Escric per a recordar. Rellegir els records al cap del temps em fa recuperar-los amb més nitidesa. També els puc fer córrer si s’han solidificat damunt de la base de les lletres escrites. Els puc regalar; fer-los arribar a llocs a què no puc accedir. Tenia un relat pendent de fa dies. S’havia quedat cotet,
Els cementeris són arxius de vides extingides. Passejar entre passadissos de quadrícules que allotgen les restes físiques de moltes biografies anònimes fa sentir respecte. Alhora, reconforta comprovar que el desmemoriament no esborra les fotografies descolorides ni les lletres de les làpides. Després de segles de vida, hi ha paraules que també moren. Desapareixen de la
La fugacitat impera. Que de pressa que passa tot! Es poden fabricar records a tanta velocitat? Potser seran només records efímers. I marxaran per sempre, com algunes paraules que anem canviant per calcs o per altres opcions més populars mentre arraconem autèntics rastres del nostre origen remot. Avui he pensat una paraula. Feia temps que
Ens aferrem rabiosament a les coses que hem après. El coneixement és un os que subjectem entre les dents mentre algú ens l’intenta arrabassar. Sort que ara no condemnem els innovadors, com a l’època de Galileu. Afirmo que mai més tornarem a parlar tant i tan apassionadament de cap tema ortogràfic com durant els dies
És útil imaginar una llengua com un organisme viu. Com un mamífer, amb un cor que batega. Amb un cos sotmès a les malalties, que exerceix un rol dominant o que ha estat subjugat en el seu entorn natural. Que va canviant de fesomia amb els anys. Que forma part del paisatge. I no solament
Reutilitzar ha entrat en forma d’eslògan en la consciència i en els hàbits de la societat que més gasta i que més malbarata de tots els temps. Ves per on, ens han ensenyat a dissimular la magnitud de l’impacte que provoquem en el medi ambient amb petits gestos exculpatoris. Però més val això que res.
Enyorar demana conèixer. No enyorem el que no hem conegut. Qui plora una paraula que no ha sentit i que no sap què vol dir? Ningú es plany per una paraula absent i que no jau en cap sepulcre. És com si no hagués existit mai. Avui fa justament tres anys que va començar a
Què recordem exactament de totes les paraules que dominem? Anant bé, sabem pronunciar-les, tenim gravada la seva imatge gràfica, sabem què volen dir i potser podríem emparentar-les amb altres paraules de la mateixa família. Però hem guardat algun record del primer dia que les vam sentir, del lloc on érem i de quins llavis van
La vida és líquida segons Bauman. I en un medi aquós els objectes pesants s’afonen. Suren la simplicitat i la modernitat, d’una lleugeresa renovable. En l’intent tossut de salvar-nos els mots anem recuperant paraules i expressions que són a punt d’extingir-se, sobretot perquè les peces lèxiques mig esborrades de la nostra memòria col·lectiva es resisteixen
La realitat no és el que passa al nostre voltant. És el que veiem i, sobretot, el que creiem que passa al nostre voltant. Dit amb unes altres paraules, amb aquesta reflexió un recordat professor de filosofia va omplir tota una classe d’un dia bonic d’hivern del segle passat. Hi he pensat moltes vegades més.
La gent de la cultura salva paraules. Faig una reverència davant dels que tenen la sensibilitat i la tenacitat d’aconseguir que una escola, un carrer, una entitat o una revista portin el nom d’una paraula que va per la corda fluixa de l’oblit. Una paraula pintada a la fatxada d’un centre que rep cada dia
He fet números. Sense un treball de camp rigorós previ, he plantejat la hipòtesi que una persona de 50 anys haurà pronunciat al llarg de la seva vida unes 146.000 vegades aproximadament l’adverbi no. Seguint els meus càlculs, en el mateix període haurà dit 36.500 cops el substantiu casa. I, posem per cas, només en unes
Si valorem la diversitat lingüística, viatgem sempre amb la lupa de la intercomprensió lingüística penjada al coll. L’estiu deu ser el moment de més itinerància mundial. Ens movem amunt i avall i gràcies a les experiències acumulades recopilem material per a relats gràfics, sonors o escrits. I sovint desplaçar-se fa que entrem en contacte amb
Sabem que la moda en la indumentària és fruit de la deliberació d’un grup d’experts. En canvi, les tendències que ens indiquen les paraules que ens pertoca usar segons la nostra generació, el nostre entorn social i el context concret en què interactuem verbalment amb un o més interlocutors no sabríem dir si obeeixen a
La preocupació per la salvació dels mots és un tema recurrent entre la nostra gent. Som un poble avesat a patir per les paraules. Els nostres poetes han esdevingut fins i tot herois en alguns moments crítics de la nostra història, perquè han estat, en part, els artífexs que no es perdés l’amor incondicional per