La UE i el complexe de Peter Pan
Representants dels divuit Estats de la UE que han ratificat el Tractat per a una Constitució Europea, juntament amb Portugal i Irlanda, es van reunir divendres a la Casa Amèrica de Madrid en una jornada en defensa de l’actual Tractat Constitucional, i van destacar que la Unió ‘no necessita una solució minimalista sinó maximalista, que millori i completi el text aprovat el 2004 i no que el retalli’. També van expressar el desig d’una Europa política com a millor fórmula per respondre als reptes del món globalitzat. Per a un europeïsta convençut com jo la idea, aparentment, és bona, però em temo que no respon a la realitat del moment, ni en el plantejament ni en la lectura del problema. (segueix…)
En primer lloc, aquests governs sembla que estiguin pensant exclusivament en trobar una fórmula que permeti que els dos països que en referèndum van votar no al Tractat tal i com està redactat en aquests moments (Països Baixos i França), es puguin incorporar al club dels que ja han dit que sí (sigui per referèndum o per decisió parlamentària). En canvi, en cap moment es plantegen com convèncer als milions de persones que, formant part d’un país on finalment s’ha imposat el sí, des d’una postura manifestament europeïsta s’han mostrat decebudes per un text i un procés que no senten que les representi, raó per la qual, quan se les ha consultat, han decidit abstenir-se o, fins i tot, votar no.
Segueix, per tant, imperant la lògica intergovernamental. Allò que preval no és la construcció d’un demos europeu, d’una ciutadania europea en tant que ciutadans i ciutadanes d’un projecte comú que és la UE, sinó consolidar un projecte que no és capaç de superar el seu complexe de Peter Pan perquè els governs dels Estats es resisteixen a créixer, a madurar i, per tant, a abandonar el llastre que suposa la lògica intergovernamental. I sinó, per què tantes reticències a convertir el Parlament Europeu en la veritable Cambra Representativa i legislativa Europea, o per què tanta por a fer referèndums a escala europea?
En segon lloc insisteixen, aquests divuit governs amb l’espanyol al capdavant, que allò que convé és mantenir intacte l’actual text del Tractat i, en qualsevol cas, ampliar-lo. Aquesta opció, però, oblida que per a molta gent europeïsta, la decisió de votar no al Tractat responia al fet que legitimava un model d’UE que enteníem equivocat, basat en una excessiva lògica funcionalista del ‘primer el mercat i, només després, la política’. El problema no és que hi faltin coses al Tractat, sinó que en alguns casos n’hi sobren, en altres es tracta de consolidar una opció en la direcció equivocada, i en d’altres el problema és, fonamentalment, que les prioritats estan mal establertes. Sigui com sigui, no sembla desitjable (i em temo que tampoc factible) pretendre resoldre l’assumpte afegint al Tractat actualment congelat un simple protocol sobre els criteris d’adhesió. Ans al contrari, algunes persones seguim insistint en què allò que ens cal és un text ‘clar, concís, comprensible i votat en referèndum europeu’. Res a veure amb la proposta que va sortir de la reunió de Madrid.
Finalment, en el terreny de les propostes alternatives i les solucions possibles, em remeto a les reflexions que ja vaig fer en el seu moment en els apunts Present i futur de la UE: propostes concretes (el Pla A + de Gérard Onesta) o El Partit Verd Europeu i el futur d’Europa.
En suma, ja és hora que els governs superin el seu complexe de Peter Pan pel què fa a la construcció europea i permetin que aquesta es faci gran.
Foto: reunió a Madrid dels governs que defensen encara la vigència de l’actual text del Tractat Constitucional. Font: El Punt.
El problema és el de sempre; la manca d’una cultura veritablement democràtica, és a dir, federal, que entengui que la noció de voluntat és pròpia dels ciutadans i que, a partir d’aquesta, s’han de construir estructures polítiques, impedeix, d’una banda, la normalitat política de països com Catalunya, i la normalitat política de, també, països, com Europa. Els estats, senzillament, són un tap.