La caseta del plater

Per fi ix el sol que fa una
actuació brillant però malauradament breu i sense bisos. Almenys, però, la Fira
recupera el carrer, el públic ompli els espectacles i els firaires animen els
calaixos amb un dring que semblava que no arribaria mai.

Musicalment el dia es promet
estressant i atapeït. Ja pel matí, els Bramatopín,
des de la Val d’Aran, guarneixen la taverna amb les músiques de la nostra
Occitània; un escenari que tornarà a vessar a primera hora de la vesprada amb
els menorquins de S’Albaida que presenten
el seu darrer treball —Xalandria (2008)—
amb renovades energies i una creixent solidesa instrumental: l’entrada d’Anna
Ferrer com a cantant els aporta molta frescor i lleugeresa.

Al pati del Casino, Eduard Iniesta defensa la joia de la
corona de la seua trajectòria: el bellíssim Secrets
guardats (2008), un lluminós cant al plaer de viure, un disc optimista i
seré que convida a carregar totes les foscors personals en un globus aerostàtic
i desfer-se’n per sempre. Es presenta en format de quartet, amb Sandra Ortega
assumint el protagonisme vocal que al disc se sindicava entre un grapat molt
ben trobat d’intèrprets: de Feliu Ventura a Franca Masu i de Jordi Fàbregas a
Miquela Lladó. Les cançons, però, no se’n ressenten gens ni miqueta del canvi
de veu: “La tartana”, “El meu tresor” o l’excepcional “Vida vulnerable” —sobre
el poema homònim de Joan Vinyoli— continuen exhibint-se com el que són,
autèntics miracles de sensibilitat i de calma, una mirada a la vida feta des de
l’alleujament que succeeix al dolor.

Llàstima que se superpose a la
celebració del divuité aniversari d’El
Pont d’Arcalís que han omplert de gom a gom el Kursaal certificant, un any
més, que a la Fira de Manresa no tenen rival pel que fa a la predilecció
popular. Artur Blasco, Jordi Fàbregas i companyia plantegen l’espectacle com un
crescendo d’intensitat que sustenten en la incorporació progressiva de vells
companys de viatge —Eduard Casals, Marc Egea, Cati Plana, Les Violines…—
culminada amb la irrupció dels piemontesos Ariondassa —comandants per aqueix incomparable
animal escènic conegut amb el nom de Chacho que acaba de posar potes per amunt
el Kursaal.

Encara brama de complicitat el
teatre quan un quilòmetre més avall, vora riu, comença el concurs de maquetes
Sons de la Mediterrània, patrocinat pel CAT de Barcelona i el grup Enderrock.
L’enceten els mallorquins Grollers de Sa
Factoria que amb una performance pletòrica de determinació, simpatia i
empenta, acabaran emportant-se el guardó. Els Quamlibet, però, els ho posaran ben difícil amb la seua nova
encarnació, molt més consistent i acabada, fet que propicia una millor fluència
del seu complex destil·lat musical.

S’ha fet de nit i torna a
plovisquejar: de ben poc s’han lliurat Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries que aconsegueixen acabar a la Plaça Major la
divertida presentació del seu darrer treball —Oco! (2008)— abans que la cosa s’empastre del tot.

Ràpidament
refem forces amb un entrepà i el rebentat reglamentari i ens enfilem de nou cap
al Kursaal on ens espera una de les cites més atractives de la Fira: la cantant
kurda Aynur, que basarà el gruix del seu recital en la endimoniada
precisió musical de la banda que l’acompanya i la inaudita versatilitat
expressiva de la seua veu que canvia de textura amb una facilitat espaterrant. Canta
en kurd i en turc, però se li entén tot. La seua prodigiosa tècnica vocal
defuig els efectismes fàcils i es posa al servei de l’expressió: es fa de sorra
i de vidre per al dolor; de fusta per a la calma; d’aire per a la introspecció;
de metall per a la joia. Mentre, els músics, concentrats i amatents,
l’assisteixen sense escarafalls en aquest trànsit emocional: ara la porten de
la mà, ara l’envolten respectuosos, ara la deixen sola en la seua
interpel·lació. El públic els segueix desconcertat primer, corprés una mica més
tard i absolutament lliurat en acabar el concert: els aplaudiments retronen
tant com l’emoció mentre voleien a les primeres files algunes banderes del Kurdistan.

Quasi
sense recobrar-nos —uns minuts a la taverna, presa per una gentada que s’hi
instal·la encuriosida pel concert de música de moros i cristians que ja engega
una reforçada Romàntica del Saladar— marxem davall la pluja persistent a
l’Auditori del Conservatori per veure Katerina Papadopoulou, jove
cantant grega que coneixem de fa uns anys, quan va ser inclosa com a promesa
emergent en el recopilatori The Dance of
Heaven’s Ghost (1997). El concert es presenta doblement interessant, perquè
Katerina hi compareix acompanyada de Sokratis Sinopoulos, un dels sonadors actuals
més importants de politiki lyra. I, efectivament, Sokratis fa bona la
reputació que el precedeix: les seues intervencions s’apoderen del concert i
condemnen a un segon pla les pulcres —però sovint una mica exsangües—
interpretacions de Katerina. La lira s’enrosca sobre la veu com l’enredadera
entorn de l’arbre, abraçant-la amb el seu fraseig obstinat, retorcent-s’hi una
i altra vegada fins folrar-la completament.

Circumstàncies
accidentals forçaren l’encadenament en l’escaleta de la Fira dels dos únics
concerts de música grega que s’hi havia programat: per aquesta raó, poc abans
que acabe el concert de Katerina hem de marxar cames ajudeu-me al Kursaal on Ross
Daly es disposa a commoure’ns fins l’últim bocí de l’ànima.

De
Ross Daly podríem dir el mateix que afirmava Keith Richards de Sam Cooke: és el
músic que, quan el senten els altres músics, la majoria tornen a treballar a la
benzinera d’on mai haurien d’haver eixit. Descriure el devessall d’emocions que
el seu concert ens suscita és francament impossible: va massa per davant del
llenguatge per pretendre fixar amb adjectius maldestres aquella mirífica
pertorbació. L’acompanyen altres tres músics immensos que malden per estar-ne a
l’alçada —i ausades que ho aconsegueixen: Efrén López, Periklis Papapetropoulos
i Pedram Khavar-Zamini, el solo de tombak del qual recordarem molt de temps.
Tots quatre avancen a l’uníson, deixant-se dur per l’equilibri de ritme i
melodia, compassant amb tempo prodigiós unes músiques que equilibren severitat
i dolçor, voluptuositat i eixutesa, en proporcions veritablement canòniques.
Podríem passar la vida sencera engrunsats pel murmuri sensual del tarhou —una
estranya lira que no havíem vist abans— i la inoblidable melodia que servia,
però no sé si seríem capaços de suportar un plaer tan prolongat.

Acabem
la nit atarantats, esperant que la metralleta occitana dels Lou Dalfin i
el temperament festiu i vitamínic de La Carrau —que deixen petita la
carpa del Milcentenari—ens retornen a la realitat. Potser una copa també hi
ajude.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!