tempus fugit

No és un vaixell de la flota d’Ulisses emmirallant-se a la mar de Safilí, ni tampoc el lloc és Banyoles, l’estany crestalli que emmiralla objectes (1), de fet la imatge reflecteix un llaütet damunt les aigües vitrificades per la calma climàtica del principi d’un assolellat matí de tardor al port de Maó.
Gaudirem del moment sense reflexionar res que no sigui agafar alenades de mansuetud resistent tot esperant que, amb el pas de les hores del dia, la freqüència de notícies basades en fets que vulneren el tractat del document que avui se’n commemora el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, no converteixi la perseverança en la lluita contra tantes persones que alhora tant els ignoren i menyspreen, en desassossecs mals de controlar.
Extracte d’opinió d’avui al diari Ara de Jordi Cuixart president d’Òmnium Cultural: Quatre homes bons ja porten deu dies en vaga de fam. Diumenge vinent farà un any i dos mesos que estem en presó preventiva. Però recollim el que sembrem: cap por ni tristor, generem esperança i determinació. Contra l’ou de la serp del feixisme sabem que hi ha milers de lluitadors arreu del món disposats a no renunciar a un futur digne i compartit. Això ens fa tan insubornables com enormement feliços. Sempre endavant!
(1)DCVB: EMMIRALLAR v. tr.
|| 1. Donar per reflexió la imatge d’un objecte un mirall o cosa semblant. Banyoles am l’estany crestallí que l’emmiralla, Verdaguer Exc. 80. Mar de safili que enmirallà la flota d’Ulisses, Riber Sol ixent 112.