memento i perennitat megalítica

Quan el recinte del Talatí de Dalt era obert cada dia de l’any per a qui el volgués visitar, de vegades un ase i una somereta eren els amfitrions que de prop o de lluny seguien les teves passes per l’espai polidament encerclat de paret seca.

Ara passats uns quants anys, en temporada alta prèvia adquisició d’una butlleta d’entrada dins l’horari restringit d’accés o, en temporada baixa sense cap mena de taxa, durant les vint-i-quatre hores del dia s’hi pot visitar el mateix recinte i fotografiar la mateixa mil·lenària taula amb més generositat d’instantànies per allò de l’estalvi econòmic en l’operació del revelatge però amb alguna que altres absències com la de l’ase i la somereta que vulguis o no imprimien aquella mena de personalitat de l’illa de la calma conjugant monuments megalítics prehistòrics amb aquella ben avinguda parella d’equins que, pausadament, t’acompanyaven durant el recorregut qui sap si, per amistat o, qui sap si esperant el rosegó de pa dur i peles de taronja que mai oblidàvem de dur-los-els.

Nota: Cercaré un parell de fotografies de les de clixé, de l’ase i la somereta, per penjar-les dins les properes categories “era” i “la gatera” del bloc i, així, en una setmana tancaré un d’aquells cercles que s’acostumen a obrir en la vida.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *