La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
Obrint Pas i Del Sud (I)
La recepció de la
música d’Obrint Pas en segons quins cercles ha seguit una trajectòria curiosa
que algun dia caldrà analitzar amb una certa cura perquè ens procurarà una
radiografia, trobe que molt eloqüent, de les vel·leïtats i les misèries del “nacionalisme
cultural” nostrat.
Un dels trets més
significatius d’aquesta recepció és l’augment exponencial dels seus detractors
en paral·lel a l’augment exponencial de la qualitat de la seua música i de la
seua projecció nacional i internacional.
Darrerament escoltem
repetidament desqualificacions totals del seu treball en base a arguments tan
sòlids com el contingut polític de les seues cançons, la proliferació de bandes
que els imiten amb desigual fortuna o la presumpta afecció d’algun dels seus
membres als estimulants psicomotors —aquest darrer acompanyat de conyes fàcils amb
el nom del grup. (continua)
No cal dir que
aquestes desqualificacions se solen realitzar des del desconeixement minuciós
dels seus discos i naixen, habitualment, d’una antipatia —legítima— cap a la
banda o algun dels seus membres, que es tradueix en un menyspreu — sovint il·legítim per espuri— de la seua música.
El cert és que, per
qui subscriu, Obrint Pas són un grup admirable es mire per on es mire, amb un
talent forjat a còpia d’esforç i afany de superació, que ha encadenat tres
magnífics discos d’estudi —Terra (2002),
La flama (2004) i Benvingut al paradís (2007)— i que ha
sabut confegir un so propi específicament valencià: un autèntic gènere musical
nou i diferenciat, l’únic gènere nounat aparegut a les nostres terres en els
darrers vint anys. L’ska valencià —diguem-li així per entendre’ns— sona ara a
Alemanya i Veneçuela, a Galícia i Occitània, a Itàlia i Castella, a Suïssa i al
carnestoltes de Nova Orleans.
No negaré que a mi
em carrega també una mica l’excés de parafernàlia i retòrica independentista
als seus concerts: em carrega per banal i sobreexplícita. Però ho compensa la seua
increïble energia, la seua capacitat de fer-nos creure per uns instants que tot
és possible: necessitem aquestes dosis periòdiques d’eufòria per continuar
endavant. Això és el rock’n’roll, cavallers: hi ha qui arriba a la catarsi amb cançons
de ties, cotxes velocíssims i exaltacions del carpe diem —al cap i a la fi, allò que no es té. No fa el mateix
Obrint Pas bescanviant l’objecte de desig? No són la independència, la
normalitat lingüística, el reconeixement dels drets col·lectius, les ties i els
cotxes de les seues cançons? Els rockers atacaven els pares i el món adult en
general. Obrint Pas ataquen Espanya i el sistema capitalista que hi juguen un
paper semblant.
Darrerament, el seu
univers estètic ha guanyat una complexitat que els seus detractors, practicant
el tir al ninot de l’estereotip, han passat completament per alt: han introduït
ritmes llatins amb una elegància inesperada —la cúmbia de “Quatre vents”, per
exemple, una de les seues millors cançons—; han manipulat músiques populars amb
gran sensibilitat i encert —i no pense ara en la hipervitamínica “Malaguenya de
Barxeta” sinó en “Una història d’amor” on fan seua la coneguda marxa
processonal “Mater mia”—; han aconseguit amalgames esplèndides amb ingredients d’escassa
afinitat aparent —com aqueixa fusió del rocksteady
de Los Fabulosos Cadillacs amb els fandangos de la Costera de Pep Gimeno Botifarra que respon al nom de “Camins”—;
o, en fi, han sabut il·luminar amb la dolçaina les foscors sòniques del hardcore, dotant-lo d’una estranya
amabilitat sense perdre en contundència.
Potser el seu
principal pecat siga l’excés: els manca contenció i depuració. Els passava al
seu primer llarga durada, Obrint Pas (2000)
i els ha passat de nou, al meu modest entendre, amb Benvingut al paradís: vessa pels quatre costats d’idees, recursos i
imaginació en una barreja incontinent que acaba aclaparant. Amb cinc o sis
cançons menys podria ser un disc de referència per molts anys, però sembla
concebut pensant en la seua translació al directe: hi ha una certa inflació d’himnes
i d’èpica que els fa perdre matisos i efectivitat. Tot i això, ratlla a un
nivell molt alt i eixampla notablement les vores de la seua fórmula musical.
Hi ha, finalment,
un aspecte de la seua ideologia que me’ls fa especialment propers: expressen el
seu independentisme català des d’una valencianitat radical. Són un grup de la
ciutat de València que no es pot entendre sense aquesta adscripció veïnal.
Cantar el que ells canten, en l’època en què ho han cantat, des de València i
amb l’orgull de dir-se valencians, té un mèrit que la manca de perspectiva ens
impedeix de copsar. (continuarà)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A banda de qüestions tècniques i de referències comparatives amb la història de la música, espais d’interpretació que, com molt bé saps, no són en absolut el meu fort, estic molt d’acord amb tu i no hi ha dubte que la seva força rau, en gran part, en el seu orgull valencià. Per això, com a mínim jo, em fa sentir-los tan propis.
Com tu has dit molts cops, per ser, possiblement, qui millor es deixa viure en els directes, la seva música en disc sempre sembla voler-te apropar al concert i al moviment. On indiscutiblement són els reis.