Agafada al vol

Som les paraules que diem

15 de desembre de 2015
4 comentaris

Orgillesa

Enyorar demana conèixer. No enyorem el que no hem conegut. Qui plora una paraula que no ha sentit i que no sap què vol dir? Ningú es plany per una paraula absent i que no jau en cap sepulcre. És com si no hagués existit mai.

Avui fa justament tres anys que va començar a existir aquest blog. I en tots els mesos i setmanes que fa que dura aquesta cacera informal de paraules, he trobat l’excusa perfecta per parar atenció a vocables que potser m’haurien passat desapercebuts i he pogut conèixer alguns mots que ja no havien entrat a formar part del meu repertori particular ni del dels coetanis que vam créixer junts al mateix racó de món.

De fet, aquesta no ha estat una causa solitària. Amigues, parents i companys pròxims m’han anat proveint d’elements lèxics en desús o de troballes fortuïtes en converses fora del meu abast. Les paraules ens han proporcionat una complicitat addicional. Gràcies a l’amor per la nostra manera de dir, hem estat més a prop.

Orgillesa és un d’aquests regals. La M la va sentir dir a la C i me la va enviar per WhatsApp, com tantes altres. Orgillesa no surt als diccionaris. És una indocumentada més. En canvi, apareix en un poema del poeta oficial del meu poble. Volia dedicar-li aquesta entrada, perquè als seus versos aquesta combinació de fonemes tan sonora ha trobat un discret sepulcre.

Però Paco Cots va morir fa deu dies a Almassora i no sabrà que el nom de l’airet que s’aixeca allà on s’acaba la boira tindrà a partir d’ara un altre aparador més. És possible que alguna pàgina que no s’ha trasbalsat a l’entorn digital també la contingue, però malauradament no en tenim notícies.

Per tant, més enllà d’alguna actuació en directe molt i molt esparsa, la trobarem sempre als primers versos del “Cant al llaguter” (1):

Quan està la boira estesa
als dematins de gener,
i va xiulant l’orgillesa
com esgarip d’esparver;
et recordem llaguter.

Qui podia enyorar el nom d’un ventet que no té consciència que li haja bufat a la cara un matí d’hivern? Qui podia plorar un nom que s’ha esvanit sense deixar pràcticament cap més rastre que un record borrós als que l’havien sentit dir?

Estem avesats a la divisió clàssica entre llengües vives i llengües mortes. Aquesta dicotomia la podríem fer extensiva igualment a les paraules vives i les paraules mortes. Evidentment, no és qüestió només de planydre’ns d’anar enterrant tantes formes. També els podem retornar el pols; un pols dèbil, ni que siga.

Les paraules viuen en nosaltres: al nostre cap, als nostres records, als nostres papers… Perviuen als diccionaris i als llibres que hem estimat. De vegades, sobreviuen als topònims i als noms de les escoles, de les editorials, dels grups teatrals… O simplement malviuen als versos i a les rondalles populars.

I ara orgillesa continuarà bategant en dos poemes que parlen del mateix riu, escrits per dos antics veïns del mateix carrer.

Al clos
la boira congela el paisatge mut.
I algú dorm, immòbil.
Riu amunt
l’orgillesa dispersa l’alè dens.
I algú surt, caut.
Més lluny
la claror escalfa el sòl inert.
I algú fuig, vigorós.
De la boira a la claror, sempre.
Perquè Nadal no significa bondat.
Potser només, esperança.

Un grapat de versos meus amb algunes pretensions: un intent per reviscolar una paraula en desús, un record per al poeta de la meua infantesa i una nadala per als lectors que heu arribat fins aquí.

(1) Francesc Cots Alcoverro. Espigolant, Garba de poesies (1960-2000) Obra autoeditada.

Fotografia de Raquel Lozano Álvarez

Llicsons
10.04.2015 | 10.50
Conhort
17.08.2014 | 8.34
Ne-mo’n
10.03.2019 | 1.27

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Bon dia Teresa,

    Ahir vam llegir a casa per primera vegada el teu bloc i és una llàstima que per molt poc no ho hagi arribat a veure el meu iaio. Tan sols agrair-te de la seua part aquest petit homenatge perquè sé que n’estaria molt orgullós i satisfet. Felicitats i ànim en aquest projecte.

    1. Jo també estic segura que li hagués fet gràcia. De tota manera, vivim també en els records dels altres i, per tant, la vostra lectura també és com si fos d’ell mateix.

      Gràcies pel comentari,

      Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.