És un nom associat a moments petits i feliços, d’intensitat fecunda. Una antiga feina d’allò més casernària. I alienant. Alguna escapada a l’hora d’esmorzar. Qualque encàrrec o gestió pendent. I vet aquí aquest cantant nord-americà ajudant-me a respirar, a sentir-me viu. Bo i compartint l’art amb els vianants.
Negre i pelat com una bola, còrpora excelsa, veu rogallosa que contraposa a un registre agut i fi i tendríssim, ulleres fosques, closos els ulls, amb una guitarra elèctrica i, des de fa poc, en companyia d’un saxofonista ros i de moviments retorçats.
Ahir vaig sentir-lo, altre cop, amb la Helena i la Júlia. Embadalides pel “savoir faire” i la bellesa d’unes cançons que combinen blues, soul, i música popular. L’Aaron porta ja gravats 4 o 5 discs. Ara, mentre us escric aquestes ratlles, m’escolto un d’ells -“I’m happy inside”. Bonic, bonic.
Si us ho voleu passar d’allò més bé, el teniu a l’avinguda del Portal de l’Àngel, davant del número 2, sota un arbre d’ombra esponerosa i tendral. Aquí, a l’antiga ciutat dels comtes. Quan sigueu amb ell, us costarà de deixar-lo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!