Pere Meroño

Ulls ben badats: primeres clarors del dia. El bus s’atura un moment al semàfor. Passeig de la Vall d’Hebron, a tocar del meu barri. Aixeco els ulls del llibre sabedor de l’existència d’aquesta caixa de sorpreses que és l’espai entre muntanyes, la vall dislocada. Al davant, una ampla faixa de terra des d’on s’entrelluca la mar, Barcelona, Sant Adrià de Besòs, i Badalona. Primeres clarors. Mentre la ciutat dorm, encara, i algú comença a bellugar. Cel esquitxat de núvols multicolors, de tonalitats diverses: violetes, vermelles, blaves, brunes, grises, carbasses, grogues. Una orgia polifònica i polisèmica. A sota de la volta celest, jeu la mar quieta i encalmada. El gran blau. Només uns segons. Sols per als meus ulls. El món aturat. Silent. El cel fet miques, espetegant de color. La mar vella i antiga. Bella i primigènia sensació de plenitud. D’encomanadissa bellesa. Refulgent meravella.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!