GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Si aconseguim la independència, cosa no gens clara malgrat l’excés d’optimisme que corre en determinats ambients -incloent-hi algun apunt d’aquest bloc-, podria passar que ens trobéssim que:

1) Tinguéssim uns dret socials i laborals escarransits, amb privatització de serveis fins ara públics, precarització de les condicions de treball, etc., tot plegat fruit de la ideologia dels qui controlarien el nou estat. I això, malgrat la fi de l’espoliació econòmica.

2) Amb les mateixes persones i entitats a dalt de tot del poder econòmic (La Caixa, Grup Godó, etc.), no es trenquessin els vincles amb la banca i les multinacionals espanyoles, amb la qual cosa seríem una mena de protectorat econòmic espanyol (i francès, la SNCF, per exemple, ja ha tret el nas per la qüestió de la gestió dels trens de rodalia).

3) El reconeixement internacional de la nova república impliqués la renúncia d’aquesta a la resta de Països Catalans, renúncia no gens dolorosa per a la majoria de la població, que, pel que fa a això, es belluga entre la indiferència i, de vegades i sobretot en el cas del País Valencià, l’hostilitat. És el mateix que passa a Portugal respecte a Galícia o als Països Baixos en relació amb Flandes.

4) La pusil·lanimitat consubstancial amb els catalans contemporanis donés carta de naturalesa al bilingüisme (ja n’hi ha hagut indicis) per allò de “nosaltres no som com ells” o “la diversitat enriqueix”, sense adonar-se que aquest bilingüisme autoimposat, i, doncs, molt més difícil de combatre, precisament continuaria l’obra començada per “ells” i malmetria encara més la diversitat real.

És a dir, que disposaríem de la nostra riquesa i tindríem satisfetes determinades necessitats relacionades amb el reconeixement de la nostra identitat: per exemple, passaport català, seleccions esportives pròpies, etc. -i ja ho sé, que això és molt- en canvi de resignar-nos a una Catalunyeta territorialment reduïda, econòmicament dependent i lingüísticament enverinada. Nacionalment esquifida. O, gràficament, que cambrers que només ens mig entenen continuaran oferint-nos vins de la Rioja; i això quan puguem anar en un restaurant!

Canviar-ho tot perquè res no canviï?

Es diu i es repeteix que la monarquia -l’espanyola i les altres- és una institució anacrònica, que es fonamenta en la desigualtat, que s’escapa del veredicte de les urnes, etc. No seré pas jo qui ho negui.

Per mi, una de les claus de la cosa és el fet de no anar a la guerra. Els reis medievals eren uns dèspotes i la guerra és una barbaritat, d’acord. Però almenys, a les batalles de l’edat mitjana, els reis hi anaven i hi morien.

Ricard Cor de Lleó el feriren mortalment a Chasluç (Llemosí, Occitània) el 1199; Pere el Catòlic és ben sabut que va morir a Muret el 1213; Jaume el Conqueridor hauria pogut morir de resultes de la ferida que va rebre al setge de València el 1238, i de casos així en trobaríem molts més.

Aquests monarques, com a mínim, no tenien la santa barra d’enviar la gent a morir mentre ells es quedaven calentonets a palau. El dia que van decidir això, quedar-se calentonets a palau, es va acabar qualsevol mena de legitimitat de la monarquia.

I ara que me n’adono, això també deu valer per als presidents de república, oi? I per als qui es permeten de rebaixar-te el sou o de retallar-te els serveis des de la pròpia opulència, oi?

Diu que el president de no sé quins laboratoris catalans ha demanat al Govern espanyol que torni a permetre que la sang es pugui vendre, com passava fins al 1985, i no solament donar, com s’esdevé ara. Diu que ha dit que, d’aquesta manera, els desocupats tindrien uns ingressos extres.

El primer sentiment que un hom té quan sent aquesta mena de declaracions és el d’aversió, aversió cap a una certa gent que, des de les altures econòmiques on viu, gasta un to de menyspreu infinit cap a les persones. Se’n podria anar de vacances amb la Lagarde, aquest senyor. La Lagarde, del Fons Monetari Internacional, la que diu que vivim massa -llevat d’ella, suposo.

