t´acostumes…

T’acostumes a escoltar el dígit 155 de la Carta Magna que cada dia que passa confirma que va ser feta a mida.
T’acostumes a escoltar dia a dia l’augment de persones circumstàncies i llocs que el pateixen, si més no, en llibertat.
T’acostumes a la vergonya de sentir a dir que homes de pau estan empresonats sota l’acusació de rebel•lia o sedició per fer-nos passar bou per bèstia grossa amagant-nos que són presos polítics d’aquest neofeixisme emergent a Espanya, Europa i més enllà del Continent, per la qual cosa, poca broma que d’aliats van sobrats.
T’acostumes a mantenir en el record la sensació que “tot està per fer i tot és possible” que ens alliçonava Miquel Martí i Pol, alhora que repasses altres poetes que d’alguna manera o d’altra t’enforteixen el costum, ara sí, de rebel•lia i si cal també de sedició contra la tirania del poder, a espargir-lo dins l’àmbit proper o llunyà on creus pots arribar.
Un exemple, de “Cien poemas apátridas” d’Erich Fried

DERECHO DE REGULACION
1
No la excepción
sino el estado de excepción
confirma
la regla

¿Qué regla?
Para impedir la respuesta
a esta pregunta
se proclama
el estado de excepción

2
El estado de emergencia
se encuentra
a tiro
de la ley marcial

es decir
no más lejos
que la longitud del cuerpo
de una democracia
asesinada

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *