tempus fugit

Ara, i sense adonar-nos-en, la servitud al turisme també ha envaït aquells antics camins de terra i pedres transitats pels amants incondicionals de la llacuna de s’albufera des Grau.
Ara la majoria dels trajectes d’aquests camins per la zona humida més important de Menorca, s’han vist substituïts per ecològiques passarel•les on transita la població i aquells visitants de l’illa més conscienciats en el fet que Menorca, és molt més que hotel, sol i platja.
Ara, els senderis de fusta en línia recta o ziga-zaga, ja formen part del paisatge contaminant-lo o no visualment segons com te’ls miris, però, en ser aptes per a tota mena de persona amb mobilitat reduïda vagi a peu o en cadira de rodes, són un encert i, sobretot, també són protectors de l’entorn quan grups –maldestres o no- s’apunten a l’excursió de torn de les agències de viatges.
Ara, qui sempre ha respectat Menorca ja té més crònica a afegir recordant (1) com eren en temps passats alguns dels camins que, sota l’aixopluc d’una sòlida uniformi passarel•la de fusta, de mica en mica la vegetació anirà camuflant.

(1) Cafè en gra, aquest matí, donant un cop d’ull a altres blocs, tant en la foto com en el contingut de l’últim paràgraf, he vist un paral•lelisme i no puc d’estar-me d’aconsellar-vos la lectura envejant-lo l’excel•lent composició per expressar pensaments.