Diari d'un Culer

Els comentaris post-partit dels jugadors tenen la virtut de ser sempre iguals. El periodista planteja aquelles frases típiques amb el final obert i el futbolista les complementa amb algun tòpic per sortir del pas. L’excusa de l’any a Can Barça és la sort. Malauradament la mala sort.

Algú podria creure que un rebuig de Valdés que rebota en Villa i es cola a la porteria és mala sort. O que un xut al pal que va a parar als peus d’un davanter rival deixant-lo sol a porteria buida té a veure amb alguna conspiració maligna del destí. Però el cert és que tots els punts que el Barça s’ha deixat prendre no tenen res a veure amb la mala fortuna.

La sort no existeix. O en tot cas, és per a qui la busca i, contra el Depor, el Barcelona va deixar de buscar res a partir del minut 60. I passa sovint que quan deixes de cercar el gol, la pilota o el company i et dediques a veure passar el temps, apareix algú amb més gana i et fot la "sort" i els tres punts que tenies al sac.

Això sí, a l’hora de passar davant la premsa, entre el futbol és així, el no hi ha enemic petit o això són onze contra onze, l’excusa de la mala sort també funciona a la perfecció.

Per tant, donada aquesta unanimitat de explicacions lligades a la mala fortuna, ofereixo quatre propostes per optar a revalidar el títol de lliga:

A. Opció Deportivo. Posar alls darrera les porteries del Camp Nou per allunyar les meigas.

B. Opció Luxemburgo. Fer com l’entranador del Madrid i contractar bruixes per treure’ns el mal d’ull que ens han llançat.

C. Opció Lopera. Demanar-li al Cristo del gran poder que en comptes xutar al pal, les pilotes vagin sempre a dins.

D. Opció catalana. Deixar-nos de parides i treballar els 90 minuts.

Que cadascú triï la que vulgui. Tota ajuda és poca.