Cadascú ve d’on ve, i pertany a una concreta generació (la meva és la que veié una democràcia jove i prometedora just arribada, i que no pogué votar en les eleccions espanyoles de 1977 per què la majoria d’edat era als 21 anys -jo en tenia 18-, finalment, una generació molt lligada a la política i al periodisme) (…)
Fa pocs anys, en una altre feina, vaig percebre una determinada situació que em deixà astorat: la gent que m’envoltava, més joves, tenia com a referent exclusiu el món de la televisió -els seus programes i personatges, la seva banalitat descarnada, el subtil descervellament que hi escampa pertot: veritable fàbrica de consumidors i de pèrdua de ciutadania.
Adéu, doncs, que em vaig dir, als temps que els diaris eren el punt fort -la gent parlava de notícies, d’articles signats amb nom i cognom, de columnes periodístiques: curt, la premsa com a informació argumentada, amb detalls, comunicació amb tots els ets i uts. Ara, el normal és sentir a parlar de programes banals, de comedietes, de culebrons. Ni en sé res d’això, ni tampoc vull saber-ne: és un món del que fujo sistemàticament.
Tot amb tot, ho comprenc: qui no anhela arribar un dia a casa -desfet i fart d’una vida trista i grisenca, aclaparador buit existencial- i no s’escarxofa al sofà per tal de deixar-se seduir per l’emoció fàcil i tota parany, d’una televisió que et xucla i et corca i transforma. Moments de suprema alienació, de fugida del “jo” més íntim i autònom. Ho dic, sense ironia. Jo també n’he fruit d’aquests moments en què et calia deixar-te bressolar per la mentida i la il·lusió d’un món irreal …
A banda d’això, et trobes amb la situació esgarrifosa de gent universitària, prou formada, incapaç de comprar el diari i que més que llegir-los, quan els caça o troba, se’ls mira!. Ja no et dic res dels que llegeixen (?!) els periòdics de franc. I d’aquelles i aquells que a penes es miren els llibres -dir llegir fóra molt generós per part meva.
Inconcebible i incomprensible realitat que m’omple d’incertesa.
Vivim en un món mutant i complex, de pensament gairebé únic, l’esquerra política pràcticament invisible, transvestida o bé adherida al neoliberalisme pletòric i mil homes. Vida difícil, també, on cal adoptar, crec, mesures de profilaxi personal: tenir cura del cos que ens acull i, sobretot, de la ment que ens fa persones. Altrament correm el risc d’esdevenir una colla d’enzes i de descervellats. La profilaxi comporta, al meu parer, limitar dràsticament el temps esmerçat en el consum televisiu -la pitjor arma letal i sistèmica al servei del Capital- i recuperar la lectura tranquil·la i contrastada dels diaris, tot llegint més i millors llibres.
Cal lluitar, aferrissadament, ens hi juguem molt, per assolir i nodrir punts de vista propis. Fugint de móns on predomina l’emoció prefabricada, i un subtil menjacaps. Sense això -capacitat reflexiva, informació com cal, no ho dubtéssiu: tot és perdut.
L’analfabetisme -s’abilli com s’abilli- anul.la el magí i fa més grisa la vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!