Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Primera hora del matí. (…)
Plaça de Catalunya. Barcelona. Curset a la vista. A les mans i en les estones lliures la grandíssima novel·la “La dona justa”, d’en Sándor Márai. Sol tardoral, al cel. Dia agradós. Passejada tranquil·la, ara un pas ara un altre. Gent atrafegada, amunt i avall. Prenc la Rambla. Mentre baixo veig una preciositat damunt d’una bicicleta que, poc a poquet, empeny cap amunt. Jo la miro, ella em mira. Ens sostenim la mirada mentre hi coincidim. En acabat, m’hi giro per veure-la d’esquena tot pedalant. Cabell amb rínxols, cararodona, pèl roja. Vestida amb coloraines. Faldilla florejada i amb molts plecs. Mitges, també, multicolors. Una princesa. Moment furtiu, efímer, de felicitat. Ulls que es miren, s’escruten i es tasten. Estona ben assaborida i assaonada. Ella i ell. Sols al món. No res més. Una estona. Intensa. Eterna. Irrepetible.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquests petits esdeveniments són els que omplen els dies grisos i foscos. Ens fan adonar que al final allò realment important només son les persones. Un home, una dona, un nen, un somriure, una mirada. La força d’uns ulls, ho poden dir tot sense cap mot. Obren camins als nostres pensaments, a la nostra imaginació. La riquesa de la comunicació no verbal. El sentiment, al capdavall.