Manresa, 31 d’octubre de 2008 Ja fa uns anys que tenim la sort de poder apropar-nos a la música palestina de la mà de tres dones que semblen orientar el seu art per complementar-se mútuament: Rim Banna, Amal Murkus i Reem Kelani. Tres formes diferents de llegir la llarga tradició musical de la seua terra
Per fi ix el sol que fa una actuació brillant però malauradament breu i sense bisos. Almenys, però, la Fira recupera el carrer, el públic ompli els espectacles i els firaires animen els calaixos amb un dring que semblava que no arribaria mai. Musicalment el dia es promet estressant i atapeït. Ja pel matí, els
Plou sense commiseració i tots els espectacles de carrer se’n van en orris. La pluja, a més, dissuadeix el públic de comparéixer als espectacles a cobert durant la vesprada —quan plou a bots i barrals i l’aigua repica sobre les carpes fent una remor burleta i desafiant. Tot i això, el nivell artístic dels espectacles
Manresa, 31 d’octubre de 2008 Em presente al Kursaal expectant i una mica temerós. Formava part del jurat que concedí a Túrnez i Sesé un dels Premis Mediterrània 2007 per desenvolupar el projecte que avui s’estrena, i ha arribat l’hora de constatar l’encert de l’elecció. He tingut amb l’obra Túrnez i Sesé algunes sensacions contradictòries:
Fred, pluja i una mica de nervis: arriba de nou la Fira Mediterrània de Manresa on, per segon any consecutiu, forme part de la Comissió Artística. La nova directora, Tere Almar, ha apostat fort pel carrer a com eix vertebrador de la Fira i aquest oratge ens farà patir bastant. Arribe a la capital del
Havia estat convidat per moderar un taula rodona sobre estils musicals i identitat al si del Congrés sobre Mitjans de Comunicació que se celebra anualment dins la setmana dels Premis Octubre. Els ponents de la taula convertien el compromís en una cita ben atractiva, excitant: hi havia el Xavier Sarrià, el Fermín Muguruza i la
L’embullada teoría matemática del caos ha arribat a la cultura popular amb una formulació tan entenedora com impactant: “l’efecte papallona”, un fenomen que tracta d’explicar el fet que en els sistemes complexos qualsevol canvi mínim en una de les variables que els governa pot tenir conseqüències d’un abast incalculable; o dit seguint la coneguda llegenda
La senda del Batxillerat Internacional em porta a Nova York la segona setmana de juliol. L’agenda acadèmica va ben atapeïda però trobe temps suficient per lliurar-me al fetitxisme urbà i gaudir de l’estiu de Manhattan que, més enllà del temps bascós i la munió de turistes espanyols que l’envaeix, es presenta esplendorosa: la gent ha
Doublemoon, 2007 DM 0040 A Turquia s’ha configurat, a partir de la dècada dels noranta però sobretot amb el nou mil·lenni, una de les escenes musicals més atractives del planeta. I bona part d’aquest atractiu rau en el fet que la dialèctica entre la cultura oriental i l’occidental, una tensió estètica que altres regions
“Els oblits dels Premis Ovidi” (aka els oblits de Vicent Company) El que sí que hi ha hagut és l’habitual enrenou digital qüestionant o aplaudint la conveniència dels guardons. Destaca per damunt de tots l’article d’opinió que Vicent Company ha publicat a diversos mitjans de la xarxa (L’Avanç, Valldigna Digital, Llibertat.cat) on realitza greus acusacions
El COM ha aconseguit, per tercer any consecutiu, completar la proesa de convocar i lliurar els Premis Ovidi a la música en valencià amb un punt de normalitat que caldria afegir a la seua pròdiga llista de mèrits. Tal proesa no haguera estat possible sense la generositat d’una migrada colla de músics compromesos —Carles Llinares,
L’infern, 19 d’abril de 2008 Confesse d’entrada que vaig rebre amb una certa prevenció el retorn de Remigi Palmero als escenaris farà cosa de dos anys. Autor de discos resplendents com Humitat relativa (1979) o Provisions (1987), la seua trajectòria intermitent, les seues descoratjadores —per nihilistes— declaracions públiques i la seua contrastada excentricitat, em transmetien
Xàbia, 1 de maig de 2008 Comence a escriure amb l’emoció enganxada encara al cos després d’una nit memorable. Xàbia rebia un any més el Xàbia-Folk, festival que organitza la branca meridional de l’Associació Tramús que tinc l’honor de presidir. La proposta estrella del festival era una actuació d’Oskorri acompanyats de La Romàntica del Saladar
Tancàvem l’anterior post al·ludint al fet que la manca de perspectiva històrica ens dificulta la valoració de la trajectòria d’Obrint Pas d’acord amb els seus mèrits —mèrits que, d’altra banda, ens semblen indiscutibles. Això, però, és el que han intentat fer Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan en el llibre Del Sud. El País Valencià al
La recepció de la música d’Obrint Pas en segons quins cercles ha seguit una trajectòria curiosa que algun dia caldrà analitzar amb una certa cura perquè ens procurarà una radiografia, trobe que molt eloqüent, de les vel·leïtats i les misèries del “nacionalisme cultural” nostrat. Un dels trets més significatius d’aquesta recepció és l’augment exponencial dels