La caseta del plater

Tancàvem l’anterior
post al·ludint al fet que la manca de perspectiva històrica ens dificulta la
valoració de la trajectòria d’Obrint Pas d’acord amb els seus mèrits —mèrits
que, d’altra banda, ens semblen indiscutibles.

Això, però, és el
que han intentat fer Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan en el llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels
Obrint Pas (Mina, 2007): un recorregut per la història recent dels
valencians confrontada amb la trajectòria musical de la banda. Aquest ha estat
el gran encert dels autors que passen dels avatars d’Obrint Pas als del país, i
a l’inrevés, amb agilitat periodística i bon pols narratiu, aconseguint una excel·lent
panoràmica del grup des de dins —hi ha moments que sembla ben bé una biografia
novel·lada— i des de fora. (continua)

És Del Sud un llibre bastit amb una gran estima
per Obrint Pas i pel que significa, ben travat i redactat amb passió, però amb
unes certes mancances en l’aspecte documental i en la contextualització del
grup dins de l’evolució de la música valenciana —i catalana— contemporània.

Hi trobarem, per exemple,
petites errades en dates —el concert de Sau, Sopa, Sangtraït i els Pets al
Palau Sant Jordi s’ubica al 1993 (p. 16); la llista de “paraules prohibides” de
Canal 9, escàndol que esclata  el 1990,
es data “a les darreries dels anys noranta” —; en formacions —hom no s’adona
que “membres de Pomada”  i Carles Belda,
del qual es diu que es valencià, és la mateixa cosa (p.153 i 155) —; o en títols
de cançons —“Campanades de mort”, “Camí d’Ítaca” (p. 55)—. Detalls menors, al
cap i a la fi, dels quals es difícil escapar en treballs d’envergadura.

Més greu és, però,
l’afirmació que es pot llegir a la pàgina 19 on es redueix a no res un dels
moments més esplendorosos de la música al País Valencià —supose que per atorgar
més mèrit a l’aparició d’Obrint Pas. Diuen els autors: “Cal recordar que, a
començaments dels anys vuitanta, la situació amb què havia d’enfrontar-se
qualsevol músic que volguera cantar en català al País Valencià era desoladora
[…] a les comarques del sud, sempre un pas per darrere dels veïns del nord,
només alguns nostàlgics s’atrevien a desenterrar de tant en tant els vinils
d’Al Tall o Raimon, esperant l’arribada de nous vents.”

Em tem que el s’ha
de recordar és que, a començaments dels vuitanta, no calia “desenterrar” vells
vinils perquè tant Al Tall com Raimon es trobaven en un moment d’insuperable
efervescència creativa: els primers publicaven Som de la Pelitrúmpeli (1981), Cançons
de la nostra Mediterrània (1982), Tocs
i vares (1983), 10 anys (1984) i Xarq-al-Andalus (1985), així, d’una tirada;
i el segon enregistrava de nou tota la seua obra en una empresa descomunal que
publica Belter el 1981 amb el títol Raimon,
totes les cançons i, tres anys més tard, el 1984, treia al carrer Entre la nota i el so. A més, però, hi
havia el Cambrers de Bustamante
(1981); el 4-02-42 d’Ovidi (1980); l’Anem anant (1980), Prometença (1984) i Amor,
amor (1986) de Paco Muñoz; el Borumballes
falleres (1981) dels Pavesos; el Fet
a posta (1980), Estimem per estimar (1983)
i Ací estem (1985) de Carraixet; el Som (1981) del Sifoner; etc.

Obrint Pas no ixen
del no res: són fruit d’una època, de l’esforç d’Acció Cultural del País
Valencià per traslladar el fenomen del rock català a terres valencianes, del
Tirant de Rock, de tots aquests predecessors que posaren la música valenciana
en un lloc ben llampant de l’aparador identitari… i, òbviament, del seu
esforç personal. Quan Obrint Pas es donen a conéixer al concurs del Tirant de
Rock ho fan amb una quarantena de bandes, debutants com ells, on ja trobem els
noms de Munlogs, Pinka, Dropo, Carles
Enguix, els Bandolers o Bajoqueta Rock que, com Obrint Pas, encara es mantenen
en actiu en l’actualitat.

La gran aportació d’Obrint Pas és la que proclama el seu afortunat
apel·latiu: en una època de vaques magres —a cavall del canvi de mil·lenni— han
obert un camí immens. Del Sud ens
convida recórrer-lo i a repensar-lo per poder ponderar-lo en la mesura que es
mereix. No cal per això exagerar-ne els mèrits del grup ni els dèficits del
país: uns i altres són suficientment notoris perquè la grandesa d’Obrint Pas
s’impose amb les seues justes —i immenses—dimensions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!