Raül Romeva i Rueda

Ja som a la vigilia del 25 de març, data conmemorativa de la Signatura del Tractat de Roma (ja fa 50 anys), i la presidència alemanya insisteix en conduir el procés de construcció europea en la més estricta foscor i opacitat. Les grans declaracions triomfalistes sobre els èxits aconseguits fins ara per la UE (que són molts i inqüestionables) amaguen malauradament la manca de convicció intergovernamental sobre la necessitat de seguir construint més i millor UE. Després dels no al Tractat Constitucional a França i a Països Baixos, alguns (segueix…)

parlen de crisi, d’altres de parada tècnica, n’hi ha que prefereixen el concepte ‘període de reflexió’, jo prefereixo definir la situació actual com a ‘catarsi de la democràcia europea’. El projecte europeu segueix essent important, necessari i urgent. 

El problema, però, és que després d’escoltar en diverses ocasions les intervencions de la presidència alemanya en relació a com seguir endavant amb el procés constitucional europeu, m’he quedat amb la incòmoda impressió que l’estratègia dels governs es limita simplement a mirar d’arribar a alguna mena d’acord amb el nou govern francès que surti de les properes eleccions del maig, fer alguna mena d’ajustament tècnic en el cas holandès, i ja està. Aquí no ha passat res. La sensació s’ha enfortit en escoltar fa poc el Ministre d’Afers Exteriors alemany, Frank-Walter Steinmeier, quan presentava a Estrasburg la Cimera de Berlin del 25 de març i parlava de l’enigmàtica Declaració de Berlin.

Com que no coneixem el text, ni tant sols els membres del Parlament Europeu, només podem opinar sobre el context. I aquest és massa fosc, massa opac. Malgrat els discursos de més transparència que solen fer els caps d’estat i de govern, la pràctica intergovernamental segueix essent secreta. A més a més, Angela Merkel insisteix sovint en dues idees que no ajuden a il.luminar el camí: primer, acostuma a sentenciar que un referèndum el mateix dia per a tota la UE no és factible ja que els ‘amos’ dels Tractats són els Estats i són aquests els qui han de decidir sobre la legitimació dels mateixos", i segon, Merkel es mostra sovint escèptica pel què fa a la convocatòria d’una nova Convenció constituent, tal i com li van reclamar en el debat nombrosos eurodiputats i eurodiputades. En altres paraules, enlloc de veure que la solució a l’euroesceptiscisme és més i millor Europa que respongui més i millor, i més directament, a les necessitats de la ciutadania, Merkel acostuma a insisitir a preservar el principi de ‘UE com a suma d’Estats’.

Sigui com sigui, en no conèixer el text, només ens queda deduir-ne l’esperit, la música, a partir dels diversos discursos que han fet els responsables governamentals. I en aquest sentit cal dir que massa vegades he tingut la impressió que l’orquestra desafina i que els instruments no van coordinats. Per exemple, no podem parlar dels grans progressos de la UE, de riquesa i de prosperitat i oblidar les grans i creixents bosses de pobresa que existeixen a la UE. No podem parlar de com frenar la immigració clandestina i no donar resposta a la vulneració dels drets humans més fonamentals de milions d’immigrants legals que treballen a la UE. No podem parlar del gran repte que suposa fer front al canvi climàtic i no establir compromisos més concrets i ambiciosos (per exemple, no superar els dos graus d’escalfament en 50 anys i garantir el 100% d’us d’energia renovable en 100 anys). No pot funcionar el Pacte d’estabilitat si la Comissió no disposa de capacitat sancionadora dels països que l’inclompleixen. No podem parlar de democràcia europea mentre el Parlament Europeu no sigui el veritable i principal legislador europeu. No podem donar lliçons al món sobre drets i llibertats quan a dins mateix de la UE es vulneren drets i llibertats fonamentals siguin la llibertat d’expressió, la llibertat d’orientació sexual, o flagrants desigualtats entre dones i homes. No podem ser eficients i coherents a escala internacional amb 27 polítiques exteriors i 27 exèrcits estatals.

En definitiva, no podem relegar els grans reptes europeus a un segon nivell després dels interessos estatals. La UE només serà creible per a la gent jove si aquesta garanteix un mínim d’expectatives de progrés individual i col.lectiu, i sobretot si és capaç de fer front als grans reptes no ja europeus, sino mundials, globals. Molta gent seguim creient que el projecte europeu segueix essent un somni necessari i realitzable. Només espero que els governs no el frustrin.

Font foto: Comissó Europea

Divendres va tenir lloc al Barcelona Teatre Musical un Homenatge (amb majúscules) a l?Antoni Gutiérrez Díaz, Guti, traspassat el sis d?octubre de 2006. Vaig tenir l?honor de poder dedicar-li unes paraules des de l?escenari, com d?altres persones que el van viure i sentir de prop. L?escenografia, a càrrec del gran director teatral i millor persona Joan Ollé, va ser un acte digne de recordar. Les intervencions van fer un repàs per la vida personal i política, privada i pública, de?n Guti. (segueix…)

Per als qui per edat, com jo, només hem coincidit amb ell un període concret de la seva vida, la pel·lícula d’aquesta vida llarga i intensa apareixia davant nostre com un documental de la història de Catalunya i d?Europa. I és que sens dubte la de l’Antoni ha estat una vida de les que formen part dels annals de la història.

A molta gent ens ha marcat de manera especial el seu contacte. I en el meu cas no amago que suposa una enorme responsabilitat haver assumit el relleu d?una de les tasques que l?Antoni va desenvolupar amb més rigor i compromís, la d?eurodiputat. Comentava en Pere Portabella, durant l?acte, que sovint sentia la mirada de?n Guti darrera seu, vigilant, atent, sempre a punt per donar un consell, un advertiment o una felicitació. Em vaig sentir especialment identificat amb aquesta confessió. Tant que fins i tot ara que ja ens ha abandonat el segueixo sentint darrera meu, com si volgués assegurar-se que seguim endavant amb el seu projecte d?una Catalunya, una Europa i un món més just, més solidari, més humà. Que sigui aquest el meu, el nostre, gran i permanent homenatge.

