Raül Romeva i Rueda

En democràcia aquesta és una pràctica normal, corrent i diria que fins i tot desitjable, en tant en quant posa de manifest que les institucions estan al servei de la societat, i com que aquesta, al seu torn, està organitzada en actors socials, empreses, ong, grups d’interessos, etcètera, és normal que aquests actors es facin veure i sentir, i que les institucions els escoltin. Tanmateix, el problema és que el pes i el poder econòmic d’alguns d’aquests grups que defensen interessos particulars i partidistes és tan elevat que suposa un enorme desequilibri en comparació a d’altres grups que defensen interessos col.lectius o de caràcter més humanista i universal, contraris sovint als interessos econòmics de les grans empreses, raó per la qual cal imposar de vegades certes regulacions en quant a les formes de comportament i d’actuació d’aquests lobbies. En aquest sentit, veure per exemple aquest estudi sobre els lobbies a Brussel·les per saber una mica més com funcionen en general, o aquest de Greenpeace per tal de conèixer-ne més detalls en quant als lobbies de la industria química que ha influit en l’elaboració de REACH.

Com la resta dels meus companys i companyes al Parlament Europeu, acostumo a rebre invitacions, propostes sobre com votar en cada votació, recomanacions de què fer sobre determinats temes, em demanen entrevistes per explicar-me com veuen determinats debats i quina demanen que sigui la meva postura, etc… Després, evidentment, la responsabilitat és individual de cada diputat o diputada per decidir fins a quin punt seguir els consells o no.

És evident que aquests grups, d’una manera o un altra, acaben influint en les decisions que prenem, i és precisament per això que ara més que mai cal que les institucions actuïn de manera transparent, la qual cosa no sempre és el cas.

El poder econòmic de determinats sectors industrials i d’interès (com per exemple el de la indústria química) és enorme i només es pot combatre amb una gran mobilització política i ciutadana, i amb unes institucions europees fortes, independents i transparents. En aquest sentit, de la mateixa manera que Brussel·les és cada vegada més un centre de decisió política utilitzat per les empreses, cal que en general la societat, i en particular els partits polítics (especialment aquells que es defineixen com a forces progressistes), les ONG o d’altres col·lectius de ciutadans i ciutadanes multipliquin els seus esforços per fer-se veure i sentir a Brussel·les.

Així, malgrat que sovint el terme lobby té una connotació negativa, penso que el problema de fons no és l’existència de lobbies (que han existit sempre i sempre existiran) sinó que s’enforteixin aquells que responen a motivacions de caràcter social i humanista. En aquest sentit, cada diputat i diputada opta per treballar i per deixar-se influir per uns determinats grups o d’altres.

Personalment procuro treballar estretament amb aquells grups socials que es dediquen a la sensibilització, la denuncia i la transformació de la societat des d’enfocaments de drets humans, ecologistes, de justícia social o d’igualtat de gènere, i com jo molts d’altres col·legues de diversos grups polítics i països.

Tanmateix, tal i com ho ha quedat pal·lès en diverses ocasions, la majoria tant dins del Parlament Europeu, com del Consell, com del col·legi de Comissaris, és manifestament conservadora i, a hores d’ara, molt sensible a les influències dels anomenats lobbies industrials o d’interès econòmic, però menys als dels anomenats lobbies de  caràcter civil o humanista.

En definitiva, contràriament a l’imaginari col·lectiu preocupantment estès, Brussel·les pinta molt, cada vegada més, en les decisions político-sòcio-econòmiques que ens afecten cada dia, però encara estem lluny de que siguin satisfactoris la transparència de les institucions, o el grau de control polític sobre determinats processos de presa de decisió. És doncs el moment que la ciutadania europea faci una revolució democràtica i reclami que la UE, i les seves institucions, facin el salt polític i democràtic que de fa temps s’ha fet imprescindible.

Resum de l’article de Rafael Carrasco a Integral:

Lobbies en Europa, el poder antiverde

Las instituciones comunitarias siguen dando vueltas a la Directiva REACH, llamada a revolucionar la aprobación y uso de sustancias químicas, pero que ha quedado enormemente «descafeinada». En lo que se considera la mayor campaña de lobbying de la historia de Europa, cientos de grupos de presión han desarrollado un trabajo coordinado para que empresas como Bayer o BASF no tengan que demostrar finalmente la inocuidad de sus principales productos o no vean sustituidos los más peligrosos por sustancias más seguras. Este preocupante éxito de las multinacionales químicas, uno más de los lobbies industriales, unido al creciente descrédito de las instituciones comunitarias y a la movilización de asociaciones ciudadanas de todo el continente, ha obligado a la Comisión Europea a redactar la primera regulación de los grupos de presión en la UE con el fin de hacerlos más transparentes y de que la opinión pública pueda contrarrestarlos.
Desde los años 80, las instituciones comunitarias reciben el poder que van perdiendo los estados comunitarios y yaya hoy fijan más de la mitad de la legislación de los países, manejan un presupuesto billonario, condicionan con subvenciones la política agraria o la de infraestructuras y sancionan a los países que no siguen sus directrices. Nada de esto se decide hoy sin ser negociado antes con los departamentos de «asuntos regulatorios» de las multinacionales. Nadie ha votado a esos actores básicos de la política, pero los lobbies son la clave que explica la revisión a la baja que sufre toda la normativa ambiental comunitaria, la autorización de los cultivos transgénicos, la desregulación del sector energético o los apoyos descarados de Bruselas a los combustibles fósiles o a la energía nuclear.

Font foto: Integral