Maragall, Solana i Armand de Fluvià
Tres noms que aparentment no tenen res a veure entre ells però que, per diferents motius, he tingut ocasió de trobar-me´ls al llarg d’aquests tres díes. Dimarts, a Brussel.les, el President Pasqual Maragall va oferir un sopar/conferència sobre els 20 anys d’existència del Patronat Català pro Europa (avui Delegació del Govern davant la UE). Ahir va comparèixer l’Alt Representant de la UE per a PESC, Javier Solana, davant la Comissió AFET, i vàrem tenir ocasió de plantejar-li algunes qüestions que considerem importants. I avui al vespre, ja a Barcelona, podré participar en el Congrés que ha organitzat el Casal Lambda sobre anàlisi de la realitat social desde la perspectiva LGBT, en el qual, a més a més, es retrà homenatge al fundador del Casal, Armand de Fluvià. Es tracta de tres encontres cadascun dels quals mereix un comentari propi. La visita del President, per exemple, (segueix…)
semblava al principi que havia de ser més un comiat que una celebració. Tanmateix, la meva impressió és que al final va ser fins i tot una agenda de treball. El President no només va retre homenatge a tota la gent que ha treballat desde Catalunya pel projecte europeu (menció especial per a Anton Canyelles i Antoni Gutiérrez Díaz) sinó que va enunciar que, un cop deixi la Presidència, té previst dedicar-s’hi ell mateix a fons. Donada la situació actual, en què la paràl.lisi provocada per l’obstruccionisme i la manca de visió històrica d’alguns governs estan fent trontollar el projecte europeu i europeista, aportacions com la de Pasqual Maragall, poden resultar certament importants i útils, i poden aportar un enfocament federalista que superi l’estancament dels Estats tradicionals, cosa que fa molta falta per aquí dalt.
Amb Javier Solana vàrem poder conversar ahir mateix, en la seva compareixença davant la Comissió AFET. Li vaig fer dues preguntes. La primera, si després de les declaracions de Bush sobre l’existència de centres de detenció il.legal al Món (també a Europa), Solana canviaria la intervenció que va fer fa uns mesos davant la Comissió Temporal que investiga les activitats de la CIA a la UE, en la qual va negar que existissin els esmentats centres. La seva resposta ahir, però, no deixa de ser també significativa, ja que es ratificava en les seves declaracions insistint sobre el fet que ‘segons la informació que m’han proporcionat els governs dels Estats, he de negar aquesta existència’ però que, ‘si es demostrés, llavors caldria sancionar l’Estat infractor’. La segona pregunta va ser sobre si considerava que les dificultats que estàvem tenint en determinats processos de pau (p.e. Palestina, Nepal, Sri Lanka,…) pel fet que alguns dels actors estiguessin inclosos en la llista de grups terroristes de la UE, no li feia plantejar-se si ja va essent hora de revisar tota la història de la llista. No oblidem que hi ha nombrosos intents per incorporar Hezbollah a la llista, i que tenim un procés de pau a Euskadi que també s’hi veu d’alguna manera afectat. Sobre aquest tema, però, no hi va haver resposta concreta.
Finalment, pel què fa Armand de Fluvià només puc dir, a l’espera de l’homenatge que se li farà, que se’l mereix sens dubte. Poques persones han estat tant constants i tant tenaces per reclamar aspectes aparentment tan obvis com la igualtat i el respecte. Per a mi serà un honor poder participar en el Congrés que el Casal Lambda ha organitzat avui i demà a Barcelona. La feina que procurem fer des del Parlament Europeu en favor dels drets del col.lectiu LGBT no seria sens dubte possible sense els riscos que pioners com Armand de Fluvià van assumir en el seu moment. Així doncs, per molts anys Armand. I moltes gràcies per tot.
Foto: Armand de Fluvià a Nova York en una manifestació del col.lectiu LGBT l’any 1975. Font: El Mundo
Avui-8-octubre-06
Engrunes
Joan Oliver
Paleoesquerra
Si hi ha una ideologia que està en crisi a Europa és la que propugna l’intervencionisme de l’administració i si hi ha una ideologia que guanya terreny dia a dia és la que defensa el dret i el deure dels ciutadans a ser responsables del seu propi destí. Només cal veure l’evolució de l’esquerra anglesa, italiana, sueca o fins i tot francesa, per adonar-se’n. Sembla que se n’ha adonat tothom menys l’esquerra catalana. Davant la força que està demostrant la campanya de l’Artur Mas, tant el PSC, com Esquerra, com Iniciativa, responen dient que les propostes de Convergència i Unió són neoliberals, com si això fos un insult. I no s’adonen que amb aquestes paraules l’única cosa que demostren és que ells formen part de la paleoesquerra. Una esquerra tan antiga que ja no es porta a cap altre país d’Europa.