Poc puc afegir a tot allò que ja estat dit. Em limito, per tant, a mostrar un cop més el meu agraïment a totes les persones que van fer possible aquell acte, i en especial, a Joan Ollé, Àngels Espuny i Jordi Guillot. I reitero l?honor que per a mi ha estat no només conèixer, sinó compartir i, si se?m permet, patir, l?extraordinària personalitat de?n Guti.

***

Nota de premsa d?ICV

16/02/2007

ICV ret homenatge al Guti, desaparegut el sis d?octubre de 2006

Un miler de persones despedeixen a Antoni Gutíerrez Díaz en un acte d?homenatge al Barcelona Teatre Musical on hi han intervinut persones importants en la seva trajectòria personal i política

Personalitats com Gregorio López Raimundo, Jordi Solé Tura, Maria Salvo, Santiago Carrillo, Eulàlia Vintró, Gaspar Llamazares, Carlos Jiménez Villarejo, o Pere Portabella entre d?altres, han despedit avui a l?històric dirigent del PSUC i d?ICV, Antoni Gutíerrez Díaz, el Guti, mort el passat sis d?octubre. Tots ells han coincidit en reconèixer el seu paper en la lluita antifranquista, la lluita per una societat més justa, més igualitària i més humanitària, la seva participació en l?Assemblea de Catalunya, i la seva contribució a l?esquerra catalana. En nom d?ICV, el seu president, Joan Saura ha destacat ?la seva fermesa en els ideals, fermesa que segueix viva a ICV?.

Des de llavors fins les darreres eleccions europees del 13 de juny 2004 va mantenir la relació d?ICV amb el grup dels Verds al Parlament Europeu i amb les institucions europees en general.

Va col?laborar en diverses emissores de ràdio i altres mitjans de comunicació, especialment fent pedagogia -com li agradava dir a ell- de la nostra condició de ciutadans europeus.

Font foto: El Periódico

Representants dels divuit Estats de la UE que han ratificat el Tractat per a una Constitució Europea, juntament amb Portugal i Irlanda, es van reunir divendres a la Casa Amèrica de Madrid en una jornada en defensa de l’actual Tractat Constitucional, i van destacar que la Unió ‘no necessita una solució minimalista sinó maximalista, que millori i completi el text aprovat el 2004 i no que el retalli’. També van expressar el desig d’una Europa política com a millor fórmula per respondre als reptes del món globalitzat. Per a un europeïsta convençut com jo la idea, aparentment, és bona, però em temo que no respon a la realitat del moment, ni en el plantejament ni en la lectura del problema. (segueix…)

En primer lloc, aquests governs sembla que estiguin pensant exclusivament en trobar una fórmula que permeti que els dos països que en referèndum van votar no al Tractat tal i com està redactat en aquests moments (Països Baixos i França), es puguin incorporar al club dels que ja han dit que sí (sigui per referèndum o per decisió parlamentària). En canvi, en cap moment es plantegen com convèncer als milions de persones que, formant part d’un país on finalment s’ha imposat el sí, des d’una postura manifestament europeïsta s’han mostrat decebudes per un text i un procés que no senten que les representi, raó per la qual, quan se les ha consultat, han decidit abstenir-se o, fins i tot, votar no.

Segueix, per tant, imperant la lògica intergovernamental. Allò que preval no és la construcció d’un demos europeu, d’una ciutadania europea en tant que ciutadans i ciutadanes d’un projecte comú que és la UE, sinó consolidar un projecte que no és capaç de superar el seu complexe de Peter Pan perquè els governs dels Estats es resisteixen a créixer, a madurar i, per tant, a abandonar el llastre que suposa la lògica intergovernamental. I sinó, per què tantes reticències a convertir el Parlament Europeu en la veritable Cambra Representativa i legislativa Europea, o per què tanta por a fer referèndums a escala europea?

En segon lloc insisteixen, aquests divuit governs amb l’espanyol al capdavant, que allò que convé és mantenir intacte l’actual text del Tractat i, en qualsevol cas, ampliar-lo. Aquesta opció, però, oblida que per a molta gent europeïsta, la decisió de votar no al Tractat responia al fet que legitimava un model d’UE que enteníem equivocat, basat en una excessiva lògica funcionalista del ‘primer el mercat i, només després, la política’. El problema no és que hi faltin coses al Tractat, sinó que en alguns casos n’hi sobren, en altres es tracta de consolidar una opció en la direcció equivocada, i en d’altres el problema és, fonamentalment, que les prioritats estan mal establertes. Sigui com sigui, no sembla desitjable (i em temo que tampoc factible) pretendre resoldre l’assumpte afegint al Tractat actualment congelat un simple protocol sobre els criteris d’adhesió. Ans al contrari, algunes persones seguim insistint en què allò que ens cal és un text ‘clar, concís, comprensible i votat en referèndum europeu’. Res a veure amb la proposta que va sortir de la reunió de Madrid. 

Finalment, en el terreny de les propostes alternatives i les solucions possibles, em remeto a les reflexions que ja vaig fer en el seu moment en els apunts Present i futur de la UE: propostes concretes (el Pla A + de Gérard Onesta) o El Partit Verd Europeu i el futur d’Europa.

En suma, ja és hora que els governs superin el seu complexe de Peter Pan pel què fa a la construcció europea i permetin que aquesta es faci gran.

Foto: reunió a Madrid dels governs que defensen encara la vigència de l’actual text del Tractat Constitucional. Font: El Punt.

