tempus fugit

T’acostumes a escoltar el dígit 155 de la Carta Magna que cada dia que passa confirma que va ser feta a mida.
T’acostumes a escoltar dia a dia l’augment de persones circumstàncies i llocs que el pateixen, si més no, en llibertat.
T’acostumes a la vergonya de sentir a dir que homes de pau estan empresonats sota l’acusació de rebel•lia o sedició per fer-nos passar bou per bèstia grossa amagant-nos que són presos polítics d’aquest neofeixisme emergent a Espanya, Europa i més enllà del Continent, per la qual cosa, poca broma que d’aliats van sobrats.
T’acostumes a mantenir en el record la sensació que “tot està per fer i tot és possible” que ens alliçonava Miquel Martí i Pol, alhora que repasses altres poetes que d’alguna manera o d’altra t’enforteixen el costum, ara sí, de rebel•lia i si cal també de sedició contra la tirania del poder, a espargir-lo dins l’àmbit proper o llunyà on creus pots arribar.
Un exemple, de “Cien poemas apátridas” d’Erich Fried

DERECHO DE REGULACION
1
No la excepción
sino el estado de excepción
confirma
la regla

¿Qué regla?
Para impedir la respuesta
a esta pregunta
se proclama
el estado de excepción

2
El estado de emergencia
se encuentra
a tiro
de la ley marcial

es decir
no más lejos
que la longitud del cuerpo
de una democracia
asesinada