tempus fugit

de tot i de res

30 de maig de 2016
5 comentaris

gràcia, balls de bastons, els de caràcter social i els de terrorisme estatal

Els espais ocupats solen ser focus revolucionaris renovadors del sistema encasellat en l’immobilisme perpetuador de les diferències de classe. Un espai d’aquests durant anys va ser el denominat Banc de Gràcia, i donat l’origen de propietat i ús a càrrec d’una entitat dedicada en gran part al capitalisme salvatge, amb el temps, dins d’una societat on l’ètica funciones com cal, en lloc d’apostar pel desallotjament s’hagués hagut de fer l’expropiació definitiva i a preu de saldo tal com acostumen a fer els ajuntaments amb un terreny edificat o no, o amb tot un barri d’intranscendent valor urbanístic per fer-hi vials, carreteres o reconstruir-lo com cal, actuacions que més d’un cop fan correctament i d’altres no tant al servei d’interessos ocults, és a dir, tirant pel dret sense comptar l’opinió dels afectats.

La recent protesta veïnal pels carrers de Gràcia que han omplert pàgines i pantalles dels mitjans de comunicació mostrant la desmesurada actuació dels mossos d’esquadra, pels que venim d’una època on l’únic ball de bastons que ens agradava veure era el del popular ball, i els uniformes de l’autoritat, eren quan duien el de gala, tal com il·lustren les imatges fetes des del núm. 16 del carrer Progrés, allà pels anys 60,

gràcia i els diferents balls de bastons (2)

veient les imatges d’ara, pels carrers de la vila amb la presència dels qui dotats d’un casc que els protegeix el cap i d’identificar-ne el rostre i, cuirassats des del coll fins als dits del peu brandant escuts, porres i armes sofisticades i danyoses amb projectils que, si buiden ulls, ningú n’és el culpable, no podem més que pensar que aquests cossos estan creats i sobre finançats per prolongar la mena de terrorisme d’estat institucionalitzat des de dècades dins la mal denominada democràcia que patim.

Ens agradi o no, els nois i noies abatussats no són culpables, la majoria més aviat són les víctimes innocents de les desigualtats socials que poders fàctics, en el temps, incrementen en lloc de disminuir-les utilitzant, si cal, el maquiavel·lisme d’infiltrar mercenaris violents entre els manifestants per justificar la contundent actuació policial disfressant i legitimant alhora l’encobert terrorisme d’estat.

PD. Ahir, al TN del tV3,(minut 1:06) la imatge d’un home gran veí del barri de Gràcia assegut a terra plantant cara als “terroristes institucionalitzats”, em va emocionar d’allò més tot pensant que ell bé podria ser un d’aquells nens de la colla de bastoners a qui, els silencis dels anys 60 dins les famílies dels rojos i separatistes devia fer-li de llavor revolucionaria per lluitar la resta de la vida per una societat millor.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. El local no era propìetat de l’entitat bancària. Aquesta pagava un lloguer a qui tenia -i encara té- la propietat. Aquest propitari té cap o poca relació amb les possibles malifetes dels bancs i de l’Estat.

    Si la revolució ha de ser cremar motos i cotxes dels veïns (i contenidors i altre material mobiliari que paguem tots els ciutadans), doncs “apaga y vámonos”…

    Si l’autogestió ha de ser entrar a un lloc que no és meu, i esperar a rebre tot gratuit i que se’m riguin les gràcies, doncs poc coneixements es té del què és l’autogestió…

    Adjetivar i generalitzar l’actuació de la policía quan hi han actes vandàlics de “terrorisme estatal” és no voler comprendre res. És quelcom semblant als discursos i proclames bordelines de les CUP i d’ARRAN, quan aquests indocumentats tindrien de saber què és el que va pasar a Berga fa anys amb l’assassinat d’un noi, i com la presència dels cossos de “terrorisme estatal” (com vostè els anomena) potser haguera fet imposible aquell fet dolorós i criminal… Pero, clar, com el dia abans el “jovent revolucionari” es va dedicar a apedregar-los, les autoritats el dia següent van decidir no enviar als “terroristes institucionalitzats”, i vet aquí els fruits podrits de la sembra d’uns i altres.

    Atentament

    1. “L’edifici es va ocupar el 2011 i no va ser fins al maig del 2013 quan el propietari de l’immoble, Catalunya Caixa, va fer arribar la demanda civil als okupes perquè desallotgessin l’edifici. Van ser diversos els litigis entre l’entitat i els okupes, fins al punt que en una de les manifestacions en suport dels activistes es va ocupar una altra oficina bancària a Gràcia que es va batejar amb el nom de Tres Lliris i que va ser desallotjada al novembre.”
      http://cat.elpais.com/cat/2016/05/23/catalunya/1463992559_568279.html

    2. De la mateixa Font: “El Banc Expropiat pertany ara a una immobiliària, que és la que ha seguit endavant amb el litigi”.

      A part, que una propietat pertanyi a una entitat bancària o a una immobiliària, ja és una raó de pes per poder-la okupar? Crec que no.

      Atentament

    3. en una societat sana, potser les raons de pes haurien de caure sempre a favor de les necessitats de la ciutadania i les seves necessitats socioculturals. Salut, company JRRiudoms, gràcies per les teves esporàdiques aportacions als meus apunts però ja veus que, per molt que tu i jo conversem, mai ens posarem d’acord.

    4. Completament d’acord amb que “les raons de pes haurien de caure sempre a favor de les necessitats de la ciutadania i les seves necessitats socioculturals”. Però ja comprendra que això no té cap relació amb el seu escrit… Però, a més de segons quins poemes, en quelcom hem estat d’acord!

      Atentament

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.