Ahir va comparèixer davant l’Eurocambra la Canciller alemanya, Angela Merkel per tal de presentar els objectius de la Presidència alemanya pels propers sis mesos (aquí teniu un resum del debat el.laborat pel gabinet de premsa del Parlament Europeu). Lògicament, un dels temes més esperats pels diputats i diputades europees era conèixer l’estratègia que pensa seguir la presidència alemanya en relació al Tractat Constitucional, ja que al llarg dels darrers mesos Merkel ha insistit en què la seva intenció era recuperar-lo i reactivar-lo. Malauradament, però, després d’escoltar el discurs de Merkel, segueixo sense tenir clar si els governs han llegit correctament els nos holandès i francès. En altres paraules, (segueix…)

segueixo tenint la impressió que l’estratègia dels governs per seguir endavant és arribar a alguna mena d’acord amb el nou govern francès que surti de les properes eleccions del maig, fer alguna mena d’ajustament tècnic en el cas holandès, i ja està. Aquí no ha passat res. Es tractaria d’un acord en la foscor, com molt bé va dir el copresident del Grup Verds/ALE, Daniel Cohn-Bendit, en la seva intervenció, alertant de pas la Canciller que, malgrat que ell mateix va ser un ferm defensor del sí, no es pot obviar el fet que el no va ser majoritari a França i Holanda i que, per tant, si els governs segueixen mantenint la linia secretista que han seguit fins ara, la cosa no farà sinó empitjorar. En concret Cohn-Bendit va manifestar el següent: "Si pensa que podrem tornar a posar sobre les vies el procés constitucional amagant els governs dels Estats en una cambra fosca, la ciutadania europea ho rebutjarà"

Merkel va partir d’una evidència àmpliament compartida tant per gent partidària del sí com del no davant el Tractat Constitucional actualment congelat: amb les regles actuals, la UE no està capacitada per prendre el nivell de decisions que li toca prendre, i per això mateix cal una definició clara de les competències a escala europea.

En concret, Merkel va manifestar que són necessàries noves normes que ens permetin dotar-nos de millors capacitats per a l’acció, i advertia que, sense aquestes noves normes, no podriem seguir endavant amb l’ampliació.

Va posar especial èmfasi en que Europa ha de sortir del cul de sac de la Constitució i que es comprometia a lluitar fins el final per tal que al llarg de la presidència alemanya s’elabori un full de ruta de cara a caminar cap al Tractat Constitucional. Així mateix, Merkel advertia que si ens dotem d’una Constitució massa farregosa no podrem fer front als grans reptes que té Europa: la PESC, l’energia, el canvi climàtic, la cooperació, la política de bon veïnatge,…

Després d’aquestes reflexions, amb les quals coincideixo lògicament, va venir però el però. I és que sempre sol haver-hi un però.

Els dubtes més importants em van sorgir de les respostes que va donar a les intervencions fetes pels representats dels diferents grups polítics, molts dels quals insistien en la necessitat de recuperar el debat ciutadà i d’incrementar la transparència de les institucions europees, especialment del Consell, com un instrument indispensable per reactivar la mobilització europeïsta de la ciutadania. En resposta a aquestes reflexions, Merkel va sentenciar, primer, que "un referèndum el mateix dia per a tota la UE no és factible ja que els ‘amos’ dels Tractats són els Estats i són aquests els qui han de decidir sobre la legitimació dels mateixos". Ja hi tornem a ser. Enlloc de veure que la solució a l’euroesceptiscisme és més i millor Europa que respongui més i millor, i més directament, a les necessitats de la ciutadania, Merkel insisteix en preservar el principi de ‘UE com a suma d’Estats’.

En segon lloc es va mostrar també escèptica pel què fa a la convocatòria d’una nova Convenció constituent tal i com li van reclamar nombrosos eurodiputats i eurodiputades. Segons ella, la sortida del Tractat ha de passar exclusivament per consultar amb els Estats membres (és a dir, amb els seus governs) i escoltar-ne les crítiques. I el més greu, per a Merkel: "l’etapa de de dur a terme un debat general ja ha passat".

En definitiva, no sembla que des del Consell, almenys des de l’actual presidència, s’hagi volgut entendre la necessitat de fer el salt institucional, democràtic i europeïsta que inevitablement cal fer si volem salvar el projecte europeu. Segueix imposant-se, malauradament, la lògica intergovernamental, aparticipativa i estatalista que ens ha abocat al moment actual d’impasse.

Sigui com sigui, segueixo creient que l’aposta val la pena, i com molts d’altres dins i fora del Parlament Europeu, seguirem exigint al Consell, i per tant als Governs, que rectifiquin el rumb si realment volen seguir avançant en la construcció europea.

Font foto: BBC

Rafael Carrasco publica un interessant article al darrer número d’Integral sobre el paper que juguen actualment els més de 4000 grups de pressió (lobbies) acreditats a Brussel·les. Carrasco es basa en un cas recent, el de la negociació de la Directiva REACH sobre substàncies químiques, per tal de posar de manifest el gran poder que aquests grups de pressió tenen, i la influència que fan notar en les decisions que finalment es prenen tant a la Comissió com al Consell com al Parlament Europeu. (segueix…)

Tot just ahir vaig tenir ocasió de visitar a Berlin el Monument a les víctimes de l?Holocaust. El monument commemoratiu alemany a la gent jueva assassinada a Europa s?erigeix com un enorme cementiri (veure fotografia) en el cor mateix de la ciutat (al sud de la porta de Brandenburg, prop dels gratacels de Potsdamerplatz). Va ser concebut per l?arquitecte estadounidenc Peter Eisenmann. Las 2.771 lloses representen el primer monument alemany a las víctimes de l?Holocaust nazi. Passejar-se entre les tombes ficticies provoca una sensació indescriptible, colpidora en qualsevol cas, i l’exposició que hi ha sota mateix resulta també esfereïdora. Tot això tenia lloc el mateix dia que confirmàvem allò que temíem des de fa temps: l?extrema dreta creix i es consolida a la UE i al Parlament Europeu. És hora de que la ciutadania de la UE reaccioni políticament. (segueix…)

Adjunto íntegre l?excel.lent reportatge que n?ha fet la corresponsal de El Pais a Brussel·les, Ana Carbajosa.

