La caseta del plater

Havia estat convidat per
moderar un taula rodona sobre estils musicals i identitat al si del Congrés
sobre Mitjans de Comunicació que se celebra anualment dins la setmana dels
Premis Octubre. Els ponents de la taula convertien el compromís en una cita ben
atractiva, excitant: hi havia el Xavier Sarrià, el Fermín Muguruza i la
Mercedes Peón, tres referents de coherència ideològica i rebel·lia permanent
contra la minorització cultural.

Les expectatives eren
immillorables però la cosa es va tòrcer una mica: conduïa enmig d’un xàfec per
l’autovia en direcció al Congrés i, a pocs quilòmetres de València, el cotxe es
va aturar. Telefonades nervioses a l’asseguradora, als organitzadors del
Congrés, al servei de taxis… mentre el temps passava fulgurant, la grua no
arribava i a fora del cotxe plovia a bots i barrals.

Rafa Xambó tingué l’amabilitat
de substituir-me, improvisà una presentació de la taula i introduí als ponents.
Quan ja havia iniciat la seua exposició Xavi Sarrià, va irrompre un servidor en
la sala, escarotat i mullat fins al moll de l’os. En qualsevol cas, però,
finalment vam poder gaudir d’una sessió interessantíssima per la qualitat
humana i l’experiència personal dels tres implicats: Sarrià, humil, equilibrat
i reflexiu com sempre; Mercedes Peón, que en conéixer-la personalment,
aconseguírem entendre d’on sorgeix l’enorme saviesa i la delicada vehemència
que emana dels seus discos; i Muguruza, una màquina de pensament frenètic,
claredat discursiva i brillant intuïció intel·lectual: en ser inquirit des del
públic per la visió que tenien amb Kortatu dels elements més aparents de la
tradició musical basca —el txistu, la trikititxa, el zortziko— respon:
“nosaltres no volíem recuperar res d’això, volíem destruir-ho”. (continua)

En fi: com que l’incident
m’impedí de fer la introducció a la taula i, després, la sessió es va allargar
tant que no vaig tenir cor de retenir més el públic —que, per cert, omplia la
sala de l’Octubre de gom a gom—, us adjunte el text que havia preparat sobre el
tema que es proposava per debatre:

ESTILS MUSICALS I IDENTITAT

Molt sovint és diu que la
música és un reflex de la societat que la genera i la consumeix. El que no es
sol subratllar, en canvi, és el fet que la música és, a més, un factor
determinant en la construcció de determinades realitats socials.

La música ha estat, i continua
sent, un instrument importantíssim en la creació, la representació, la
afirmació, la cohesió i la reproducció de les identitats col·lectives.

Per aquesta raó, per exemple, conceptes
com música popular, música tradicional, música folk o música ètnica són
contínuament adduïts, amb diferents connotacions semàntiques però amb idèntica
intenció, pels diversos grups humans que aspiren a un reconeixement de la seua
especificitat. Diguem ja que es tracta, òbviament, d’artefactes cognitius, de
constructes socials, de categories subjectives. Una música es fa “ètnica”
perquè n’hi ha un procés social que en certifica l’operació: que construeix un
nexe d’identitat entre l’expressió musical i l’ètnia a la qual s’adscriu; que
utilitza el fet musical, aprofitant la seua condició de poderós instrument
simbòlic, per visualitzar la identitat reclamada i dotar-la d’un determinat
contingut estètic. Amb aquesta finalitat, es desenvolupa tota una estratègia
retòrica que discrimina els elements “dubtosos”, en relega els “impurs”,
n’emfasitza els diacrítics i ho fonamenta tot plegat en un relat mític que
apel·la a una mena de “continuïtat ontològica” històrica del grup social
protagonista.

Es tracta d’un procés que, amb
tots els matisos que es vulga, es dóna a tot arreu on n’hi ha una identitat
amenaçada, bé per l’aculturació de les minories que duen a terme els estats
etnocràtics moderns, bé per les inseguretats que suscita el fenomen de la
globalització i la consegüent mediatització dels referents culturals. És  ben eloqüent, en aquest sentit, que no
existesca una música folk —o una música ètnica— espanyola o francesa i, alhora,
no n’hi haja una cultura de masses bretona, corsa, gallega, basca o catalana.

El poder identitari del fet musical
rau en la seua capacitat per operar tant en l’ordre cognitiu com en l’ordre
sentimental: expressa la identitat i la diferència i crea aquelles “preses de
terra” imprescindibles per sobreviure als embats desarreladors de la
contemporaneïtat.

Determinats estils musicals
juguen un paper semblant en la construcció identitària i aquí podíem aportar un
bon grapat d’exemples: el revival de la tarantel·la al sud d’Itàlia com emblema
d’orgull meridional; el boom del cant polifònic klapa a Croàcia, paradigma de
la identitat mediterrània, allunyada dels trets balcànics i orientals, que
cerca el nou estat; el narcocorrido com a expressió de la identitat fronterera
entre Mèxic i els Estats Units, esdevingut himne d’una forma de vida al marge
de la llei; el punk com a vehicle per a expressar el descontent amb el sistema
que arrela a tot el planeta amb la mateixa funcionalitat; etc., etc. En tots
els casos es produeix la mateixa operació ideològica: no és la identitat
cultural la que segrega l’estil musical, sinó l’estil qui genera la identitat.
I si no que li ho pregunten als ideòlegs del franquisme com utilitzaren la
copla per aconseguir l’Espanya una del eslògan oficial.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!