franc en ATTAC-PV), ens avisa que aquest tractat és:

• Opac i antidemocràtic.
• Un perill important per a l’ocupació, en quantitat i qualitat.
• Un perill per la seguretat alimentària, en afavorir la seua desregulació.
• Un perill per al medi ambient, en afeblir les regulacions que el protegeixen.
• Un perill per a la vida privada, en limitar l’accés a la informació.
• Un atac als serveis públics, en afavorir la seua privatització.
• Un atac a la democràcia, amb els seus tribunals especials.

A la segona part d’aquest apunt i si us ve de gust seguir llegint, trobareu una transcripció del que es va parlar a la reunió del vint-i-set de novembre a la seu d’ATTAC-PV. Pense que paga la pena llegir-ho; perquè, al meu parer, el que es va dir resulta bastant aclaridor de la qüestió.

Entre tots i totes, aturem el TTIP (i el CETA, el tractat homònim amb Canadà)!

 Quan te n’adones que ets contrari al TTIP, potser ja hauràs fet tard!

 Quan ets conscient del que significa realment la democràcia, ja no et serveixen imitacions dolentes com la nostra.