Los ‘ultras’ ascienden en Europa. La Eurocámara trata de aislar a la extrema derecha tras constituir un grupo político propio. (Autoría:  Ana Carbajosa, El Pais – Bruselas – 10/01/2007)

Rumania y Bulgaria han llegado a la Unión Europea con la extrema derecha debajo del brazo, o lo que es lo mismo, con seis eurodiputados que harán posible que se forme un grupo político de ultraderecha en el Parlamento Europeo. El presidente del Frente Nacional (FN) francés, Jean-Marie Le Pen, ha peleado durante más de una década por establecer un grupo con plenos derechos políticos y económicos que defienda sus intereses en la Unión Europea. Rumanos y búlgaros han colmado por fin sus aspiraciones, mientras el resto de formaciones de la Eurocámara se plantea ahora cómo aislar al grupo que nacerá formalmente el próximo lunes en Estrasburgo.

Los peores presagios de gran parte de los diputados del Parlamento Europeo se cumplieron ayer, después de que la ultraderecha alcanzara -gracias a cinco diputados rumanos y uno búlgaro- el quórum necesario para formar un grupo político y se lo comunicara a la secretaría de la Eurocámara. En total, 20 eurodiputados -el mínimo requerido- de siete países de la UE compondrán este grupo, que ataca frontalmente la Constitución europea y que rechaza el ingreso de Turquía. También quedaron ayer satisfechos el resto de requisitos que fija el reglamento del Parlamento: demostrar afinidad política entre los miembros del grupo y que al menos seis países de la Unión estén representados.

El equipo ultraderechista estará capitaneado por el francés Bruno Gollnisch, miembro del Frente Nacional (FN), que se encuentra a la espera de que la justicia francesa se pronuncie después de haber sido acusado de negar el Holocausto. El propio Le Pen y su hija Marine también estarán presentes en el grupo, que cuenta con siete miembros de la formación francesa. Un austriaco, tres belgas, un británico y dos italianos -una de ellas, Alessandra Mussolini, nieta del dictador- completan el elenco.

Todos ellos, excepto rumanos y búlgaros, eran ya eurodiputados en activo incluidos en el llamado grupo de los no inscritos. Montar un grupo monocolor les permitirá sin embargo gozar de los mismos derechos políticos y económicos que el resto de las formaciones, entre ellos, el tiempo de palabra, el derecho a disponer de funcionarios y la posibilidad de enmendar textos. En el terreno económico, fuentes parlamentarias calculan que a partir de ahora percibirán en torno a un 30% más de lo que recibían como no inscritos, lo que supone una inyección anual de cerca de un millón de euros.

"El grupo ya ha presentado la documentación necesaria y su formación se anunciará en el pleno el próximo lunes en Estrasburgo", explicaron ayer esas fuentes, despejando las dudas de que posibles tensiones internas dieran en el último minuto al traste con la iniciativa. "No todos los partidos de extrema derecha están de acuerdo en ir de la mano de Le Pen, lo que ha provocado tensiones internas", añaden las mismas fuentes. No tiene reparos en reconocer esas diferencias Frank Vanhecke, presidente del todopoderoso partido ultraderechista belga Vlaams Belang (VB), que convence a una cuarta parte de los flamencos. "No queremos tener la responsabilidad de asumir lo que decidan otros, en especial los partidos del Este, pero después de mucho debate hemos decidido participar, porque estamos hartos de cómo nos tratan el resto de parlamentarios, de la discriminación a la que nos someten".

Son esos 764 eurodiputados restantes los que ahora trabajan para adecuar sus estrategias políticas a la llegada de los nuevos inquilinos de la Eurocámara. Cómo aislar a los extremistas es una de las ideas que ronda por la cabeza de muchos de ellos. "Hay que aplicar una política de cordón sanitario", sostiene Enrique Barón Crespo, presidente de la delegación de los socialistas españoles en el Parlamento, quien alude al pacto que mantienen los partidos en Bélgica para excluir del poder al VB. Y dice estar "sorprendido" de que "países como Rumania, que acaban de incorporarse, sean decisivos, pero éste es el precio de la democracia".

El consenso entre los grandes partidos a la hora de boicotear a los extremistas es crucial, en opinión de Antonio López Istúriz, secretario general del Partido Popular Europeo, el que ostenta la mayoría en la Eurocámara. "No tendrán peso político si los grandes partidos nos ponemos de acuerdo", dice el popular español, para quien el desembarco de la ultraderecha en forma de grupo político "es un aviso de que en la UE hay que empezar a actuar para impedir el paso de estas formaciones, en auge en algunos países europeos". Y señala que es importante extraer lecciones de la actual situación, porque "estos partidos recogen el voto de gente desinformada y desencantada con el proyecto europeo". Algo en lo que coincide Monica Frassoni, la presidenta de Los Verdes en el Parlamento. "Hay que combatirlos políticamente y hay que hacer que la gente no les vote en las elecciones. Los Verdes vamos a mantener una actitud de absoluto rechazo ante todo lo que hagan en la Eurocámara, y trataremos de impedir que se sitúen en puestos clave en las comisiones de trabajo", advierte.

Ayer, el nuevo grupo político entregó a la secretaría del Parlamento Europeo un listado con su composición y su nombre: "Identidad, soberanía y tradición". Todo un adelanto de su programa político.

Font foto: Rafa Sanchis Albelda / Flickr

El passat 10 de novembre es va fer l’acte formal d’entrega de la medalla d’or de la Generalitat a l’Antoni Gutiérrez Díaz, en Guti, i avui serà el Consell Català del Moviment europeu qui li retrà homenatge. Potser el primer que sobta és que algú com ell no l?hagués rebut encara. Que en Guti era una persona reàcia als homenatges ho sap tothom qui el coneixia. Tanmateix, això no vol dir que no se’ls mereixi. (Segueix…)

Hi ha molta altra gent molt més qualificada que jo mateix per fer una glosa de la figura d’en Guti. El seu historial és immens i, tal i com ja he dit en alguna altra ocasió, som moltes i molts els qui trobem a faltar que no se li hagi reconegut en vida tot el que va fer pel país i per Europa, però sobretot per a les persones, fidel al seu ideari eurocomunista.

No obstant, vaig tenir l’honor d’acompanyar-lo en les llistes d’ICV al Parlament Europeu els anys 94 i 99, honor que va derivar el 2004 en la responsabilitat de recollir el seu testimoni com a eurodiputat. Tasca gens senzilla, val a dir, tenint en compte on havia col·locat el llistó en Guti. Valgui com a dada el fet que, malgrat no haver pogut revalidar l?escó l’any 1999, va seguir treballant com si fos eurodiputat fins el punt que pels passadissos de Brussel·les des de diputats als bidells el saludaven amb un respectuós ‘senyor vicepresident’.

El cartell de la campanya del 94 resulta  prou il·lustratiu del tarannà del personatge: en Guti apareixia amb les mànigues de la camisa arremangades, mans a la feina, com sempre, i un eslògan prou clar, ‘som-hi’. Però en Guti no només era un incansable treballador, sinó que també era un convençut del debat, la contraposició d’idees i la defensa de les conviccions per la via de la dialèctica i l?argumentació. No poques vegades l’he vist capgirar votacions que, abans de la seva intervenció, estaven clarament determinades en el sentit contrari al qual ell plantejava. Poca gent, sens dubte, tenia i té la seva capacitat de convèncer. 

Coneixent en Guti crec que el millor homenatge que tots/es plegats/des li podem fer és seguir treballant per la justícia social, per la sostenibilitat i, sobretot, pel projecte europeu, tal i com ell estaria fent. Almenys aquest és, i seguirà essent, el meu petit homenatge personal. Tanmateix, em sembla de justícia, i una necessària mostra d?agraïment col·lectiu cap a la persona i la figura d’en Guti, que les màximes institucions catalanes, espanyoles i europees li reconeguin les moltes aportacions que ha fet per a l’enfortiment de la democràcia.

Foto: Entrega de la Medalla d’or a les netes i nets de’n Guti. Font: El Periodico.

Monica Frassoni, eurodiputada dels Verdi (Itàlia) i copresidenta del Grup dels Verds/ALE, ha enunciat avui la seva candidatura a presidir el Parlament Europeu. El Parlament Europeu acostuma a canviar de Presidència cada meitat de mandat (als dos anys i mig), termini que es compleix a finals de desembre. A partir d?aquest moment en Josep Borrell deixarà d?ocupar el càrrec de President i se n?ha d?escollir un altre. La candidatura de na Monica, que compta amb el suport unànim del Grup Verds/ALE, (segueix…)

Font foto: Verds/ale 

El ja ex–President Pasqual Maragall enarbora ara amb força la bandera europea en el seu nou repte personal, tot i que cal dir que el seu europeïsme bé de molt lluny. I és que el debat sobre el model de construcció europea segueix essent clau. De fet, avui i demà tenen lloc a Brussel.les unes Jornades per afrontar la situació actual i futura a la UE. Alguns parlen de crisi, d’altres de parada tècnica, n’hi ha que prefereixen el concepte ‘període de reflexió’. Jo prefereixo definir la situació actual com a ‘catarsi de la democràcia europea’. El projecte europeu segueix essent important, necessari i urgent.  En aquest context (segueix…)

toca recuperar el tema de definir de quina manera cal seguir avançant en el procés de construcció europea.

No és que calgui descobrir res de nou, em temo, sinó que allò que manca és la voluntat política de fer el salt institucional que fins ara els governs dels Estats s’han negat a fer. És impossible fer més Unió Europea, i que aquesta sigui més democràtica, més social, més sostenible, més respectuosa amb la diversitat de pobles i  llengües que la integren, i més compromesa amb la construcció de la pau al món sinó hi ha un pensament seriós de part dels governs dels Estats sobre que la UE és la solució, i no el problema, de l’aparent paràli.lisi europea. I dic aparent paràl.lisi perquè aquells que saben que la UE pinta molt (sobretot grans sectors econòmicoindustrials) estan traient un gran profit d’aquesta inhibició intergovernamental a afrontar de cara la situació.

El gran repte, per tant, segueix essent afrontar el dèficit democràtic europeu, i la necessitat que siguin les institucions democràtiques europees les que encapçalin els debats sobre els grans temes que afecten la ciutadania europea, i que no passi, per exemple, que determinades decisions fonamentals es prenen en reunions secretes sense cap mena de control parlamentari (veiem, sinó, el cas de la reglamentació sobre líquids en les cabines dels avions), o que determinats lobbies econòmico-industrials que tenen cada vegada més influència sobre la Comissió i el Consell acabin imposant els seus criteris/interessos sense que, com passa sovint, es tingui en compte l’opinió del Parlament Europeu (pensem, per exemple, en els grans sectors de comunicació (revisió Directiva sobre TV sense Fronteres), la indústria química (REACH), els lobbies energètics, el sector serveis (Directiva Serveis), sector agroindustrial (Revisió Polítiques agrària i pesquera comunitàries, transgènics), etc… ). 

