tempus fugit

L’activitat nàutica aquest estiu també ha estat constant, velers, iots, petits o descomunals, i també grans creuers han navegat i col•lapsat sovint l’oferta d’amarraments de ports i pantalans fixos o mòbils. Els usuaris eren gent polida i responsable o això és el que semblava quan, fent un dels àpats del dia, els veies consumint en els negocis de restauració on el menú diari de la carta acostumava a no tenir gaire sortida per allò de – què carai!, si ens els podem gastar…,
Sobtadament però, un matí després d’una suau llevantada d’estiu una mena de llefiscosa escuma de color blanc grisos apareixia en un racó de les aigües del moll de Calesfonts, on les coves excavades que en una època servien d’aixopluc d’estris i barques de pescadors, ara aixopluguen cuines i fogons dels restaurants que ocupen grans terrasses, la majoria cobertes d’una antiestètica combinació d’alumini i plàstics transparents que retenen l’aroma (de vegades embafador) dels plats de marisc, caldereta o entrecots servits en el seu interior però…, tornant al misteriós vessament dins les aigües de la cala, com és natural, per a qui de naturalesa és malpensada, en cap moment vas dubtar que l’autor o autors d’aquesta mena de residus flotants no podien ser altres que alguns dels flamants iots o creuers que, sense “voler-ho” escampen a mar oberta part de la merda que generen i, qui sap, si algun dels polits comensals d’ahir, avui o demà asseguts als restaurants, no n’eren o seran els tripulants o passatgers.