El bus 73 em duu a la feina dia rera dia. En baixo tres parades abans. Així estiro les cames i miro que l’organisme no es rovelli prematurament. Aquests dies estic llegint “Les geòrgiques” del gran orfebre Claude Simon -un literat que escriu com si pintés a l’estil impressionista, o com un fotògraf eternitzador de coses, de moments-.
Pel carrer, la rutina de cada dia: la dona -baixeta, uns 50 anys, prima- que treu a passejar els seus dos gossos -un buldog blanc i grassonet i un altre de menut i esfilagarsat-; alguns ganàpies que, ben matiners, fan cap a l’escola; la mestra amb la que em creuo dia sí dia també -ella em mira, jo la miro; jo la miro, ella em mira-, cabells llargs, rinxolats, esguard penetrant; el quiosc atapeït de premsa -l’AVUI sempre en un racó, mig amagat, no el veiessin pas!-; a la plaça d’Orfila, a Sant Andreu, tot de badocs que esperen la premsa de franc, fent cua.
Final de trajecte. L’aire matinal encara és fresc i sanitós. Pura delícia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!