Neoliberal
És curiós que vulguin convertir aquesta paraula en un insult. Fixin-se que per fer veure que és una cosa lletja han afegit el neo a la paraula liberal, perquè ningú amb un dit de front no pot pensar que ser liberal sigui una mala cosa. Ser liberal és ser amant de la llibertat i entendre que la llibertat és un tot indivisible. Que la llibertat política i la llibertat social i la llibertat econòmica són una mateixa cosa. I que la llibertat comporta assumir riscos i responsabilitats. I que l’administració ha d’interferir el mínim possible en la vida dels ciutadans. Que la seva funció és fixar regles i fer d’àrbitre per evitar que la llibertat dels uns limiti la llibertat dels altres. I para de comptar. Que no té cap dret a dir als ciutadans com han d’organitzar la seva vida, amb qui han d’anar-se’n al llit o què n’han de fer dels diners que s’han guanyat treballant honradament. O a quina escola han de dur els fills o a quin metge han d’anar quan estan malalts. O com han d’atendre els seus pares quan es fan grans. Això és ser liberal i, francament, costa de veure que això sigui dolent. I com que si diguessin que ser liberal és terrible ningú no s’ho creuria, hi posen el neo per veure si cola. Però aquest neo el que fa en realitat és destacar que aquests liberals d’avui en dia no s’han quedat ancorats en el passat, sinó que han sabut evolucionar i adaptar-se i fer front als reptes del segle XXI. Una adaptació a la realitat que, per cert, no semblen capaços de fer els representants de la paleoesquerra.
Vull aprofitar el marc d’aquest bloc per a formular-te una reflexió que em va sorgir la setmana passada. Abans de passar a formular-la, però, no vull deixar passar la oportunitat de felicitar-te per aquesta plana web que augmenta la transparència i facilita la comunicació amb els nostres representants. Sobretot des de les esferes europees és ben necessari estar més a prop dels ciutadans. Enhorabona, doncs, i endavant!
Casualment vaig visitar Brussel•les la setmana passada en el marc d’un viatge d’estudis de la Fundació Heinrich Böll i vaig tenir la possibilitat de seguir en viu la reunió de la comissió AFET a la que et refereixes en aquest article. Justament vaig entrar a la sala quan en Solana es disposava a respondre a les dues preguntes que li vas formular. En primer lloc, he de dir que vaig estar molt content de la profunditat i precisió d’aquestes preguntes. L’alta qualitat de les teves interpel•lacions queda encara més palesa si les comparem amb intervencions d’alguns altres diputats que, en el minut que tenien per a plantejar qüestions, tocaven una pila de temes, des de la qüestió al Líban fins als Balcans passant per Txetxènia i Iran. Això semblava provocar no només la exasperació del president de la Comissió, Elmar Brook, sinó que també feia difícil una resposta acurada i profunda de Solana.
Mitjançant aquesta forma d’interpel•lar tan general i tan poc fructífera, la tasca de control es fa molt difícil. Això em va dur a preguntar-me a mi i a d’altres membres del grup amb qui vaig visitar el Parlament quin sentit tenia aquesta comissió AFET i quins efectes podia tenir per a les polítiques de la Unió en el terreny exterior, a on gairebé no té competències. Ja veníem escaldats, perquè poc abans havíem tingut la possibilitat de parlar amb en Paolo Bergamaschi, assistent de la vostra fracció en aquestes polítiques, i, tot i que es va esforçar per a demostrar que el Parlament si que podia fer alguna cosa en matèria de política exterior, no ens va acabar de convèncer. Què en penses tu?
Et formulo aquesta pregunta perquè, després d’aquests dies a Brussel•les, tant jo com molts dels companys de viatge hem marxat amb la impressió que, a part de les tasques importantíssimes que es desenvolupen a la "capital" de la Unió, molta de la feina que s’hi fa es podria estalviar perquè se superposa amb les competències d’altres instàncies (bé siguin altres instàncies europees, com la competència entre el Consell i el Parlament, o bé siguin entre el nivell europeu i l’estatal). Un altre exemple d’això va ser la nostra xerrada amb una funcionària de l’EuroAid, que va deixar palesa la manca de coordinació de l’ajuda al desenvolupament dels països membres i de la Unió (tot i els avenços en aquest camp, sobretot després de la Declaració de París dels donants de 2005 en el marc de la OECD).
I una observació més greu encara és que, tot i aquests defectes evidents, els actors ens deixaven la impressió de que, enlloc de tractar aquests defectes (pensar, per exemple, com es podrien ampliar les competències del Parlament en aquesta delicadíssima matèria o com es podria millorar la coordinació dels donants en l’altre exemple que he posat), intentaven fer com si tot anés sobre rodes.
Aquesta observació no ens va abocar a un euroescepticisme, sinó que ens va fer prendre més consciència encara dels obstacles que encara resten al camí de la construcció europea. I, el que és més greu, que a vegades la Unió es dedica a fer veure que les coses van bé enlloc de millorar els defectes palesos en la seva construcció institucional, encara que això suposi malgastar una energia preciosa.