la irresponsabilitat del 50% (punt amunt punt avall) de la ciutadania catalana

Sort tenim les que pensem que la mena de compromís identitari que un gen va espargir-nos pel cervell, de cop i volta rep adhesions solidàries de persones no nascudes en la nostra terra que com millor saben i poden però sobretot volen, en algun moment o altre les exposen públicament.
És el cas de Joan Francesc López Casasnovas, de trajectòria professional prou coneguda dins –i segurament traspassant- els països catalans, i pel fet que la Viquipèdia, aquesta enciclopèdia lliure a l’abast de tothom, faci un recull de la seva persona, em serveix d’excusa per estalviar el protocol de presentació que per altra banda reconec que no sabria com fer-lo bé.
En el darrer apunt al bloc, mencionava l’aportació feta en la concentració celebrada a Menorca “democràcia, pel dret a decidir” per aquest polifacètic menorquí i, el que avui faré, és compartir els versos que des de la tarima llegia escoltats des de baix sense perdre detall de cap ni una de les punyents rimes que recitava, les quals a l’hora de captar-nos l’atenció, tenien el do d’aconseguir mantenir-nos amb aquell necessari somriure constant i lluny de prepotència, pacífic i encoratjador de fortalesa que s’ha de tenir davant de qualsevol perill tan vital en els dies que falten fins a l’1 d’octubre i a prolongar, segurament, també en els posteriors.
En aquest enllaç s’hi pot veure la interpretació de Joan Francesc López Casasnovas.

RIMES INNOCENTS PER A LA SIMFONIA D’UN MÓN NOU
Reunits aquí i empesos
per un deure de germans,
amb els nostres drets ofesos,
menorquins i catalans,
nascuts aquí o immigrants,
som conscients i anam entesos:
Defensam els Drets Humans,
conculcats i molt malmesos.
Exercim de ciutadans
lliures, crítics, compromesos.

Veient que el poder trontolla
per lo que en diuen “Procés”,
agafats “en pla em confés”,
la suor pel front els brolla
per por de perdre l’argolla
del frau control dels doblers.
Vet aquí el seu interès:
manejar el món i sa bolla.

Crec que han perdut els papers
del seny, criteri i bon ús.
En Rajoy el torn-escrús
d’en Montoro hi fa per ell,
na Susana de gairell
hi posa el seu verb obtús!
Rivera fa es passerell.
I vet aquí que en Borrell
hi ha vist una pluja fina
de desinformació
i de mentida supina,
diu: -Açò duu a un carreró
sense sortida a la gent
que, com explica el Fiscal,
viu abduïda.

És urgent
fotre’ls un cop ben “legal”,
que la unidad nacional
no es dissol ni es ven ni es compra
I el senyor Maza (…de rompre)
ho duu al Constitucional,
el qual tanmateix declara:
-Malalta està Catalunya;
Puigdemont tot ho emmascara,
Junqueres afegeix sunya,
l’Òmnium ferotge retruny(a),
l’AMI molts papers prepara,
l’ANC pòsters encunya…
A Madrid Rajoy no para
de querellar-se, s’allunya
del sentit comú i s’esmuny(a):
Sembla El Tío de la Vara!

I per fer el fester més blau,
han empaperat en Mas,
n’Ortega i na Rigau
(de moment no en fan ni cas).
Per augmentar-ne el cacau,
a pas d’oca marcant pas,
(és la guerra i no hi ha pau!)
imputen per mala pell
en Buch i na Forcadell,
o per picar més el clau
del cadenat de l’esclau
o de l’urna, prohibida,
que si t’hi atraques t’escaldes,
a declarar fan la crida
per 750 alcaldes.

-Aquests catalufos folls,
-diu Montoro- van errats!
Necessiten arrifolls
que els cantin les veritats.
Si no estan quiets i callats,
els hi tallarem els golls!

I va amb les altives llances
per espoliar les rendes:
ofega’ls comptes i hisendes
(tururut a llurs finances!);
no exploraran noves sendes,
aquí no hi valen balances
fiscals; el FLA és flam de panses:
Tot queda Ad graecas calendas!

Però aquí ningú no es cansa
de repetir el mateix so:
-Votarem contra la por
amb il•lusió i esperança!

La Moncloa ha decretat
que aquest poble estrafolari,
és egoista, insolidari,
abduït, adoctrinat
per la Generalitat,
que, amb didàctica molt dura,
sotmet a fèrria censura,
amaga, oculta i enganya
promovent manta incultura:
-S’ha de saber què és Espanya:
la nació al món més antiga,
invicta, que mai fa figa,
que civilitza i no escanya,
i, com deia en Wert, missèr
expert a crear maganya,
és més vella que Noè
…de teranyines d’aranya.

Si el poble català en ple
ràdio i teles espanyoles
escoltàs pietós i amb fe
prou sabria allò que és ver
sense fer cas de gramoles
ni als dictats de TV3,
que de les seves escoles
ses lliçons no valen res.

El millor comportament
de la Justícia espanyola
és saltar-se diligent
per ràpid procediment
tota llei que a ella no mola:
processarà tanta gent
que no hi cabrà a la garjola.
Catalunya tota sola
restarà en un sant-i-ament.
Potser exclouran finalment
aquells Pujols Ferrusola
i també els del 3%.

