tempus fugit

Dels teus catorze anys i quatre mesos de vida, tres els has viscut diabètica i dos i mig amb ceguesa total i, de mica en mica com tot allò que té vida, anaves perdent la resta dels sentits fins al punt que ja no controlaves sortir al pati a fer les necessitats.

Bruna, t’he fet morir perquè deixant de patir tu també ho feia jo i la gent que et coneixia i, supòs que també la moixa que, tal com sortiu a la foto d’un parell de dies abans, fins als últims dies no va deixar de fer-te costat conscient o no de la demència aguda que paties…, de fet, ara he de confessar que ella, la Brusca, amb esporàdics inusuals miols, et troba a faltar més que jo amb algun silent pensament.