Agafada al vol
Som les paraules que diem
Miloca
La preocupació per la salvació dels mots és un tema recurrent entre la nostra gent. Som un poble avesat a patir per les paraules. Els nostres poetes han esdevingut fins i tot herois en alguns moments crítics de la nostra història, perquè han estat, en part, els artífexs que no es perdés l’amor incondicional per la llengua que parlem.
I ens hem avesat també a magnificar-ho tot. A fer dels records un esport nacional. A solemnitzar els aniversaris dels naixements i les morts de literats insignes. Es veu que, en algun moment, vam acordar de resistir-nos a desaparèixer.
Aquest cap de setmana he gaudit de poemes i fragments en prosa d’Espriu llegits per Sílvia Bel, acompanyada d’Orestes Gas a la guitarra. L’espectacle La pell del poeta: Espriu commemora el centenari del naixement del poeta durant el 2013. És una tria de textos preciosos, interpretats amb talent i molt accessibles gràcies a una dicció perfecta.
Espriu ens quedava molt lluny, només uns mesos enrere. I ara, acabat l’Any Espriu, després de tants i tants actes escampats per pobles i ciutats, el tornem a tenir present, i resulta que encara ens és útil. Encara ens cal aferrar-nos als mots perquè no davallin al fons del pou per esglaons de lentes hores.
Sílvia Bel és una rapsoda encisadora. En un dels textos que ens va regalar, el poeta es planyia del sacrifici dels anys consagrats a rescatar un grapat de paraules de l’oblit i en cita algunes: miloca, rials, gleva… Els versos d’Espriu són farcits de paraules solemnes, de paraules antigues, de paraules d’un món evanescent… I , sobretot, són plens de bellesa.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
No sabia què era una miloca. Ho he buscat al diccionari. És un mussol d’alta muntanya. Els ocells i el bosc ens ofereixen tantes denominacions que ens resulten desconegudes als que no hi vivim en contacte! En un calaixet petit del meu diccionari particular -al costat de mussol, òliba o mifa, xot i duc- ara hi afegeixo també miloca.
Potser és un disbarat, però totes aquestes belles etiquetes em reporten una imatge semblant: una au de presa nocturna, d’ullots desconfiats.
—
Imatge de l’associació Miloca
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En llegir-ho m’ha sonat i m’has fet cercar-ho al DCVB, on he detectat una errada per no encreuar i linkar q diuen alguns moderns dues paraules q són la mateixa: s.v. MILOCA Fon.: milɔ́kə (or.); milɔ́kɛ (Urgell); milɔ̞́kə (mall., men.). Var. form.: milotxa. Etim.: derivat del llatí milvus, ‘milà’, amb un sufix -oca d’origen poc clar; podríem pensar en l’analogia del llatí alūcus, nom d’un ocell nocturn semblant a la miloca, però la quantitat llarga de la ū d’aquest mot fa difícil que s’hagi convertit en la ɔ oberta de miloca.
S.v. MILOTXA f. || 1. Estel que fan volar els nois (Tortosa, val., eiv.); cast. cometa.
|| 2. fig. Persona informal, menyspreable (Cast., Tortosa). La lluneta me s’antrague, si no’m vengo de vatros, milotxes, més que milotxes, Moreira Folkl. 50. Loc.—a) Donar fil a la milotxa: simular conformitat (Vinaròs).—b) Trencar el fil de la milotxa: interrompre la conversa, el parlament (Tortosa). Fon.: milɔ́ʧa (Tortosa, val.); milɔ́ʧə (eiv.).
Ací Pego als estels, catxerulos, cometes… els diem milotxes, seguns diuen per la forma, ara ja sé q es refereix a l’au nocturna i no al milà. A l’Atzúbia, el poble del costat, dalt lo poble hi ha la muntanyeta de la Milotxa, ara també m’explique el perquè.
Miloca o milotxa, dues variants territorials precioses. Que bonic fer volar una milotxa!
Teresa