Així és, com bé vos cont
per no perdre les maneres:
inhabilitar en Junqueres
i el president Puigdemont,
estelades i banderes
i arrestar qui els faci front.

Com és notori i concís,
tota actuació es pot fer
per l’article 26.
Ciutadans, ho sabeu bé:
“en un cas de compromís…”
publicau i ho feis saber
a La Razón i ABC,
El Mundo i també El País;
COPE, Onda Cero, la Ser,
Tele5, Antena3,
La Sexta i tot el parxís
de “voces libres”, TVE
i Libertad Digital
amb en Jiménez Losantos,
que per evitar quebrantos
clamen en so funeral
exigint sens dilació
tancs per la Diagonal,
l’Armada, l’Aviació
i els de la Mort nupcial
amb cabra, els de la Legió!

Intel•lectuals i artistes,
consciència plena a vessar,
admirables progressistes
que fins ara van callar,
surten prests a defensar
de la Unidad sagrats mites:
“Todo por la patria”, fites
d’un manifest a signar.

Colla encantadora, amiga,
enmig d’aquests batibulls,
denunciau palla als ulls
d’altri i no veis la biga
que dedins els vostres duis.

On queda la “proporció”?
Multen als referendistes
culpats de malversació
i exculpen lladres ministres.
Qui ha robat en abundor
no sol trepitjar presó…
I encara van de puristes
i gosen donar lliçó
d’honestedats moralistes.
Ben carregats de raó
en protesten periodistes,
catedràtics, novel•listes,
músics, tota professió…
La llibertat d’expressió,
segrestada, qui l’ha vista?

Soraya invoca la llei
-es la Ley!-, però no fa rampa
ni al delinqüent que la campa
ni al Govern ni fins al Rei.
Ou, atura es carro; ei!
Qui fa la llei, fa la trampa.
Garrot, si qualcú es desmadra,
És llei d’estat espanyol,
on hi floca tant de lladre
protegit pel seu estol,
que el cos de Mossos d’Esquadra
no hi trobaria consol.
Un ca de ministre lladra,
que torni en Velázquez vol
per pintar un altre llençol:
de La Rendición el quadre
“En Barna se ha puesto el Sol!”

La nació catalana
-mirau si n’és caparruda!-
no creu qui l’ordena i mana
ni fa cas de gent creguda,
orgullosa, altiva, ruda,
superba, estantissa, ufana
de comanditis aguda,
que és febre que s’encomana.
Ara ja ningú l’engana:
fa tants d’anys que està espremuda
com suc de pera o magrana…!

Malversar tot un cabal
públic és un greu delicte.
Segons el Codi Penal
ell deu ser un pecat mortal
d’un referèndum fer edicte.
Però el jutge més estricte
res no diu del dineral
de la Seguretat Social
saquejat, confés – convicte,
pel ple del govern central;
ni del retall de pensions,
ni del regal a la Banca
de 40.000 milions
que mai no tindran retorns,
i tants xoriços que fan que
aquests fills de mala… cranca

hagin, entre altres raons,
d’ ocupar tantes presons
i a merèixer molta branca.
Ai, partit dit popular,
que ets un expert que obre i tanca
la Cova d’Alí-Babà.

Amb hipòcrita dicció
resa, invoca i fa complanta
de la Carta Magna, santa
sagrada Constitució;
mes, si convé, la decanta,
la vulnera i la bescanta
quan en té volició
com si fos una berganta
d’un bordell de perdició.
Tanta i tanta devoció
beata, per mi que espanta!

L’estratègia més subtil
es practica cada dia
veient que la policia
o bé la Guàrdia Civil
urnes, cartells perseguia
apuntant amb un missil:
en decomissa cent mil,
que se’n duu a comissaria.
I seguint amb aquest fil,
si un fiscal ho prohibia,
jo crec que a presó aniria
fuet de Vic i pernil;
si fóssim Nadal, prendria
fins i tot diners d’anous.
Per fer truita, qui ho diria!,
s’han de trencar closques d’ous.

Si la memòria no em fall,
farà onze anys que un Estatut
fou refrendat i volgut
-era en temps d’en Maragall-;
però un Rajoy molt sorrut

li alçà cresta fent el gall,
en Guerra hi passa es raspall
i al Tribunal l’han endut.
Allà uns magistrats de tall,
que volen el poble mut,
se l’han fumat i fumut
enmig d’un gros guirigall.

I d’aquí comença el ball,
perquè el poble es sent vençut,
sotmès a humiliació,
i ha dit prou i que vol viure.
Que si la Constitució
no li permet de ser lliure,
una gran gesta ha d’escriure
tot jugant-s’ho a un sí o un no:
A referèndum! Ja és mític
per a un subjecte polític
que se declara nació.

Un poble conscient i crític
ha dit n’hi ha prou de plorar
i a Madrid anar, mefític,
a suplicar i mendicar
aquelles miques d’un pa,
que és guany d’esforç i eficàcia.
Ara reclama votar,
que en té el dret de decidir,
i aquest dret no és cap fal•làcia
perquè els drets s’han d’exercir,
perquè un dret no és una gràcia
que un superior et pugui dar
per poder de burocràcia,
o un monarca concedir
o un Tribunal atorgar.

És qüestió de DEMOCRÀCIA
I democràcia ÉS VOTAR !

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *