Diari d'un Culer

El Barça, com moltes institucions socials, té un seguit de tabús històrics aferrats com rèmores. Un dels més famosos és el patrimoni. En la darrera assemblea, alguns periodistes van preguntar-se perquè a alguns socis ens importava més la militància del sr. Echevarría que la venda d’una parcel·la de Can Rigal. És la tossuderia dels que preferim preservar el patrimoni emocional a l’immobiliari.

Quan arriben les eleccions escoltem a tots els candidats jurant que no vendran ni un pam de patrimoni. A priori sembla una opció bona donat que el patrimoni del club es revaloritza any rera any i, en conseqüència, cada vegada som més rics. El que sembla més estrany és acumular terrenys a l’Hospitalet o al Prat del Llobregat que no tenen cap utilitat pel club més enllà de l’especulació.

Tenint com tenim la famosa ‘motxilla’ que carrega feixugament el sr. Soriano i que acumula un deute de bastants milions d’euros, sóc dels que creu que la podríem anar buidant venent o reinvertint aquest patrimoni que no ens serveix de res.

La gent també té una estima especial pel Miniestadi. Malauradament no hi va gairebé ningú però el cert és que és un estadi magnífic i infrautilitzat. Tant magnífic i infrautilitzat que seria bo plantejar-nos seriosament si realment ens fa falta o si el podem vendre per reinvertir en instal·lacions més necessàries com un nou Palau.

Tocaria deixar de banda el tabú del patrimoni i ser conscients que el edificis i els terrenys estan per fer-los servir: si no tenen una utilitat esportiva o social no ens fan falta. Potser ja toca perdre la por sense més manies ni restriccions que la pulcritud en els procediments i la transparència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!