Agafada al vol

Som les paraules que diem

5 de febrer de 2017
8 comentaris

Escuranda

La fugacitat impera. Que de pressa que passa tot! Es poden fabricar records a tanta velocitat? Potser seran només records efímers. I marxaran per sempre, com algunes paraules que anem canviant per calcs o per altres opcions més populars mentre arraconem autèntics rastres del nostre origen remot.

Avui he pensat una paraula. Feia temps que no la pensava. Aquest matí ens hem aixecat i l’aigüera era plena dels objectes usats anit. Vam acomiadar molt tard els amics que van vindre a sopar i llavors no era moment per a endreçar res. Per tant, a la llum del dia l’escuranda encara hi era, en la mateixa disposició; esperant.

Escurar és un verb prou conegut, tot i que desconec a quants llocs s’usa, a part de l’àrea del tortosí i del mallorquí, amb el sentit de rentar els plats, olles, coberts i altres recipients. De fet, d’aquest sentit, naix l’escuranda, sinònim d’escurada. Posats a donar opcions, també trobem la intensiva escuradassa¹, recollida al DCVB. Però la forma preferent per a cobrir aquesta denominació seria aigüerada, segons el DIEC2. Ara bé, si ens dediquéssem a parar l’orella, segurament qui s’enduria el primer premi serien els populars ‘plats bruts’.

Tornant als rastres que ens arriben del nostre origen lingüístic, escuranda és una joia autèntica. Si consulteu el DCVB, llegireu que aquest nom es forma a partir del verb escurar i el sufix -anda, “que representa la terminació del participi de futur llatí”. De totes maneres, sembla que aquesta paraula no segueix el paradigma del participi de futur, sinó el del gerundiu, que era un adjectiu verbal amb valor passiu² (AMANDUS, -A, -UM: ‘aquell qui ha d’ésser estimat’). Per tant, el sentit literal d’aquesta paraula seria “els objectes que han de ser escurats”.

Si no heu estudiat mai llatí, aquestes categories gramaticals no us diran res. Però algunes de les formes verbals que hi havia en la nostra llengua mare (participi de futur o gerundiu) no ens han arribat. Es van perdre pel camí i només en trobem alguna marca esparsa, com en aquest cas.

Així, posem per cas, tots els participis de futur que no hem conegut haurien pogut cridar ben fort, vestits amb una túnica:

Aue Caesar, morituri te salutant.

Per això, la supervivència de l’escuranda es mereix una petita ovació.

¹ Al meu poble, a més, corre la variant escurassada, que és una metàtesi d’escuradassa.
² Informació aportada per @xavierbrotons

Fotografia pròpia

Malmirrosa
26.12.2013 | 10.16
Fato
22.12.2016 | 10.32
Piule
27.09.2016 | 8.24

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Hola!
    Escuranda l’he sentida sols a l’àrea del tortosí meridional (hi ha alguna altra paraula amb -anda per allà però ara no em vé al cap..). A la resta del País Valencià tots diem escurar i escurada (/ascurã/ a Pego).
    Tenim el refrany, molt conegut: costar més el fregall (l’espart diu ma muller) que l’escurada. Diem també de forma general “sabó d’escurar” i, més restringit, el neologisme popular escuradora o màquina d’escurar. A parer meu, molt millor i més genuïna (allò del geni de la llengua..) que llavaplats i rentaplats (són calcs, i el segon per als qui diferenciem llavar i rentar no m’agrada). Al DNV trobem escurar, escurada, escuranda i escuradora (cerca escuradora al DCVB i veuràs). Em plantege si escurar en aquest sentit de llavar els plats (fregar-los és una part del procés complet d’escurar-los) no seria general també abans en català central on ara sols conserven la comparança “escurar el plat” quan s’ho mengen tot. Ací encara diem “no caldrà escurar-lo” i “l’ha deixat escurat” quan un xiquet s’acaba tot el menjar. També escurem gerres, bótes, séquies i aljubs, però no he sentit escurar ximeneres, dents ni butjaques.
    Llegint-te, també he de dir que ací l’aigüera és una part de la pica d’escurar, el desguàs. De fet, també diem “l’aigüera del bancal” o “l’aigüera de la carretera”= la cuneta*.
    En tenim de paraules! Ara cal usar-les i incorporar-les a l’ús general.

  2. M’has fet rememorar com sortia més d’un d’allà on jo traballava . Aquests entraven carregats d’il·lusions a xalar però l’efecte era el contrari és a dir marxaven amb les butxaques escurades i l’escuranda a vessar.

    P.D:
    M’he pres la llicència d’utilitzar “Xalar” encara que és mot de l’Ebre a mi m’agrada.
    Com hagués estat l’escuranda de Jordi Sànchez i Joel Joan?

    1. Si el Joel Joan i el Jordi Sánchez haguessen fet una sèrie que es digués ‘L’escuranda’, aquest mot tindria una assegurança de vida!

      Teresa

  3. Hui he preguntat a una companya de l’IES q és d’Alcalà de Xivert. Coneix i usa escuranda però com a gran quantitat d’escurada. A veure si demà sampe al company de la Torre del Domenge i li ho pregunte.
    Per cert, XALAR no és sols de l’Ebre: la gent xala des de la Plana Alta almenys.

  4. Efectivament a la Torre del Domenge (la Plana Alta) diuen escurada i escuranda. Tinc quimera q aqueixes -anda són producte del Seminari i llatonitats del Bisbat de Tortosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.