La caseta del plater

Fred, pluja i una mica de nervis: arriba de nou la Fira Mediterrània
de Manresa on, per segon any consecutiu, forme part de la Comissió Artística.
La nova directora, Tere Almar, ha apostat fort pel carrer a com eix vertebrador
de la Fira i
aquest oratge ens farà patir bastant.

Arribe a la capital del Bages a mitja vesprada i
percep de seguida l’aire diferent que mostra la ciutat en ser dia feiner: és un
risc engegar en dijous quan l’endemà no és festiu, però si alguna cosa ha
demostrat la Fira
en els seus onze anys d’existència és que bona part de l’èxit rau en assumir
alguns riscos raonables.

La taverna de la Plaça Sant Domènec, per
exemple, presenta  una bona entrada per
rebre els Arakne Mediterranea. La veterana formació del Salento exhibeix la
seua visió colorista i un pèl massa folkloritzada del món de la tarantel·la i
la pizzica. Però el públic frueix amb la dansa hipnòtica de les Gianuzzi i els
ritmes obsessius de les músiques de la Puglia.

Marxe corrents al Kursaal on la inauguració oficial
de la Fira es
postergarà més de mig hora: les autoritats són rebudes llavors amb protestes i
xiulets que ha d’aturar el mateix conseller Tresserras improvisant unes
disculpes al mig de la platea —“Circular pel país és complicat i, quan plou,
més”. (continua)

L’acte s’inicia amb la projecció d’una filmació que
recull els vint-i-cinc anys de trajectòria de Xarxa Teatre: merescut homenatge
al grup de Vila-real que tan ha contribuït per recuperar el carrer com espai
festiu i participatiu. El vídeo és projecta sobre una colla de dolçaina i
percussió que inicien la seua intervenció amb una albà: no conec cap forma
millor, ni més emocionant, d’inaugurar la Fira.

Acabada la projecció, comencen els discursos: Ramon
Fontdevila, del CPCPTC, reivindica la tradició com a eina de creativitat i de
participació; Tere Almar, directora artística de la Fira, s’assegura que el nou
discurs articulador del projecte, es faça entenedor insistint en la importància
de la festa i del carrer i en el paper de la mirada sobre aquestos dos elements
de l’artista convidat —Xarxa Teatre—; Tresserras, com sol ser habitual en ell,
trava molt bé la retòrica del seu discurs però posa l’èmfasi en algun aspecte
que em deixa francament preocupat: reivindica la cultura com un àmbit
d’inversió estratègic perquè és el pivot sobre el quals giravolten sectors
econòmics ben importants —el turisme, per exemple, al qual la cultura
transfereix valors de patrimoni i modernització—. Hi posa l’accent, però, en
l’eficiència: “hem de ser eficients”. Separa l’univers associatiu —veritable
garant de la continuïtat de la cultura popular— del sector professional que,
amb la seua pròpia economia política, s’adapta millor als nous paràmetres de
consum. No tinc temps ara per exposar els perills inherents d’aquest
capteniment que sembla respondre més a una estratègia dissenyada en l’àmbit del
pensament polític teòric que a una anàlisi acurada de la realitat del país:
trobe, modestament, que l’aposta no pot ser professionalitzar completament el
sector, sinó trobar la fórmula perquè s’hi produesca una convivència harmònica
entre el teixit associatiu i la imprescindible indústria cultural —perquè
aquell seria un dels principals catalitzadors de l’èxit d’aquesta. Hem de ser
eficients, sí, però el que sobretot hem de ser és bons. Eficiència, sí, però per
damunt de tot qualitat. Reduir la cultura a motor econòmic és menystenir el seu
immens potencial com a instrument de cohesió social i de creixement individual.

Després de sopar és el moment de Túrnez i Sesé, el
magnífic concert dels quals comentarem en altre post. El final de la seua
actuació al Kursaal coincideix ben bé amb la del Grup de Folk a la taverna,
així que m’enfile cap el Vermell on Carles Belda, Eric Herrera i Marc Serrats, protagonitzen
una sessió de PD amb tot de ye-yes catalans, incunables protorockers i northern
soul per paladars exquisits: sense solució de continuïtat, enllacen Betina amb
els Francolins interpretant Quincey Jones, Els Dracs amb The Who, i Roger Mas
amb The Bons —o alguna cosa així: Belda em va cridant els noms a l’orella
mentre Barrut i Xerramequ es barallen amb els plats, que es neguen a funcionar,
i tothom balla enganxat a la proposta d’aquests franctiradors il·luminats.
Inevitable contrastar els dos discursos —el del Kursaal i el d’aquí— i prendre
ràpidament partit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!