Agafada al vol

Enyorar demana conèixer. No enyorem el que no hem conegut. Qui plora una paraula que no ha sentit i que no sap què vol dir? Ningú es plany per una paraula absent i que no jau en cap sepulcre. És com si no hagués existit mai.

Avui fa justament tres anys que va començar a existir aquest blog. I en tots els mesos i setmanes que fa que dura aquesta cacera informal de paraules, he trobat l’excusa perfecta per parar atenció a vocables que potser m’haurien passat desapercebuts i he pogut conèixer alguns mots que ja no havien entrat a formar part del meu repertori particular ni del dels coetanis que vam créixer junts al mateix racó de món.

De fet, aquesta no ha estat una causa solitària. Amigues, parents i companys pròxims m’han anat proveint d’elements lèxics en desús o de troballes fortuïtes en converses fora del meu abast. Les paraules ens han proporcionat una complicitat addicional. Gràcies a l’amor per la nostra manera de dir, hem estat més a prop.

Orgillesa és un d’aquests regals. La M la va sentir dir a la C i me la va enviar per WhatsApp, com tantes altres. Orgillesa no surt als diccionaris. És una indocumentada més. En canvi, apareix en un poema del poeta oficial del meu poble. Volia dedicar-li aquesta entrada, perquè als seus versos aquesta combinació de fonemes tan sonora ha trobat un discret sepulcre.

Però Paco Cots va morir fa deu dies a Almassora i no sabrà que el nom de l’airet que s’aixeca allà on s’acaba la boira tindrà a partir d’ara un altre aparador més. És possible que alguna pàgina que no s’ha trasbalsat a l’entorn digital també la contingue, però malauradament no en tenim notícies.

Per tant, més enllà d’alguna actuació en directe molt i molt esparsa, la trobarem sempre als primers versos del “Cant al llaguter” (1):

Quan està la boira estesa
als dematins de gener,
i va xiulant l’orgillesa
com esgarip d’esparver;
et recordem llaguter.

Qui podia enyorar el nom d’un ventet que no té consciència que li haja bufat a la cara un matí d’hivern? Qui podia plorar un nom que s’ha esvanit sense deixar pràcticament cap més rastre que un record borrós als que l’havien sentit dir?

Estem avesats a la divisió clàssica entre llengües vives i llengües mortes. Aquesta dicotomia la podríem fer extensiva igualment a les paraules vives i les paraules mortes. Evidentment, no és qüestió només de planydre’ns d’anar enterrant tantes formes. També els podem retornar el pols; un pols dèbil, ni que siga.

Les paraules viuen en nosaltres: al nostre cap, als nostres records, als nostres papers… Perviuen als diccionaris i als llibres que hem estimat. De vegades, sobreviuen als topònims i als noms de les escoles, de les editorials, dels grups teatrals… O simplement malviuen als versos i a les rondalles populars.

I ara orgillesa continuarà bategant en dos poemes que parlen del mateix riu, escrits per dos antics veïns del mateix carrer.

Al clos
la boira congela el paisatge mut.
I algú dorm, immòbil.
Riu amunt
l’orgillesa dispersa l’alè dens.
I algú surt, caut.
Més lluny
la claror escalfa el sòl inert.
I algú fuig, vigorós.
De la boira a la claror, sempre.
Perquè Nadal no significa bondat.
Potser només, esperança.

Un grapat de versos meus amb algunes pretensions: un intent per reviscolar una paraula en desús, un record per al poeta de la meua infantesa i una nadala per als lectors que heu arribat fins aquí.

—

(1) Francesc Cots Alcoverro. Espigolant, Garba de poesies (1960-2000) Obra autoeditada.

Fotografia de Raquel Lozano Álvarez