Pere Meroño

Al capaltard agafo el cotxe i ens plantem, en un tres i no res, a Vidreres (La Selva). Casino vilatà, al centre ciutat. Sopar lleuger mentre la fem petar. Al saló d’actes assistirem de seguit a un recital, sota el títol de “El meu Serrat” de la Mariona Fàbregas, amb acompanyament de guitarra, elèctrica, del Carles Serras.

És el preludi del disc que aviat veurà la llum.

La veu de la Mariona encisa i convenç de bon principi. La dicció és perfecta, extraordinària la musicalitat, amb un timbre divers, i una potència vocal sòlida i constatable.

Mica en mica, la gironina revisita algunes de les peces més conegudes del de Poble-sec. Paraules d’amor, Mediterráneo, Cada loco con su tema, Lucia… I entre cançó i cançó, i a mode de preludi, uns mots de gran alè líric. Per a mi, en la nit fresca i il·luminada, el recital representa un recorregut sentimental i un retrobament amb el gran cantant barceloní. Són cançons, la majoria de la dècada dels 80, que em porten records intensos. Època feliç i joiosa, aquella. Dies i temps de ràdio. De forta imbricació en causes diverses.

En definitiva, una gran nit de la mà d’una solista i un músic de gruix. El centenar d’assistents en perfecta i silent comunió. Com si al món no hi hagués res més que la Mariona, en Carles, i la parròquia allà aplegada.

Després, animada conversa amb en Joan, candidat a batlle d’Hostalric per ERC. Immigració, eleccions al Parlament de Catalunya, etcètera. En Joan, un home honest que es deleix per fer coses pel seu poble.

Una vetllada rodona (i diferent).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!