Però el cervellet inquiet no deixa de pensar i de saltar de l’una cosa a l’altra, i treuen el nas més les preguntes que no pas les respostes: vendre’s la sang està malament?

Que no es ven (o venia) els cabells, la gent? I ningú no hi veu (o veia) el mal per enlloc, oi? Potser és que la sang és més noble, però això de la “noblesa” fa de mal demostrar. Home, que salvar una vida no pot entrar en el joc de la compravenda, és molt diferent de fer-se fer una perruca! Ah! Però, i tenir un fill, és important i “noble” o no? Perquè hi ha gent que es ven els òvuls o el semen, i no passa res, oi? (La llei prohibeix la venda d’aquests “productes”, però -alerta!- permet que hi hagi una “compensació econòmica” per les molèsties i els desplaçaments.) Quin embolic!

Potser es podria fer que els metges i les metgesses, tots, deixessin de cobrar per la seva feina, perquè fa lleig de cobrar per guarir, no? No deuen ser pas tan mesquins, oi? Que treballin de franc, doncs. I els mestres i les mestres, per què cobren? Que no és preciós d’educar un infant, de veure com creix interiorment gràcies a tu? Això no té preu! Si venc les cordes vocals sóc una soprano, si venc alguna altra part del cos, una meuca. Però és que la segona ho fa per força! I els de les mines ho fan de gust, de vendre’s el vigor i la salut? Què en fem, de l’art? Quin garbuix!

Es pot vendre tot? O només unes quantes coses? I quines no? Eliminem del tot la compravenda i fem un canvi revolucionari? Continuem amb els escarafalls? O no ho són pas, d’escarafalls? Preguntes i preguntes…

Avui fa un any que es va dur a terme a Barcelona la Consulta sobre la Independència. Hi vaig col·laborar al meu barri, Sant Antoni, al districte de l’Eixample. En tinc molts records. Vam treballar molt, des de l’hivern del 2010. No parlaré del que ja s’ha dit, vàlid, d’altra banda, per a totes les consultes i no solament la de Barcelona: que si va ser un assaig general del referèndum de debò, que si va situar la independència encara més al centre del debat, que si va ser una grandiosa campanya d’agitació i propaganda independentista, que si va fer normal la idea de votar per decidir, que si va fer perdre la prevenció a molta gent, que si va aconseguir d’implicar-hi el president de la Generalitat, que si va ajudar que ens coneguessin arreu del món, que si va servir per crear una xarxa de voluntaris, base de l’actual Assemblea Nacional Catalana, etc.

Hi ha un fet, però, que sí que vull destacar, perquè és un dels que més em va satisfer: que es va acabar la idea que Barcelona anava a la seva i que no tenia gaire cosa a veure amb la resta de Principat. Que hi havia coses que es podien fer a Berga, a Girona o a les Borges Blanques, per exemple, però que a Barcelona no hi podien arrelar i créixer. Durant molts anys, molts havien volgut fer creure que Barcelona no tenia sentiment nacional, perquè era “cosmopolita”, “mestissa” i altres adjectius semblants, mal utilitzats i ben manipulats. El dia 11 d’abril de l’any passat, les felicitacions i comentaris de familiars i amics (del Gironès, d’Osona, del Bages…) em van fer veure que allò s’havia acabat, que el poble de Barcelona continuava fent de la ciutat el que sempre ha estat: el Cap i Casal de Catalunya.

Setmana Santa. Occitània. Roergue. Crespinh. El poble de Joan Bodon, un dels escriptors occitans més grans de la història. Hi té, de fa molt poc, un museu dedicat. Modern i recomanable (cerqueu “Ostal Joan Bodon”). Parlem, el noi que hi treballa i jo. En occità (el meu, precari i catalanejant). Dues coses se’m graven: primera, a l’escola francesa no s’hi ensenyen ni els trobadors: ni els trobadors! Segona: “París és lluny i nòrdica. Nosaltres no som escandinaus! Barcelona és més a prop. Per mi, la capital és Barcelona.” El paisatge és preciós.