tempus fugit

A mossèn Ballarín el coneixies per tertúlies, entrevistes o escrits als mitjans de comunicació i, des de la ideologia agnòstica, feia pensar que tal vegada aquesta no la tindries si fossin com ell un percentatge raonable dels homes i dones dedicats en cos ànima i professió a la gran empresa de l’església catòlica, o com a mínim ja no et sabria greu la, per imperatiu legal, integració baptismal soferta dins l’entramat religiós imperant al lloc on i quan vas néixer.
En poques hores, el ressò de la mort del mossèn ha omplert les xarxes de la comunicació amb opinions gens controvertides de condol i reconeixement, la qual cosa dóna a entendre que era una persona no només respectada sinó també estimada traspassant fronteres íntimes, familiars o d’amistat. Aquí teniu la del seu editor Jaume Huch.
La desaparició d’homes bons et colpeixen malgrat no conèixer-los personalment i, com que casualment amb poques hores de diferència vaig assabentar-me, en veure l’ofrena d’un ram de flors damunt del seu llagut, que un personatge bo, veí del poble, s’havia mort, no m’he pogut d’estar a fer-los coincidir en l’apunt d’avui al bloc.
Del mossèn no calen imatges. Del veí del poble us deixo la captada que mostra el tendre homenatge de comiat que algú va fer deixant-li un gran pom de flors damunt el seient de popa del seu llaütet, el lloc que ocupava quan menava el timó.