No em refereixo pas a la pel·lícula. No. Faig esment a una de les dèries més plaents amb les quals m’és donat de topar-me: hores lliures per esmerçar-les en la lectura (…) Dissabte passat. Les 9 de la vesprada. I, en acabar, toquen les 2 de la matinada. Fet i fet, durant la setmana se
truques acuitat perquè t?ha saltat l?empast d?un queixal i, esclar, no pots estar-te’n sense endrapar com cal. uf, quina sort, t?ho faran avui, a la tarda, et diuen per telèfon. arribes més que puntual, com sempre. amb un llibre a la mà, com sempre. "Expiació" de l?Ian McEwan. passen els minuts i comproves que, com
Ulls ben badats: primeres clarors del dia. El bus s’atura un moment al semàfor. Passeig de la Vall d’Hebron, a tocar del meu barri. Aixeco els ulls del llibre sabedor de l’existència d’aquesta caixa de sorpreses que és l’espai entre muntanyes, la vall dislocada. Al davant, una ampla faixa de terra des d’on s’entrelluca la
Al capaltard agafo el cotxe i ens plantem, en un tres i no res, a Vidreres (La Selva). Casino vilatà, al centre ciutat. Sopar lleuger mentre la fem petar. Al saló d’actes assistirem de seguit a un recital, sota el títol de “El meu Serrat” de la Mariona Fàbregas, amb acompanyament de guitarra, elèctrica, del Carles
Noi, veig que som en època de penediment, penitència, inculpacions, “jo confesso” i “jo acuso”. Curt: davant d’una nova i letal inquisició neolliberal o lliberal. Segons que sembla, si tens un passat de militància revolucionària (comunista, anarquista, socialista de debò, etcètera) has de fer acte públic i notori d’abjuració. Solemne imbecil·litat plantejada per pocasoltes! El
A bots i (..) barrals: pluja ferma, sòlida, humida, ferrenya. Sí. Noi. I com plou. 13.24h. Dimecres. 13. Setembre. 2006. Des de casa, albiro la mar i la muntanya. Impressionant, la cortina d?aigua, com cau pertot, com, amb el vent, passa el rasclet i escombra els terrats. La ciutat, sobtadament, emboirada i embolcallada en una pel·lícula
“No canto ‘Els Segadors’ perquè només canto l’himne de l’Espanyol; altres sembla que se’l saben i fan ´playback`”. (Daniel Sánchez Llibre, president de l’Espanyol). L’entenc perfectíssimament, benvolgut president. Al capdavall no sabrien quin himne han de cantar. O en temo que sí que en sabrien quin?. En qualsevol cas, si cantessin el nostre himne nacional,
El bus 73 em duu a la feina dia rera dia. En baixo tres parades abans. Així estiro les cames i miro que l’organisme no es rovelli prematurament. Aquests dies estic llegint “Les geòrgiques” del gran orfebre Claude Simon -un literat que escriu com si pintés a l’estil impressionista, o com un fotògraf eternitzador de
Primera hora del matí. (…) Plaça de Catalunya. Barcelona. Curset a la vista. A les mans i en les estones lliures la grandíssima novel·la “La dona justa”, d’en Sándor Márai. Sol tardoral, al cel. Dia agradós. Passejada tranquil·la, ara un pas ara un altre. Gent atrafegada, amunt i avall. Prenc la Rambla. Mentre baixo veig
Júlia. Nit curta en hores de son. La més menuda plora i remuga. Em llevo. Desvetllament garantit. En marxa, i cap a la feina, des de les 5. Granota. El Metro mig buit, habitat, en exclusiva, per proletaris. Veig un home jove amb granota. Presència i identitat obrera esvaïda, esmicolada, en temps de mudança i
És un nom associat a moments petits i feliços, d’intensitat fecunda. Una antiga feina d’allò més casernària. I alienant. Alguna escapada a l’hora d’esmorzar. Qualque encàrrec o gestió pendent. I vet aquí aquest cantant nord-americà ajudant-me a respirar, a sentir-me viu. Bo i compartint l’art amb els vianants. Negre i pelat com una bola, còrpora
Les 5. Bufa, no me n’havia pas adonat ("Les veus del Pamano" del gran Jaume Cabré, em fa perdre l’oremus!) i em cal recollir la Júlia. Baixo les escales i en un tres i no res ja sóc al parvulari. Com sempre, l’entrada és atapeïda de mares, pares, i menudeses joioses. Un tram més d’escala, i vet aquí
Cadascú ve d’on ve, i pertany a una concreta generació (la meva és la que veié una democràcia jove i prometedora just arribada, i que no pogué votar en les eleccions espanyoles de 1977 per què la majoria d’edat era als 21 anys -jo en tenia 18-, finalment, una generació molt lligada a la política
L’Associació de veïnes i veïns del meu barri és molt combativa. Fa un munt d’anys que és duta, principalment, per un grup de militants comunistes. Gent, és prou sabut, coherent, lluitadora, sacrificada. L’entitat ha fet un gran servei als barris de la Teixonera i Penitents. Té, però, un costum molt lleig: es comunica únicament en
Benvolgut Lance Armstrong, Noi, abans d’ahir vas estar sensacional. Durant les primeres rampes de l’ascens a un dels pics pirinencs et vas quedar, fulminat pels atacs rivals, sense equip. I començà la tria: gent que quedava al davant. Els del mig. I els del darrere. En el moment oportú, vas deixar la posició de vigilància