Diari d'un Culer

Les setmanes sense futbol són un horror. Ja vaig comentar una vegada que una de les raons que em genera més odi cap a la selecció espanyola és el fet que em priva de veure el Barça durant 15 dies. El mono és total. Això sí, la manca de partits m’ha permès començar a devorar les pàgines de El Barça i el franquisme de Carles Santacana, un llibre obligat per aquells que ens estimem el club per la seva història i no pels marcadors del diumenge.

Encara no he acabat la lectura però no podria recordar tots els cops que se m’ha posat la pell de gallina. Sens dubte, el llibre té molt de barcelonisme: el president Laporta va plorar com el Nuñez de les millors èpoques quan va el presentava, i a mi se’m posa la gallina de piel a cada pàgina que avanço.

El cert és que en Carles Santacana explica la història d’aquests anys díficils per l’entitat i pel país, que són també els anys on és cimentà la grandesa del Barcelona. No pels resultats esportius — que són més aviat pobres — sinó per l’impressionant creixement de la massa social i per la total recuperació de la identitat que havien construït Gamper i Suñol.

El Barça és avui el club més gran de món perquè ha estat sempre un club popular. És una entitat que fonamentada en la identificació amb un poble i això ens ha donat una trajectòria històrico-social que ens permet anar amb el cap ben amunt i el cor ple d’orgull. Hi ha molts equips amb més copes que nosaltres però no n’hi cap que pugui acostar-se a la nostra massa social. Ni poden assolir els nivell de vinculació emotiva i sentimental que dóna la identitat del club.

El llibre explica la història del Barça però també algunes de les històries fosques del Reial Madrid i de l’Espanyol, un club que ara reclama una catalanitat que és contrària al seu comportament en les etapes més complicades pel país, durant la dictadura de Primo de Rivera i durant el franquisme.

I és que els llibres i la història tenen aquestes coses. Ajuden a posar a cadascú al seu lloc. Ens permeten als joves saber d’on venim i a institucions desmemoriades com l’Espanyol, els hi recorda perquè avui són el que són.
No puc acabar sense esmentar una anècdota personal. En la passada Assemblea de compromissaris, després de mostrar la meva disconformitat perquè un franquista ocupava un càrrec a la Junta, un soci veterà em va tirar en cara que jo era molt jove i que, en conseqüència, podia haver llegit molta història però no l’havia viscut. Quina evidència! El que no deixa de ser curiós és que ens queixem tan sovint de la manca de memòria històrica dels joves i, per contra, quan algú en fa referència el critiquem per tenir-ne.

Espero que s’escriguin molts llibres com el d’en Carles Santacana. Quan sigui gran m’agradaria veure molts joves reclamant que es preservi la identitat i la història del nostre club.