tempus fugit

Els espais ocupats solen ser focus revolucionaris renovadors del sistema encasellat en l’immobilisme perpetuador de les diferències de classe. Un espai d’aquests durant anys va ser el denominat Banc de Gràcia, i donat l’origen de propietat i ús a càrrec d’una entitat dedicada en gran part al capitalisme salvatge, amb el temps, dins d’una societat on l’ètica funciones com cal, en lloc d’apostar pel desallotjament s’hagués hagut de fer l’expropiació definitiva i a preu de saldo tal com acostumen a fer els ajuntaments amb un terreny edificat o no, o amb tot un barri d’intranscendent valor urbanístic per fer-hi vials, carreteres o reconstruir-lo com cal, actuacions que més d’un cop fan correctament i d’altres no tant al servei d’interessos ocults, és a dir, tirant pel dret sense comptar l’opinió dels afectats.

La recent protesta veïnal pels carrers de Gràcia que han omplert pàgines i pantalles dels mitjans de comunicació mostrant la desmesurada actuació dels mossos d’esquadra, pels que venim d’una època on l’únic ball de bastons que ens agradava veure era el del popular ball, i els uniformes de l’autoritat, eren quan duien el de gala, tal com il·lustren les imatges fetes des del núm. 16 del carrer Progrés, allà pels anys 60,

veient les imatges d’ara, pels carrers de la vila amb la presència dels qui dotats d’un casc que els protegeix el cap i d’identificar-ne el rostre i, cuirassats des del coll fins als dits del peu brandant escuts, porres i armes sofisticades i danyoses amb projectils que, si buiden ulls, ningú n’és el culpable, no podem més que pensar que aquests cossos estan creats i sobre finançats per prolongar la mena de terrorisme d’estat institucionalitzat des de dècades dins la mal denominada democràcia que patim.

Ens agradi o no, els nois i noies abatussats no són culpables, la majoria més aviat són les víctimes innocents de les desigualtats socials que poders fàctics, en el temps, incrementen en lloc de disminuir-les utilitzant, si cal, el maquiavel·lisme d’infiltrar mercenaris violents entre els manifestants per justificar la contundent actuació policial disfressant i legitimant alhora l’encobert terrorisme d’estat.

PD. Ahir, al TN del tV3,(minut 1:06) la imatge d’un home gran veí del barri de Gràcia assegut a terra plantant cara als “terroristes institucionalitzats”, em va emocionar d’allò més tot pensant que ell bé podria ser un d’aquells nens de la colla de bastoners a qui, els silencis dels anys 60 dins les famílies dels rojos i separatistes devia fer-li de llavor revolucionaria per lluitar la resta de la vida per una societat millor.