De propostes, però, no en falten. Ara fa uns mesos en el Congrés del Partit Verd Europeu vàrem aprovar un text titulat: Un futur verd per a Europa. El text posava de manifest l’enorme grau de coincidència proeuropeïsta que existeix entre formacions que en els referèndums dels  respectius països sobre el Tractat Constitucional vàrem defensar el No i d’altres que ho van fer pel Sí. I la coincidència rau, fonamentalment, en considerar que el punt de partida del debat han de ser les Parts I i II del Projecte de Constitució, que són les parts veritablement constitucionals, mentre que les parts III i IV, que de fet són els actuals Tractats refregits, són precisament els que s’ha constatat que ja no donen resposta a les necessitats actuals i que cal revisar. Allò que cal ara, per tant, és una veritable Constitució Europea, i no un altre Tractat. De fet, aquest esforç de presentar com quedaria una Constitució Europea si féssim això d’aprofitar (i polir) les parts I i II (i part de la IV) l’ha fet a consciència el nostre company de Grup, Gérard Onesta, en el text que ell mateix titula ‘Pla A +’.

Tal i com el defineix el mateix Onesta en el seu lloc web, "Conçu comme une réponse à cette question constitutionnelle européenne, le "PLAN A+" pourrait être le scénario positif qu’attendent – quelle que soit la position qu’ils aient prise jusqu’ici dans ce débat – tous les européens convaincus". El Pla A + es presenta en format de tres llibrets que necessàriament s’han de llegir de manera conjunta: En el dossier 1: Punt de partida es posa de manifest la situació actual, es plantegen les diverses hipòtesi que hi ha actualment sobre la taula i es proposa una metodologia concreta per sortir de la crisi. En el dossier 2: La Constitució es presenta el text que quedaria si féssim aquest exercici de treballar sobretot sobre les parts I i II. I finalment, el dossier 3: el Tractat agrupa els acords europeus de naturalesa no constitucional que ja existeixen (polítiques, procediments i protocols) els quals es trobaven incorporats en la proposta de Tractat Constitucional, ara moribund.

El debat pot no semblar massa apassionant però no ens enganyem, el cost de la no Europa Política el paguem sobretot els/les ciutadans que creiem en la democràcia. Potser que ens posem les piles.

Font foto: web Parlament Europeu

L?eslògan que ICV ha llançat al llarg de la precampanya catalana ? ecologia, equitat i ètica- i que resumeix el seu programa electoral, és una proposta pensada per tal que sigui perfectament adaptable al debat polític europeu actual. I és que parlar avui dels dèficits i els reptes de la UE ? i de manera més general d?Europa com a continent – vol dir donar respostes a aquestes tres ?e? de manera simultània i complementària. Casualment, mentre el Grup Verds/ALE ens trobem aquests dies a les Illes Canàries per concretar el pla de treball per al present curs polític (inclosa la qüestió de la immigració), el diari El País publica avui en portada que la presidència finlandesa proposa reobrir el debat sobre l’energia nuclear en la propera cimera del Consell de la UE, que començarà divendres 20. Els dos temes, immigració i energia, són (segueix…)

fonamentals per l?Europa del present i del futur, com també ho són la manca d?una política social europea o el paper de la UE a l?exterior.   

La immigració, per exemple, no es pot enfocar estrictament des d?una perspectiva receptora, sinó que cal també tenir en compte els factors que porten a l?emigració. Així, quan constatem que des de la UE ens dediquem a explotar i exhaurir sovint els recursos i mitjans de vida dels països que produeixen més emigrants, per exemple la pesca en el cas de països com Senegal, cal considerar aquesta explotació com un dels instruments a tenir en compte a l?hora de definir les polítiques de gestió de les migracions. Així mateix, cal tenir en compte cada cop més els migrants ambientals, és a dir, aquells que es veuen forçats a migrar degut a causes de caràcter mediambiental (sequera, inundacions, contaminació excessiva,…), i avaluar la nostra responsabilitat en aquests fenòmens ambientals (canvi climàtic).

Al mateix temps, quan negociem els acords energètics amb, per exemple, països com Rússia, no podem oblidar que la situació actual d?aquell país, especialment en termes de drets humans. Així, negociar amb algú com Vladimir Putin en nom de l?interès particular de la UE i de les necessitats energètiques europees, fa que el discurs europeu relatiu a la promoció de drets humans a escala mundial perdi força i legitimitat.

Per altra banda, la UE no només ha de vetllar per tal que els drets humans estiguin reconeguts i garantits fora de la UE, sinó que a la nostra obligació és construir un entorn absolutament inqüestionable des d?aquest punt de vista. No podem exigir als altres que facin allò en què nosaltres no en som exemplars. En aquest sentit, l?episodi dels vols de la CIA, per exemple, són un trist precedent que posen en qüestió la credibilitat mateixa del projecte europeu.

Més encara, la UE és fonamentalment una Unió de valors i, en concret, tal i com estableix el Tractat de la UE en el seu article VI, una entitat no només fonamentada en la no discriminació sinó que obliga a les seves institucions a garantir aquesta no discriminació i ple respecte pels drets humans a tots/es els/les ciutadans/es europeus/es. Tanmateix, constatem preocupants intents de reobrir debats com el del retorn de la pena de mort (Polònia), o com alguns països membres de la UE pretenen fer passes enrere en quant a drets fonamentals, com els drets LGBT (Letònia). Tot plegat fa pensar que no tots els nous Estats membres han entès d?igual manera què vol dir ser una unió de valors, i quins són els valors que cal enarborar com a bandera.

En resum, reclamar mesures de responsabilitat ecològica i de sostenibilitat ha de ser un instrument al servei de la qualitat de vida del conjunt de la humanitat, així com de les generacions futures, però sobretot ha de ser un instrument que permeti avançar en l’equitat i la justícia distributiva dins i fora de la UE. Plantejar les polítiques ambientals exclusivament com a mesures per tal que les classes altes i la població més privilegiada d?Europa i del planeta puguin gaudir d?entorns de somni és un greu error. Les mesures sostenibilistes han de servir per reduir les desigualtats entre ciutadans/es europees, però també entre la UE i la resta del món. I això ens obliga a enfrontar de manera valenta i immediata polítiques com, per exemple, la Política Agrària Comunitària o la Política de Pesca de la UE. Mentre la UE es percebi exclusivament com un gestor econòmic i no en canvi com un actor que garanteixi la igualtat, la justícia i l?equitat, la distància entre població i institucions no deixarà de créixer.

