Les polifonies de Gèorgia, el petit país caucàsic de la ribera de la Mar Negra, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO ara fa uns anys. Ja aleshores ens cridaren l?atenció per la seua diversitat formal, però no havíem tingut mai l?oportunitat de veure-les en directe, així que la cita amb els
?Tinc una gràcia molt bona / la que em va donar Sant Pere?? Ho canta Pep Gimeno, Botifarra, i el públic hi assenteix. No és un públic massa nombrós ?l?efecte dissuasori de les entrades de pagament comença a fer alguns estralls? però sí força selecte: músics, periodistes i programadors ben informats somriuen amb complicitat davant
I Muvrini en directe són sempre una incògnita. La vasta diversitat de la seua obra -de la vena San Remo més ensucrada a les emocionants recreacions de la tradició musical corsa- sol generar també diversitat de sentiments en el seu públic, quan no directament desconcert per la profusió de teclats o de polifonies a pèl. Jo,
Manresa, 1 de novembre 2007 Arribe a la Fira Mediterrània amb un punt d?excitació insòlit en convocatòries anteriors. Enguany en forme part de la Comissió Artística i me la mire amb uns ulls molt diferents. He estat molt crític en el passat amb la seua deriva ideològica, les seues irritants espifiades de programació, el distanciament
M?he alçat aquest matí amb un malestar general. El grip havia passat per casa. El dia es presentava desabrid: núvols i vent i una llum blanquinosa, violenta. M?aclaparava un mal rotllo apegalós, definitivament pesat. Quan he obert l?ordinador, he descobert els motius de tot plegat: havia mort Toni Roig i el país i jo mateix
Galileo MC, 2006. GMC017 Podria ser perfectament el quart disc de l?Ham de Foc. Mara Aranda i Efrén López, però, decidiren que aquesta vessant de la seua producció artística especialitzada en el repertori sefardita tinguera una personalitat pròpia i diferenciada del grup matriu. Heus aquí, doncs, el primer fruit oficial d?aquesta formació paral·lela que compta
Temps Record, 2007, TR1068-GE06 Miquel Gil s?ha erigit en pocs anys com l?actiu més poderós de la música catalana d?arrel tradicional, gràcies, sobretot, a la singularitat i l?enorme força expressiva de la seua veu ronca i adolorida. Amb Eixos, encadena tres discos extraordinaris on repeteix, matisant-la, una única fórmula magistral: textos de poetes catalans contemporanis
A les 8 de la vesprada d’aquest divendres 27 de juliol, als jardins del recinte del Far de Vilanova, seu del Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, presentarem el número XVII de la revista Caramella, dedicat a la cultura popular de la mar. Hi intervindrem un servidor, Xavier Orriols, músic i col·laborador de
BárakaTemps Récord, 2006, TR1075-GE06 Poses el disc al reproductor i alguna cosa et corprén. La melodia llisca per la gola de Mohammad Bout Ayoub com ho fa l’arena pel coll de vidre d’un rellotge: amb un gra finíssim i una lleugeresa inquietant. (continua) Aquesta veu ingràvida i subtilment granulosa que et sedueix és, juntament amb
Ha passat la Segona Edició dels Premis Ovidi a la Música en Valencià deixant rere seu el ja conegut rastre agredolç d?esforç amortitzat, missió acomplerta i victòria pírrica. D?una banda s?hi constata l?extraordinària efervescència i el magnífic moment artístic que es viu al País Valencià en tots els àmbits musicals; d?una altra, s?hi consoliden dues
[Publicat al Llibret de la falla d?Arrancapins, març 2007] A aquestes alçades de la Història ningú no posarà en dubte que la transició s?ha saldat al País Valencià d?una manera si més no curiosa: el país ha recuperat unes certes quotes d?autogovern però les ostenten aquells que mai les havien desitjat. El mal d?Almansa
Feliu Ventura és el màxim exponent a casa nostra d?una forma de cançó d?autor que està rehabilitant el gènere sense renunciar a alguns dels seus trets fundacionals. La fórmula de tal rehabilitació és ben senzilla: eixamplar generosament els confins de l?antiquat estament dels ?cantants protesta? per agenciar-s?hi una nova categoria que consent una major complexitat
Massalfassar, 31 de març de 200712é Aniversari del Café L’Infern – Presentació d’A Kabotaes (PM produccions, 2006) L?humor és, molt sovint, un arma carregada de veritat que, amb les seues ràfegues càustiques, destapa l?essència banal d?allò col·lectivament assumit com a transcendent i a l?inrevés: la transcendència oculta en alguns racons de la banalitat. Al capdavall,
Dimitris Mitropanos, Themis Adamantidis i Dimitris BasisIparchi Kai…To ZeimbekikoLyra, 2006 (0946 311754 2 8) El zeïbekiko és una dansa individual d?origen turc interpretada amb un ritme d?amalgama arrossegat ?usualment 9/8, però també 9/4? que, trasplantat a Grècia, constituí un dels gèneres musicals preferits pels intèrprets de rebétiko. Ja fa molts anys que hom considera Dimitris
La tradició musical valenciana en l?obra d?Ovidi Montllor[Publicat a la revista Folc, 21 març-abril 2005] Tot just deu anys després del seu traspàs, el record d?Ovidi Montllor s?acreix proporcionalment a l?ostracisme a què va ser condemnat en els darrers anys de la seua vida. Pocs episodis de la nostra història recent resulten tan dolorosos i