Buff… quan de temps de sense escriure. Massa temps. I quina calma que hi ha a can Barça. L’equip fa el millor futbol que es pot veure i a la llotja tot sembla estar tranquil. Però això s’acaba perquè entrem a la setmana de l’enèsim ‘partit del segle’ i, aquest estat de relaxació zen en
No crec en Jesucrist però crec en Maradona. L’altre dia, caminava per les Rambles i em vaig creuar amb un home que passejava un immens cartell on explicava que el fill de Déu ha tornat i viu entre nosaltres. Hi tant! És el Diego. Algú d’allà dalt ens va enviar un noi baixet i rodonet
Hi ha gent que em pregunta d’on he tret la frase "sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació: és millor un gol". Evidentment no és meva. Ja m’agradaria. És una adapatació d’uns paràgrafs de l’imprescindible llibre Fiebre en las gradas de Nick Hornby. Per estalviar-me explicacions he decidit transcriure el text
Ni fet a consciència hauria quedat tant bé. Tot el que va passar ahir al Camp Nou semblava escrit en un guió. La junta de la llotja era 100% catalanista, la flama del Correllengua va arribar a l’Estadi, el Barça va guanyar 3-0 a l’Osasuna gràcies als cracs i, fins i tot, l’arbitre es va
Les jornades de tripi que hem viscut a Can Barça els darrers dies ja s’han acabat. Queda tot com un mal viatge ple d’al·lucinacions on hem tornat a veure fantasmes del passat i on algunes persones han adoptat comportaments extranys. Ja ho diuen a la tele: droga mala! Millor que no ens tornem a fotre
L’altre dia, mentre buscava en el dial a José Maria García, vaig anar a parar a una ràdio d’aquestes que és catalana però antibarcelonista. Allà, un tertulià dels del Laporta me venia a dicir que els que pensem que això del cunyat fatxa del president no és bo per a la institució som uns nuñistes.
Els comentaris post-partit dels jugadors tenen la virtut de ser sempre iguals. El periodista planteja aquelles frases típiques amb el final obert i el futbolista les complementa amb algun tòpic per sortir del pas. L’excusa de l’any a Can Barça és la sort. Malauradament la mala sort. Algú podria creure que un rebuig de Valdés
Negar allò que és evident, conegut i demostrable és pensar-se que la resta del món mundial és estúpid. Aquesta setmana esperava veure la reacció de la Junta un cop han aparegut els papers que demostren allò que tants ja haviem denunciat: la vinculació d’Echevarría amb la Fundación Francisco Franco. La resposta ha estat molt trista:
Sembla ser que avui, per unes gestions de Lluís de Val, han aparegut els papers que certifiquen que Alejandro Echevarría és – o ha estat – patró de la Fundación Francisco Franco. Al final ha fet falta remoure documents del Ministerio de Cultura per provar un fet que ja era prou conegut. Bé, com a
Les setmanes sense futbol són un horror. Ja vaig comentar una vegada que una de les raons que em genera més odi cap a la selecció espanyola és el fet que em priva de veure el Barça durant 15 dies. El mono és total. Això sí, la manca de partits m’ha permès començar a devorar
Cap de setmana surrealista el que ens ha tocat patir. En realitat res de nou: els àrbitres espanyols són molt dolents, les màrques esportives cada dia manen més, els brasilenys del Madrid escenifiquen per càpitols els vídeos del Félix Rodríguez de la Fuente i Etoo va tornar a demostrar que quan un jugador ensenya una
El Barça, com moltes institucions socials, té un seguit de tabús històrics aferrats com rèmores. Un dels més famosos és el patrimoni. En la darrera assemblea, alguns periodistes van preguntar-se perquè a alguns socis ens importava més la militància del sr. Echevarría que la venda d’una parcel·la de Can Rigal. És la tossuderia dels que preferim
Sí, ja sé que el Barça va guanyar 4-1 però ahir a la nit ens van fotre una bona pallissa. Perquè és a la Champions Leage on és veu la grandesa i la misèria del Barcelona. La grandesa amb els Ronaldinho, Etoo, Messi, Puyol i companyia jugant un gran partit sobre la gespa i presentant
Valdano diu que l’àrbitre és l’únic protagonista del futbol que no té gent que vagi a animar-lo a l’estadi. És una afirmació ben certa i que continuarà essent així durant anys mentre els col·legiats mostrin la targeta vermella a aquells que els aplaudeixen. Aquest dissabte li va tocar a Oliveira, fa quinze dies a Rooney
Quatre partits de lliga: dos empats, una derrota i una victòria. 5 punts de 12 possibles. Arguments perquè aquells culers de xiulets, mocador i pessimisme pronostiquin la fí del món. En 4 dies, aquell equip destinat a fer història que tenia els millors jugadors i el millor bloc del món ara resulta ser una caqueta.