Els grans reptes de la sostenibilitat, la justícia, la igualtat d?oportunitats, de gestió de la immigració, la promoció de la pau, la garantia i promoció dels drets humans, etc… estan tots totalment interrelacionats i no es pot avançar en un d’aquests camps sense tenir en compte també els altres.

El proper 1N també votem tot això, i per això mateix cal reaccionar. Cal engegar, amb mitjans, recursos i convicció una revolució en favor de les tres ?e´: ecologia, equitat i ètica, les quals dibuixen juntes una E majúscula, Europa. I aquesta revolució ha de començar a casa nostra, a Catalunya, en tant que país integrant de la UE, i amb vocació i capacitat de contribuir en el seu lideratge.

Foto: Manifestació a Cherburg (França), el passat mes d’abril contra la construcció d’una central nuclear. Font: EFE/El País

Més de 600 representants de partits verds de tota Europa ens trobem aquest cap de setmana a Ginebra, Suïssa, per participar en el 2on Congrés del Partit Verd Europeu (PVE). Es tracta del primer Congrés que té lloc després de l’exitós llançament del Partit Verd Europeu a Roma l’any 2004.  A Ginebra, el Partit Verd Europeu centrarà els seus debats en el futur de la UE i votarà la ponència ‘Un futur verd per Europa’. La ponència serà votada avui dissabte per 228 delegats dels partits nacionals, estatals i regionals. Els Verds adoptarem també la Carta Verda de Principis: un nou conjunt de principis verds, (segueix…)

la qual hauràn d’assumir totes aquelles formacions que vulguin formar part de la cada vegada més gran família dels verds europeus. La història del Partit Verd Europeu és la història d’un somni i d’una necessitat al mateix temps i s’enfronta ara al repte d’haver de fer propostes concretes que facin sortir la UE de la seva situació crítica actual, la qual cosa comporta llegir amb responsabilitat i intel.ligència els ‘no’ al Tractat Constitucional que van donar els referèndums a França i Holanda, i fent propostes ambicioses sobre com avançar, en verd, cap a l’Europa del futur.

I la primera proposta és consolidar la política en clau europea. Cada cop més les respostes que cal donar als grans reptes socials, ambientals, institucionals, de respecte i promoció a la diversitat, etc… són respostes que no es poden donar sinó és a escala europea. Per això cal que els partits polítics, massa tancats encara en lògiques regionals o estatals, adoptin estratègies i estructures de caire europeu. Aquest és el repte que s’ha proposat afrontar el Partit Verd Europeu, i ICV en tant que membre.

Plantejar polítiques en clau europea, per altra banda, vol dir implicar en el debat els diferents actors institucionals, des dels ajuntaments fins el Parlament Europeu, passant lògicament pels Parlaments nacionals, regionals o estatals. ICV s’ha pres això molt seriosament i està organitzant pels propers 8 a 10 de novembre la Trobada de Càrrecs locals verds europeus, amb el qual es pretén treballar sobre una proposta municipalista verda i social amb dimensió europea.

La UE existeix, i avança, però malgrat els incomensurables èxits que ha viscut al llarg de la seva història, essent el més important, probablement, el d’existir, encara té molt dèficits estructurals, institucionals i conceptuals per resoldre. La qüestió és si volem influir o no en aquesta evolució. Jo fa temps que vaig prendre la decisió d’apostar-hi, formant part d’una família política que critica allò que considera que no va bé, però que al mateix temps fa propostes pròpies.

Tal i com deia Antoine de Saint-Exupéry, no hi ha solucions, sinó forces en marxa, i això val per a Catalunya i per Europa.

Foto: Daniel Cohn-Bendit, copresident del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu. Font foto: Parlament Europeu

Finalment en Guti ha mort avui a les 13.00, a Terrassa. Ha estat una setmana tensa. L’espera d’un desenllaç que saps inminent no és mai senzilla. Des d’aquí vull fer arribar a les persones que l’han acompanyat en aquest darrer tram el meu condol més sentit. Especialment a la família i a l’Àngels Espuny. Ara és moment d’acomiadar la persona d’en Guti, respectant el seu desig exprés i el de la seva família de fer-ho en la intimitat més estricta. D’aquí a uns díes tindrà lloc l’homenatge a la figura d’en Guti, al més alt nivell, tal i com es mereix una persona de la seva vàlua, i amb la seva història. Dilluns, quan vaig saber que el coma era irreversible, vaig voler fer-li el meu petit homenatge, personal i respectuós. Avui només puc dir: ‘Adéu Guti. Descansa en pau. I moltes gràcies, per tantes coses.’   

Foto: La Vanguardia

semblava al principi que havia de ser més un comiat que una celebració. Tanmateix, la meva impressió és que al final va ser fins i tot una agenda de treball. El President no només va retre homenatge a tota la gent que ha treballat desde Catalunya pel projecte europeu (menció especial per a Anton Canyelles i Antoni Gutiérrez Díaz) sinó que va enunciar que, un cop deixi la Presidència, té previst dedicar-s’hi ell mateix a fons. Donada la situació actual, en què la paràl.lisi provocada per l’obstruccionisme i la manca de visió històrica d’alguns governs estan fent trontollar el projecte europeu i europeista, aportacions com la de Pasqual Maragall, poden resultar certament importants i útils, i poden aportar un enfocament federalista que superi l’estancament dels Estats tradicionals, cosa que fa molta falta per aquí dalt.

Amb Javier Solana vàrem poder conversar ahir mateix, en la seva compareixença davant la Comissió AFET. Li vaig fer dues preguntes. La primera, si després de les declaracions de Bush sobre l’existència de centres de detenció il.legal al Món (també a Europa), Solana canviaria la intervenció que va fer fa uns mesos davant la Comissió Temporal que investiga les activitats de la CIA a la UE, en la qual va negar que existissin els esmentats centres. La seva resposta ahir, però, no deixa de ser també significativa, ja que es ratificava en les seves declaracions insistint sobre el fet que ‘segons la informació que m’han proporcionat els governs dels Estats, he de negar aquesta existència’ però que, ‘si es demostrés, llavors caldria sancionar l’Estat infractor’. La segona pregunta va ser sobre si considerava que les dificultats que estàvem tenint en determinats processos de pau (p.e. Palestina, Nepal, Sri Lanka,…) pel fet que alguns dels actors estiguessin inclosos en la llista de grups terroristes de la UE, no li feia plantejar-se si ja va essent hora de revisar tota la història de la llista. No oblidem que hi ha nombrosos intents per incorporar Hezbollah a la llista, i que tenim un procés de pau a Euskadi que també s’hi veu d’alguna manera afectat. Sobre aquest tema, però, no hi va haver resposta concreta. 

Finalment, pel què fa Armand de Fluvià només puc dir, a l’espera de l’homenatge que se li farà, que se’l mereix sens dubte. Poques persones han estat tant constants i tant tenaces per reclamar aspectes aparentment tan obvis com la igualtat i el respecte. Per a mi serà un honor poder participar en el Congrés que el Casal Lambda ha organitzat avui i demà a Barcelona. La feina que procurem fer des del Parlament Europeu en favor dels drets del col.lectiu LGBT no seria sens dubte possible sense els riscos que pioners com Armand de Fluvià van assumir en el seu moment. Així doncs, per molts anys Armand. I moltes gràcies per tot.

Foto: Armand de Fluvià a Nova York en una manifestació del col.lectiu LGBT l’any 1975. Font: El Mundo

Aquesta setmana tornem a tenir sessions plenàries a Estrasburg. Un cop més reprenem el debat sobre el sentit i la idoneïtat de repartir la seu del Parlament Europeu entre Brussel.les i Estraburg. Recordem-ho una vegada més, moure l’Eurocambra un cop al mes durant quatre díes a la capital alsaciana costa als/les contribuents europeus/es 209 milions d’Euros anuals. La raó històrica de mantenir aquest doble seu rau en els mateixos Tractats, i correspon a una concessió feta a França en el seu moment. El valor simbòlic de la ciutat d’Estrasburg és inqüestionable. Emblema del retrobament i la reconciliació després de la II Guerra Mundial, i seu també del Consell d’Europa, penso que ha fet el fet fins avui. Ara però, (segueix…) 

amb una UE en constant ampliació, on hi ha d’altres prioritats simbòliques com, per exemple, garantir la representació de totes les llengües europees en les institucions, aquesta bicefàlia (esquizofrènia diuen alguns) deixa de tenir sentit, i és una despesa dificil de justificar de cara a la població. És per això que uns/es quants/es eurodiputats/es vàrem iniciar el mes de maig una cibercampanya per demanar el suport ciutadà reduir a una les seus del Parlament Europeu.

Tant per raons pràctiques (totes les seus comunitàries es troben allà) com logístiques (està molt més ben comunicada que Estrasburg), pensem que la seu permanent hauria de ser Brussel·les, on ja hi ha les instal·lacions pertinents i necessàries per dur a terme de manera a la vegada eficaç i eficient la tasca parlamentària.

La campanya ha comptat amb el suport de més d’un milió de ciutadans/es, i la xifra segueix creixent. D’entre els països que més suports s’han rebut cal mencionar Països Baixos (431.000), Suècia (138.000) i Bèlgica (124.847), mentre que a França, tal i com era esperable, només han recolzat la iniciativa uns/es 6.500 ciutadans/es.

La decisió final recau al Consell, és a dir als caps d’Estat i de Govern, ja que es tracta d’una modificació dels Tractats. Tanmateix, hi ha moltes propostes que podrien fer més ‘digerible’ per a la ciutat d’Estrasburg en particular, i per França en general, aquesta reforma. Per exemple, decretar Estrasburg com la seu permanent del Consell de la UE (actualment les reunions es fan en el país que en té la presidència), o convertir els edificis de l’Eurocambra en la seu de la Universitat Europea. Alguns fins i tot anem més enllà, i proposem que sigui la seu d’una eventual cambra alta europea que substituiria el Consell, i en la qual hi estarien representats els pobles europeus. Malgrat que assumeixo que aquesta possibilitat encara és força llunyana, no per això vull renunciar a plantejar-la.

Sigui com sigui, de moment caldrà compaginar ambdues seus, i aquesta setmana tindrà lloc a Estrasburg una nova sessió plenària amb el següent ordre del dia, en el qual destaquen temes com: els progressos de Turquia cap a l’adhesió, immigració, qualitat de l’aire, desenvolupament urbà o la gestió pressupostària del PE. Així mateix, la Comissió Europea informarà sobre l’adhesió de Bulgaria i Rumania, i es debatran diversos informes sobre educació. A més a més, el primer ministro libanès, Fouad Siniora, participarà en una Conferència de Presidents, i es designarà als tres finalistes al premi Sàjarov 2006.

Per altra banda, recomano la lectura de l’article d’avui a El Pais del Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, Cesáreo R. Aguilera, ¿Unión política sin partidos europeos?, el qual aborda un tema que ja he comentat en apunts anteriors com és la necessitat de: 1. per afrontar la política europea calen actors polítics de dimensió europea, i 2. els primers interessats en avançar cap a una Unió política de la UE han de ser els partits, i a través d’ells les institucions de caire nacional i/o estatal. 

 Foto: escons del Parlament Europeu. Font: web oficial del Parlament Europeu